Les teories de l'evolució

Busquen un món i al cap d'uns segles tindran un museu. El món físic va ser el Fòrum, aquell espai

carregat de formigó per on circulen autopistes i aigües residuals,

aquell lloc en el qual conviuen les sevillanes i el rock, els congressos i els zoològics marins. A l'edifici blau del Fòrum hi hem pogut sentir Sisa cantant davant dels Prínceps i els lleons rugint a través de la megafonia. Aquesta és la història natural, senzillament una història infinita. La naturalesa és una sorpresa permanent i és així com ens anem fent una idea d'on venim però sense saber cap on anem.

Així ho devien pensar els milers de visitants que abans-d'ahir es van dedicar al gran espectacle del món passat. Fins al mes de juny, quan hi hagi canvi o permanència d'alcalde, l'evolució de les espècies continuarà. Mentrestant ens queda això: la naturalesa convertida en petites joies il·luminades que ens fan pensar en com arribem a ser de lletjos els éssers humans. Només de tant en tant, ara que els animals del circ han quedat prohibits, queda algun lleó de taxidermista i fins i tot reflexionem sobre l'ossamenta de balena que es va estimbar al seu dia del sostre del museu de la Ciutadella. L'agonia dels cetacis quan estan fora de l'aigua és lenta i cruenta.

En els museus acabats d'inaugurar hi ha un estrany silenci, com si els visitants fossin petits epígons de Déu en el moment de la creació. No és bo visitar un museu natural en la soledat. És imprescindible la petita mirada còmplice del que es troba a la bisectriu dels angles de l'evolució. El visitant calla, murmura, dubta i es deixa fascinar. Una vegada és al carrer dominical, li cau al damunt l'estrèpit de l'arquitectura espectacle i un s'imagina que potser en el futur més immediat aquelles oficines ebúrnies i aquells mobles afilats acabaran sent pastura de plantes generoses i de la invasió de nous mons que encara no seran mereixedors dels museus.

La vida no s'atura

Notícies relacionades

Ciutat Vella limita les botigues de cànnabis, manicura i fundes de mòbil

Barcelona recicla solars del 22@ per a més de 700 habitatges

3 Ahir el blau cobalt de l'edifici triangular era només un prisma horitzontal. Ja se sap: els dilluns la naturalesa llangueix i els museus es tanquen. N'hi ha prou de tancar els ulls per poder sentir el so enllaunat de les bèsties, els passos dels exploradors d'interior i el brunzit de les mosques que queden empresonades en l'ambre.

El Museu Blau va alimentant-se del color del cel i del mar, de la foscor i dels focus. I quan el visitant decideix esperar-se fins al mes de juny va a buscar l'aparcament de Diagonal Mar i allà, en el buit de les galeries, les fotografies i els vestits ens indiquen el món cap on anirem tard o d'hora. Tots els objectes que ens adornen acaben sent peces del museu que algun dia protagonitzarem. Les taules del cafè, les ulleres d'insecte, la roba desmanegada que algun dia van ser parracs, els cotxes arraconats al pàrquing. La vida del món no s'atura mai. El planeta evoluciona al nostre voltant i nosaltres quiets a l'espera que s'obrin els magatzems del nostre passat i el nostre futur. Els museus ja no són la caixa negra dels nostres naufragis, sinó l'aventura de sentir-nos peces de magatzem amb el nostre nom escrit a la peanya.