Corinne Hofmann reviu els seus anys en un poblat de Kenya

Corinne Hofmann tenia, als 26 anys, la vida resolta i el futur concertat. Era propietària d'una botiga de moda a la seva ciutat natal, Biel (Suïssa), i se sentia feliç amb la relació que mantenia amb el seu nòvio, Marco. Ella assegura que si abans de marxar de viatge a Kenya li haguessin revelat el que l'esperava, hauria dit que era impossible. Vaja, impensable, que mai hauria deixat el seu estimat Marco per Lketinga, el guerrer samburu que va conèixer la nit abans de la partida, i encara menys, que se n'aniria a viure amb ell a un poblat sense electricitat ni aigua corrent al nord de Nairobi, on després de casar-se va néixer la seva filla. D'aquests quatre intensos anys va brotarLa masai blanca, elbest-sellerque inspira la pel.lícula que avui arriba a les sales.

"Només veure'l, vaig sentir que el meu antic món s'ensorrava. Vaig quedar embruixada per la seva aura. Era un home guapíssim, una presència torbadora. No hi havia res més al voltant". L'endemà de la trobada, Corinne Hofmann, a punt d'embarcar, va decidir no pujar a l'avió. Es va quedar a l'aeroport de Mombasa sola, preguntant on era la parada de l'autobús que la portaria a Maralal, el mercat més pròxim al remot poblat de Lketinga. Al cap d'unes setmanes d'idil.li, problemes amb el visat la van obligar a tornar a Suïssa. "No podia deixar de pensar-hi. La meva mare ho va entendre i això va ser important per a mi. Em va dir que ho intentés, que tornés a Kenya, que jo no era la mateixa".

L'autora avança que el film no és del tot fidel al que va passar. El llibre, sí, però era impossible condensar en dues hores totes les vivències --algunes de realment amargues-- que van determinar la seva fugida a Suïssa amb la seva filla en braços al cap de quatre anys de difícil convivència. "Napirai, que ara té 18 anys, no recorda l'Àfrica. Encara no ha vist el seu pare. Hi vol tornar. Aviat ho farà. A més, vol conèixer la seva àvia samburu, una dona fantàstica". Durant aquest temps, Hofmann ha mantingut contacte amb el seu exmarit a través d'un cunyat. "Comunicar-se amb Lketinga és impossible. No sap llegir ni escriure i al seu entorn no hi ha telèfon".

Notícies relacionades

Simulacre en municipis de Barcelona per risc químic, avui: ¿Quan sonaran les sirenes i on?

Torre Baró aconsegueix que TMB posi una línia regular

El rodatge va propiciar el retrobament. Havien transcorregut 14 anys. "Va estar esperant la meva arribada hores i hores, sense moure's, allà sota una acàcia, amb la mirada fixa en el camí". Quan va baixar del cotxe, ella tremolava. "Sabia que ell no faria cap pas. Els guerrers són orgullosos. M'hi vaig acostar jo". El riure d'ell va trencar el gel. El motiu era que ella s'havia tenyit la rossa melena de vermell, del mateix color que el dels guerrers joves. No havia vist mai una dona pèl-roja. "Jo, de l'emoció, no podia parar de plorar".

Hi ha dues experiències que no desitja a ningú: passar gana, dies i nits gairebé sense menjar, i patir la malària. "Vaig tenir sis atacs, dos quan estava embarassada. El metge em va dir que havia de marxar del poblat, que no suportaria un altre brot". Aquí ve un dels episodis que el film d'Hermine Huntgeburth omet. El matrimoni es va traslladar a viure a una platja turística. "Allà, ell va començar a beure cerveses. Embogia, sentia gelosia de tots els turistes que parlaven amb mi. Va ser horrible". Però res tant com el primer cop que va presenciar una ablació de clítoris. "Això ha de canviar. Allà una dona val molt menys que un home".