Twitter analògic del XIX

Si del que es tracta és de buscar un lavabo públic per orinar, Barcelona ha retrocedit fins al 1876, l'any del pataplaf es miri com es miri. Vaja, que mentre el general Custer conduïa cap a la mort tot el seu setè regiment de cavalleria a Little Big Horn, Barcelona decidia entaular una batalla no menor, la de la salubritat, i encarregava la construcció dels seus primers urinaris públics. Eren d'obra. La seva vida va ser breu.

És més que coneguda la pulsió de Barcelona a transformar-se a cop de grans esdeveniments. Una expo internacional, uns Jocs Olímpics, un congrés eucarístic, un fòrum de les cultures… Així va ser com l'Expo de 1888 no només va transformar la Ciutadella en el que avui encara és, sinó que va servir a més per importar de París un disseny d'urinaris se suposa que més chic, una mena de quioscos circulars aptes només per a homes, immortalitzats en no poques pel·lícules franceses i que, en algun moment de la seva història, van ser rebatejats eruditament com a vespasians, en honor a l'anècdota que Suetoni narra a la seva Vida dels 12 cèsars, una obra sempre de recomanable lectura.

Vespasià, emperador de Roma durant 27 anys, com tots els seus antecessors gastava més del que ingressava, de manera que es va treure de la màniga el vectigal urinae, una taxa, més o menys com ara ha decidit fer Adif a l'estació de Sants, però a la ciutat immortal no la pagaven els usuaris, sinó el gremi dels bataners a canvi d'obtenir permís per recollir l'orina de les miccions, que després era utilitzada per rentar togues i adobar pells. Els romans no coneixien el sabó.

El cas és que els vespasians van arribar a Barcelona el 1888, però el disseny original va haver de ser reconsiderat a partir del 1906, quan un anarquista va col·locar una bomba en un dels urinaris de la ciutat. Se suposa que ho va fer amb el mateix propòsit amb el qual Santiago Salvador va entrar amb dues bombes Orsini al Liceu el mes de novembre del 1893, a la recerca de burgesos. Devia passar que les classes baixes encara orinaven als carrerons i no buscaven la discreció d'un urinari públic. Els vespasians, després d'aquell atemptat, van ser retallats per baix, de manera que graciosament es veien els peus dels clients.

L'edat d'or de l'urinari barceloní, no obstant, encara havia d'arribar. Va començar el 26 de desembre del 1920, quan a la plaça d'Urquinaona, per decisió del cap dels Serveis Municipals d'Higiene i de la Unitat Operativa d'Aigües Potables de l'Ajuntament de Barcelona, es van inaugurar uns serveis públics subterranis que molts lectors recordaran per la seva etapa final més ominosa, per poc aconsellables, però que van tenir els seus dies de glòria.

Allà s'hi pixava, és cert, però també hi havia dutxes, una perruqueria, servei d'enllustrador, venda de loteria, telèfon, manicura i fins i tot amanuenses que escrivien cartes per encàrrec. L'urinari estava obert al públic durant 24 hores al dia. S'encarregava de la seva neteja la família Gili Crehueras, que va disfrutar de la concessió municipal fins a l'any 1997. La llum entrava de dia per una claraboia al paviment de la plaça. De nit, la il·luminació era artificial. Va ser escenari d'almenys dos episodis recordats, la mort d'un guàrdia d'assalt durant uns disturbis el 1937 i, anys abans, el 1932, la detenció d'un pistoler, Félix Albalate, a qui la premsa de l'època va dedicar només 21 línies, sense que se sàpiga encara del tot si aquell perdonavides hi anava només a orinar o a organitzar la de Sant Valentí.

Notícies relacionades

Barcelona necessita més lavabos públics

La situació en altres ciutats

Amb motiu de l'Exposició del 1929 es va decidir estendre aquesta versió d'urinari més polivalent per la resta de la ciutat, però el d'Urquinaona va seguir sent l'icònic, per bé i per mal. Primer va ser l'entremaliadura d'utilitzar les portes com una mena de precursor del Twitter analògic, frases curtes, gairebé sempre de menys de 140 caràcters i gairebé sempre grolleres, una criaturada, de tota manera, si ho comparem amb el que vindria després, a finals dels 70 i sobretot ben entrats els 80, quan aquell recinte va degenerar i va ser el lloc en el qual els heroïnòmans més pudorosos s'injectaven les dosis per no fer-ho al mig del carrer i on de manera sòrdida es practicava el sexe hetero i sobretot homosexual.

Amb els Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona van aterrar (gairebé literalment, vist el seu disseny trekkie) els lavabos futuristes, cabines que es netegen soles després de cada ús i que en els seus primers temps tenien fins a fil musical. Encara en queda alguna. A la Sagrada Família, per exemple. Pel mateix preu, els visitants del temple expiatori fins i tot li fan fotos. Són realment curioses, però no s'han fet mai un lloc en la història de la ciutat com sí que ho van aconseguir en canvi els urinaris de la plaça d'Urquinaona, dels quals, per cert, a penes queda res. Per motius de seguretat, van ser demolits per evitar que algun dia la notícia fos que el terreny de la plaça havia cedit i la terra s'havia empassat un barceloní o, el que se suposa que és pitjor, un turista.