La misèria de sempre

Durant el Carnaval del 1912, la cara de Teresita Guitart estava gravada en la memòria dels barcelonins. Feia dies que la foto de la nena desapareguda es publicava en diaris obrers i anarquistes que obrien i tancaven segons ordres del governador civil, José Millán-Astray. L¿home del sac s¿acarnissava a Barcelona, i la Teresita era per a molts pobres la gota que va fer vessar el got d¿aquestes desaparicions de nens. La Teresita tenia 5 anys, era filla de dos immigrants de Figueres i, com molts obrers i nens que s¿esfumaven misteriosament, era veïna del Districte V.

En aquest barri maleït, les obreres demanaven almoïna perquè amb les dues pessetes que guanyaven a la fàbrica no en tenien prou per alimentar la prole, encara que les donacions

provinguessin de les immundícies que es venien al carrer de l¿Arc del Teatre.

Dones amb cares desnodrides deambulaven amb un mocador al cap buscant menjar en convents o cases d¿auxili. Malvivien en pisos minúsculs amb altres famílies que havien arribat a Barcelona buscant l¿esplendor de la que es coneixia comLa Perla del Mediterrani,i es topaven ambLa Ciutat de la Mort. L¿esperança de vida era de 41 anys i el 17% dels nounats morien abans de complir un any.

Un rusc brut

Era una Barcelona miserable i malalta, en què molts pobres ocultaven el naixement dels seus fills mascles perquè sabien que, si sobrevivien al tifus, la tuberculosi o la brutícia del barri acabarien a les files de l¿Exèrcit de sa majestat de torn i moririen al Marroc.

En aquesta Barcelona que havia deixat la Setmana Tràgica hi havia censades 587.000 persones; el 1860 n¿eren 190.000. En 40 anys, la població gairebé s¿havia triplicat. Els obrers i la xusma, segons la moral burgesa, s¿amuntegaven al Districte V. De les 6.401 cases que hi havia a Barcelona, 2.103 eren en aquest barri.

Mig segle d¿especulació havia convertit l¿entramat de carrers estrets en un rusc brut. Alguns homes dormien als terrats, a tocar dels colomers o dels conills. En el seu estudi sobre els barris de la ciutat, el desaparegut periodista Josep Maria Huertas explica:«Era comú que 40 o 50 persones visquessin en una casa».

En les fotografies de l¿època es veuen músics ambulants, drapaires, obrers amb gorra i bates ratllades, nens famolencs, coixos, esguer- rats ¿algunes cròniques denunciaven que no eren pocs els que havien après a fingir malalties¿ que demanaven almoina.

El 1912, a la població censada al barri s¿hi sumava la gent de pas ¿la proximitat del port va donar lloc a negocis com les Cases de Dormir, més conegudes com aHotels de l¿Hampa, en què un catre costava un ral¿ i els que anaven perdent la casa a mesura que la Via Laietana s¿obria pas: es van ensorrar 2.199 vivendes sense que es donés cap solució als que les habitaven. Llavors, fins i tot les tavernes pudents es van convertir en grans dormitoris on les ombres es confonien.

Escriu Paco Villar aHistoria y Leyendas del Barrio Chino(La Campana) que el barri«on la misèria no es podia amagar»era l¿epicentre de tot tipus de violència. Segons la publicacióLo Missatger del Sagrat Cor de Jesús, hi havia de 8.000 a 10.000 trinxeraires, perdularis que assaltaven qualsevol incaut que aparegués pel bar- ri. Per Carretes o Nou de la Rambla circulava la morfina, hi havia baralles a ganivet, alcohol i cupletistes de 15 anys que ensenyaven pit, maluc i el que fes falta per guanyar-se el pa. A vegades, morien assassinades. En aquest ambient, la vida d¿una dona, una nena o un nen no valia res.

Imant de dones joves

El districte era imant de dones que ocupaven habitacions sense llum ni ventilació. Aquestes joves acabaven en algun bordell dels centenars que hi havia entre el port i la novíssima plaça de Catalunya. Les noies apareixien inscrites a la Secció d¿Higiene Especial del Govern Civil i estaven obligades a portar una cartilla on posava que estaven sanes i que tenien més de 23 anys, la majoria d¿edat per a una dona. Moltes en tenien 15, 16 o 17. Mai més podrien deixar de ser putes i, és clar, ningú revisava si els clients tenien malalties venèries.

