¿A quant el quilo d'home?

Conec el meu amic Carlos  oficiant al seu bar de Tamariu. També amb el temps he arribat a conèixer el seu fetge. Hi ha peces de la nostra biologia que sovint han de passar per la Inspecció Tècnica i llavors és millor, si és possible, canviar la peça. Carlos ha estat un esplèndid beneficiari d'aquesta tècnica. L'Organització Nacional de Trasplantaments ha llançat les campanes al vol per haver aconseguit un rècord el 2013 de més de 4.200 trasplantaments realitzats. El seu director, Rafael Matesanz, augura noves xifres per a anys pròxims. Espanya és un país molt generós en els donants de vísceres de persones que han mort a persones que encara poden usar-les. Els trasplantaments de fetge en un any i en aquest país superen per poc el miler. Això equival al 10% dels trasplantaments hepàtics mundials. Això demostra una important solidaritat.

De tant en tant, amb xifres molt menors, es planteja la possibilitat de procedir al trasplantament entre persones vives. Això és el que pretenia fer l'alcalde libanès Hatem Akoutxe per garantir el funcionament del seu fetge afectat pel càncer. Akoutxe va oferir als voluntaris que volguessin entregar-li mig fetge la quantitat de 40.000 euros. La triperia humana té el seu preu i de la mateixa manera que quan diem «m'ha costat un ronyó» intuïm que ens ha costat molt, ara sabem que la cotització de mig quilo de fetge humà va a 40.000, que no està gens malament. El que ha succeït en el cas d'Akoutxe i dels seus donants convertits en venedors del seu propi cos és que la llei l'ha caçat. Una clínica anomenada Quirón, de València, va acceptar que nou candidats es prestessin a unes proves per conèixer les característiques del seu fetge. Cada prova costa 12.000 euros, que van ser sufragats pel comprador. Ningú es va atrevir a preguntar-se per què un ciutadà sa i jove desitja satisfer la curiositat del seu volum hepàtic. Es van fer les proves, es van seleccionar els del fetge idoni i la caravana de donants es va dirigir a Barna Clínic, Aquí els filtres es van estrènyer. Algú amb criteri va començar a descobrir que els possibles donants del libanès errant no eren familiars, que amb prou feines es coneixien.

Notícies relacionades

Deu afectats per càncer denuncien la fàbrica de Tenneco de Badalona

‘Summer market’ al Moll de la Fusta

S'anava formant la sospita d'estar davant d'un negoci entre particulars. Un ric i els altres pobres o en situació precària. Al final, l'alcalde Akoutxe va renunciar als mercenaris hepàtics i va trucar a un dels seus fills que probablement, igual que Jacob, va haver de comprar la seva primogenitura per un tros de fetge sang de la seva sang. Ho hem vist aquests dies al Vendrell, on una senyora necessitada d'una intervenció de maluc ha preferit fer una col·lecta familiar abans de sotmetre's a les retallades que avui graviten la sanitat pública. A aquest pas els trasplantaments podran ser només per a aquells que puguin pagar-se'ls. I per més bona fe que posi en el seu ofici Rafael Matesanz sempre trobarà alguna banda de traficants d'òrgans que decidirà qui es mereix morir i qui pot seguir vivint.

Aquest és un verdader problema de l'ànima més que de la sanitat. En aquestes decisions es conciten totes les passions, tots els afectes i totes les injustícies. Els antics atenesos consideraven que l'ànima -o el que després s'ha convingut a anomenar el cor- estava al fetge. Eduardo Galeano va afilar la ploma per escriure: «Sense la creença que les nostres passions i els nostres amors estiguessin amagats en un cos trasplantable, ja no existiria premsa del cor, sinó premsa del fetge».