Ángel Pavlovsky brilla en una cascada surrealista

Autor: Coppi.

Companyia: Théâtre des Lucioles.

Direcció: Marcial Di Fonzo Bo i Elise Vigier.

Teatre: Fabià Puigserver (Lliure).

Es compleixen ara 20 anys de la mort del singular artista argentí Copi (Raúl Damonte Taborda, 1939-1987), dramaturg, dibuixant i actor. Recolzant-se en aquesta data, el seu compatriota Marcial di Fonzo Bo, que va participar en el Grec del 1998 amb un espectacle sobre ell, torna al Festival de Barcelona doblement amb Copi. Amb la seva companyia recrea en l'immens escenari del LliureLos Copi (s),un muntatge format per tres de les seves obres --Los pollos no tienen sillas, Loretta StrongiEl frigorífico-- i, la setmana que ve,Eva Perón.El primer muntatge mostra el Copi més irreverent i satíric imaginable, surrealista total i fantasiós i alhora poètic.

La primera peça es recolza principalment en les vinyetes que durant 10 anys va publicar aLe Nouvel Observateur,projectades en tres telons blancs i que es combinen amb actors en viu. La música en directe, una cuidada il.luminació i una barreja de llengües --castellà, francès i català (projectat en una pantalla)-- formen un tot amb les vinyetes que van creant-se a la vista dels espectadors.

Notícies relacionades

Simulacre en municipis de Barcelona per risc químic, avui: ¿Quan sonaran les sirenes i on?

Torre Baró aconsegueix que TMB posi una línia regular

Sense cap punt i a part es representa la segona peça, una història increïble que ens submergeix en un món de ciència- ficció en clau de còmic. Hi ha aquí una escena memorable, amb Di Fonzo volant per les altures del teatre, planant com una avioneta. L'espectacle, descarat en moltes de les fases d'aquesta peça, es desborda contínuament. Tot ell és delirant i passem d'escenes magnífiques a altres que s'estiren innecessàriament. S'ha de recordar que el mateix Copi va representar el 1978 a Barcelona, al desaparegut Saló Diana, una versió per a un sol actor deLoretta Strong.

Després d'un descans, Ángel Pavlovsky protagonitza la tercera peça, en què encarna una elegant exmodel convertida en escriptora. A través de l'humor i la soledat, l'actor, amb una exquisida capacitat per comunicar-se amb els espectadors, porta el personatge a un emotiu i esquinçador final, que és Copi al cent per cent. Un text embogit que parla de la mort i de l'amor i que el protagonista engrandeix.Los Copi (s)és un festí d'imatges i també un esgotador treball ple d'alts i baixos. Marcial di Fonzo Bo exhibeix la seva qualitat d'actor i director i, sobretot, la seva enorme força a l'escenari. El caràcter transgressor de Copi, la seva posició contracorrent, el seu escepticisme i la seva ironia són en aquest desigual espectacle, concebut per Di Fonzo com una cascada surrealista. Li falta un rigorós treball de tallar i enganxar.