En aquell Districte V del 1912, les grans fàbriques havien desaparegut, substituïdes per fusteries, impremtes, tallers. Encara avui, molts d¿aquests comerços tenen a la façana la data en què van obrir les portes: 1898, 1900, 1909, 1912, i la utilitzen com a reclam turístic.

El rescat de la Teresita

El 27 de febrer del 1912, el comissari Ribot rescatava Teresita Guitart a casa d¿Enriqueta Martí, al carrer de Ponent, 29 (avui Joaquín Costa). Els diaris de l¿època la descriuen com una dona misteriosa que vivia sola. Estava separada d¿un pintor lerrouxista i naturista, tenia un amant ric i no se li coneixia ofici ni benefici. Es llegeix a les cròniques que la dona havia retingut la criatura i l¿havia rapat. Va ser Claudina Elías, una veïna, la que la va denunciar perquè sospitava que«hi havia alguna cosa estranya en aquella dona».

A casa de l¿Enriqueta hi havia una altra nena: l¿Angelita. Quan la van detenir, l¿Enriqueta sempre va sostenir que la Teresita l¿havia trobat perduda pel barri i que l¿Angelita era filla de la seva cunyada, nascuda fora del matrimoni. Mai la van escoltar. Des de tots els racons d¿Espanya van arribar mares i pares pobres amb l¿esperança que l¿Angelita fos la seva filla robada anys o mesos abans. La premsa va fer campanyes per pagar-los el viatge. Cap matrimoni va poder demostrar que l¿Angelita era la seva filla.

El dia que van arrestar Enriqueta Martí, la policia va treure roba ensangonada i ossos del seu pis. Va començar la caça de bruixes i una llegenda que ha sobreviscut un segle: Enriqueta Martí és, des d¿aleshores,La Vampira del Raval. D¿ella s¿ha escrit que xuclava la sang dels nens per elaborar pocions miraculoses que després venia als burgesos perquè es curessin de sífilis o hemofília. També es va dir que comerciava amb verges que servien, també a burgesos, per curar malalties venèries. Ella serà la mala dona, la vampira, la bruixa. El judici es va allargar fins a vuit mesos i el cas es va tancar quan l¿Enriqueta va morir de càncer d¿úter a la presó de dones, segons acredita l¿acta de mort.

La historiadora Elsa Plaza ha dedicat set anys al cas d¿Enriqueta Martí i ha escrit un excel·lent llibre,El cielo bajo los pies (Edhasa), amb què aporta llum a la figura d¿aquesta dona. A casa seva, al barri d¿Horta, Plaza explica que des del 1912 fins ara s¿ha utilitzat la figura de l¿Enriqueta perquè Barcelona tingués una assassina en sèrie. "A l¿Enriqueta no se la va acusar mai formalment d¿assassinat ni tampoc es va trobar cap cadàver de nen a casa seva. Ella sortia a pidolar amb fills d¿altres dones ¿algunes eren prostitutes i altres no¿ perquè hi havia una xarxa de dones que s¿ajudaven. Es va demostrar que l¿Angelita era la seva neboda. La història de l¿Enriqueta sempre ha sigut explicada per homes. ¡Ningú va pensar que la sang que van trobar podia ser seva!".

La majoria de diaris de l¿època van jutjar l¿Enriqueta des d¿aquest 27 de febrer com la dona que havia robat ¿i assassinat¿ uns 40 nens del Districte V. Quan es va comprovar que els ossos trobats en una de les cases que va habitar (al carrer de Picalquers) eren d¿animal, els periodistes gairebé armen un motí contra el metge que va fer l¿anunci. L¿Enriqueta era carnassa per a una premsa groga naixent, el boc expiatori ideal a qui carregar la desaparició de nens.

Cocteleries i `badulakes¿

Aquesta cronista escriu aquest article i té gravada a la memòria la cara de Teresita Guitart. Va desaparèixer a la cantonada del carrer de Ponent (Joaquín Costa) amb Ferlandina. Avui dia, el que es veu des d¿aquest punt és la culminació del procés de canvi que va començar el Raval als anys 80: perruqueries fashion, una gelateria italiana, badulakes, un bar anglès, döners kebaps, una botiga de mobles antics, una rotllana de bor-ratxos, i grups de skaters i turistes sense rumb.

