París es rendeix a l'escultura pionera de Julio González

Se'l considera el pare de l'escultura de ferro i després de veure l'exposició que el Centre Pompidou de París dedica a Julio González (1876-1942) s'entén per què. La mostra, que pot visitar-se fins al 8 d'octubre, proposa un recorregut cronològic i temàtic sobre l'obra d'aquest discret artista català que va inspirar Pablo Picasso i escultors contemporanis com David Smith, Eduardo Chillida i Jean Tinguely. Sota el títol deJulio González: la matèria i l'espai - el cos i l'esperitla mostra inclou més de 200 peces, la majoria cedides per la seva filla, Roberta González.

Procedent d'una família de ferrers, González va adquirir un domini únic a l'hora d'acoblar les peces. Una destresa que va donar peu a una fèrtil col.laboració amb Picasso, amb el qual va coincidir a París i al qual el va unir una gran amistat. Però a diferència del seu company d'exili, la seva obra no va ser reconeguda fins 30 anys després de la seva mort.

La mostra comprèn joies, peces d'art decoratiu i d'orfebreria, així com algunes de les seves pintures, incloent-hi un autoretrat, i les escultures dels seus inicis, entre el 1903 i el 1913. La segona sala reuneix l'escultura de principis dels anys 30, quan va col.laborar amb Picasso.

Notícies relacionades

Simulacre en municipis de Barcelona per risc químic, avui: ¿Quan sonaran les sirenes i on?

Torre Baró aconsegueix que TMB posi una línia regular

Les màscares de metall --amb peces comPilar al sol(1929)-- d'inspiració cubista obren pas a les primeres escultures de ferro, comDon Quixot(1930), influïdes pel surrealisme. La peça central de la secció,Cap en profunditat(1930), que des del 2003 pertany al Pompidou, és la primera obra d'art del segle XX classificada com a tresor nacional.

El següent pas condueix a les escultures monumentals de 1930-1935, en què va alternar l'abstracció i la figuració. I el recorregut acaba amb les obres de finals dels 30 fins a la seva mort, el 1942, on regna laDona davant del mirall(1937), que simbolitza l'esperança que neix acabada la guerra civil. Per representar el patiment del conflicte armat, González va recórrer a la seva pròpia versió de la mare de Déu de Montserrat, a la qual representa amb escultures realistes (Cap de Montserrat cridant) i abstractes (Màscara de Montserrat cridant).