El 1987, el llavors responsable del districte, Joan Clos, va iniciar un pla de rehabilitació i higienització de Ciutat Vella. Hi van entrar les piquetes, el Xino va morir i va renéixer el Raval, cosa que no vol dir que s¿eliminessin les desigualtats socials. En 15 anys va canviar de fesomia. Es va dotar el Raval d¿espais culturals com el Macba, el CCCB i el Cidob. El 2001 es va obrir la Rambla del Raval. També es va ubicar al barri la Facultat de Geografia i Història de la UB i el capital privat el va escollir com a seu de la facultat de Comunicació de la Universitat Ramon Llull.

Aquests canvis urbanístics van anar acompanyats de l¿arribada de nous veïns amb més poder adquisitiu ¿joves espanyols o europeus molt formats que deixen el barri quan tenen fills i que no solen aparèixer als censos¿ i turistes de pas. A més, també s¿hi va instal·lar una nova immigració treballadora d¿Àsia i Àfrica que es va sumar als murcians o andalusos que hi van arribar als 50.

El barri es debat ara entre aquesta identitat cosmopolita ¿a vegades, merament plàstica¿ que les administracions van planejar i l¿excés d¿humanitat ¿moltes vegades, pobra¿ que l¿habita, i que ocupa pisos tan poc higiènics com el 1912. Sergi Martínez, professor de Geografia de la Universitat de Barcelona, explica que el pla «no va tenir en compte l¿entrada de la immigració extracomunitària». Segons l¿Ajuntament, el 2010 hi havia 48.767 persones censades al Raval: gairebé el 50% espanyols (25.047), seguits d¿italians (1.270), pakistanesos (1.003), francesos (751) i marroquins (406).

Llits calents

Ara hi ha un Raval Nord i un Raval Sud. Al Nord, l¿operació maquillatge ha fet que la misèria sigui més de portes endins: hi ha llits calents al carrer del Tigre, pisos pastera al car- rer d¿en Roig, nens no escolaritzats obligats a treballar pels seus oncles perquè per a això els han portat de Bangla Desh. Es veu avis que busquen menjar a les papereres davant de les galeries d¿art, cocteleries, botigues de roba, hotels. Hi ha persones sense sostre que comparteixen asfalt ¿els bancs han desaparegut a favor de l¿urbanisme antipersones¿ amb jonquis, traficants d¿haixix i lladres.

Al Raval Sud hi ha hagut casos de presumpta corrupció administrativa, assassinats, hi operen xarxes de prostitució i el desallotjament de veïns no ha estat sempre pacífic. Ni el modern Hotel Barceló Raval ni la Filmoteca o el conservatori han canviat la fesomia de Robador, Sant Pau o Sant Ramon. És més, al segle XXI, les noies que exerceixen la prostitució, moltes d¿origen africà o de països de l¿Est, ho tenen més difícil que fa un segle: ni tan sols tenen meublés on treballar, així que s¿exposen als perills i a l¿assetjament del carrer.

Ara el Raval són els baixos fons de Barcelona. El 1912, el Districte V eren els baixos fons d¿Europa. Poc abans de la detenció d¿Enriqueta Martí, la policia havia clausurat un bordell al carrer d¿en Botella on prostituïen menors. Violar un nen o una nena costava 50 pessetes. Un obrer cobrava 4 pessetes al dia. Se¿n va detenir la mestressa, però no es va perseguir mai els clients.

La ciutat era un laboratori de l¿obrerisme, hi circulaven anarquistes, espiritistes com Gertrudis López de Avellaneda, feministes, higienistes, humanistes i esperantistes. Les seus d¿aquestes associacions eren a les fronteres del Districte V. El bar- ri es començava a conèixer com el Xino. Hi arribaven homes de tot Europa buscant joc, bordells, cabareteres. Des de Barcelona, s¿exportaven postals picants o pel·lícules porno a Europa i Amèrica.

Igual que ara hi ha dos Ravals, el 1912 també hi havia dos districtes cinquens. Aquell que de tant en tant trepitjava la burgesia i el de la tràgica misèria que era el dia a dia dels pobres. El 1912, la Barcelona burgesa i bohèmia baixava a la Rambla en tram-

via elèctric i feia excursions per veure la misèria després de comprar als flamants magatzems El Siglo. A les nits, es divertien als teatres i les sales de ball com El Edén Concert (Nou de la Rambla), la seu del llibertinatge d¿aquesta Barcelona pecaminosa.

L¿Enriqueta va saber circular durant anys entre rics i pobres, i això la va convertir en sospitosa dels uns i dels altres. Sabia buscar en el soc de venedors de la cruïlla dels carrers de l¿Arc del Teatre i de Migdia, on es venien paquets de cigarrets fets amb burilles i demanava menjar a totes les institucions benèfiques de la ciutat. Se la veia ben vestida al luxós Gran Casino de l¿Arrabassada.

Durant el judici va confessar que era alcavota ¿va portar una noia de 17 anys a un bordell de Sabadell perquè es prostituís¿, prostituta i lladre de joies. «Era alcavota i practicava avortaments, però no matava nens ni feia pocions amb la seva sang ni pega amb els seus ossos. Es va dir que en un dels seus pisos hi havia una habitació pintada de negre. A Barcelona es feien fotos pornogràfiques. ¿Qui sap si l¿habitació no era per a això?», diu Elsa Plaza.

Una bruixa reencarnada

La historiadora afirma que hi ha un detall que canvia radicalment la manera com l¿Enriqueta ha passat per la història. El penalista i defensor de militants anarcosindicalistes Eduardo Barriobero es va oferir per defensar aquesta dona que, segons diaris i autoritats, era la reencarnació d¿una bruixa.

Al seu ordinador, Plaza guarda una entrevista que el periodista d¿El Heraldo de Madrid Adelardo Fernández Arias, El Duende de la Colegiata, li va fer a la presó. El prestigiós periodista tracta Martí d¿«amiga» i es retrata amb ella i l¿advocat Barriobero. ¿Per què un advocat tan prestigiós va voler defensar La Vampira? En l¿entrevista, l¿Enriqueta agraeix al director de la presó que l¿hagi «ajudat tant». Elsa Plaza explica que tot el judici va ser un muntatge: «Es volia tapar la misèria i l¿explotació. La punta de tot va ser el descobriment d¿un prostíbul infantil al carrer d¿en Botella. És cert que desapareixien nens. Alguns eren enviats a França, on els explotaven a les fàbriques de vidre dels afores de París», explica.

Els nens robats (o venuts pels pares per alleujar la penúria econòmica) eren útils: mendicitat, adopcions il·legals, pederàstia o explotació en fàbriques, on la duresa de la feina els esguerrava. «Podem sospitar que algunes nenes fossin víctimes del tràfic internacional per a la prostitució. Aquí no hi ha molts treballs sobre el tema, però sí que n¿hi ha a Llatinoamèrica. Les europees eren enviades a Nova York, Buenos Aires i Rio de Janeiro. El 1903, ja es va crear la junta contra el tràfic de blanques presidida per la infanta Isabel», explica Plaza.

Als diaris del 13 de maig de 1913 es llegia que Enriqueta Martí va morir a la matinada, que la van assistir dues recluses i que les mateixes internes van demanar poder vetllar el cos. Tot i que al final aquesta informació era precisa, un segle després se sent dir a guies turístics, pel que fa a l¿anomenat Raval modernista, que «la vampira va ser assassinada per altres recluses» o que es «va suïcidar mossegant-se les venes». S¿aturen davant el número 29 de Joaquín Costa i algun veí demana als guies que expliquin la veritat.

És invisible, però hi és

Notícies relacionades

AMBici estrena tarifes de baix cost i tornarà 20 euros als usuaris

Rodalies llança els nous abonaments de Regional i de Mitjana Distància

Dimecres, a un quart de dotze del matí, davant del número 29 del car- rer de Joaquín Costa, el mateix edifici on vivia l¿Enriqueta el 1912, hi havia una dona amb un mocador al cap i faldons llargs demanant almoina. Aquesta cronista gairebé fa un crit al veure-la. Era una veïna del barri, una romanesa, que saludava els veïns i demanava caritat als turistes que buscaven la ruta modernista. Per un segon, aquesta cronista va tornar al 1912 fins que va veure el segell de Starbucks al got de plàstic que li servia per guardar els pocs cèntims que recollia. Paco Villar escriu que al Districte V de principis de segle XX «la misèria no estava oculta a la mirada de ningú». Al Raval de principis del segle XXI, la misèria s¿invisibilitza, però segueix sent-hi.