Anar al contingut

EL TÈCNIC DESTITUÏT

Un home tranquil al Vietnam blaugrana

Ni la conquesta de dues Lligues i una Copa del Rei ha permès al Barça de Valverde sobreposar-se als profunds traumes de Roma i Liverpool

Home al·lèrgic a les estridències i respectuós amb les jerarquies, el 'Txingurri' ha sigut acusat de pervertir la filosofia del club amb el seu futbol funcionarial

Rafael Tapounet

Un home tranquil al Vietnam blaugrana

JORDI COTRINA

Ernesto Valverde Tejedor (Viandar de la Vera, 1964) ningú va haver d’explicar-li com es gestionaven les coses al FC Barcelona quan, a finals de maig del 2017, va acceptar agafar les regnes del primer equip. Però, per si de cas no guardava un record gaire precís del seu pas pel club com a jugador, ràpidament se’l va posar al dia de com de vertiginosa pot arribar a ser la vida a la banqueta blaugrana: en les seves primeres setmanes al Camp Nou, ja va haver de veure com un dels pilars de la plantilla marxava sense donar marge a l’entitat a trobar un substitut d’un nivell remotament semblant; la fuga de Neymar va marcar irremeiablement l’estrena de Valverde com a tècnic del Barça i el ‘Txingurri’ va encaixar la situació amb una professionalitat encomiable. Ni tan sols la va utilitzar com a coartada (i bé podria haver-ho fet) després de perdre la Supercopa d’Espanya davant d’un Reial Madrid que en aquell moment apareixia com a clar favorit per revalidar el títol de Lliga.

Davant la col·lisió de temperaments que va suposar l’etapa de Luis Enrique, Valverde va optar per la discreció, la naturalitat i el respecte a les jerarquies d’un vestidor en què els galons ja començaven a pesar més que l’estat de forma. El ‘Txingurri’ va entendre que el primer i principal requisit per construir un equip fiable i regular era atendre les necessitats de les seves figures i crear un ecosistema perquè aquestes visquessin sense sobresalts, i en aquest afany no va tenir objecció en assumir el paper de gestor d’egos i en renunciar a imposar el seu segell futbolístic.

Un núvol de desconfiança

Així, més sòlid que brillant i aferrant-se en els moments de dificultat al talent inacabable de Leo Messi, el Barça de Valverde va anar liquidant rivals amb l’eficàcia d’un funcionari abnegat fins a completar un exercici de lliga modèlic que, no obstant, va quedar a un segon pla quan l’11 d’abril del 2018 l’equip es va desplomar de manera inexplicable en l’Olímpic de Roma, on va patir una humiliant derrota (3-0) que el va fer fora de la Champions en els quarts de final. La passivitat de l’entrenador en aquell partit infaust el va deixar assenyalat davant l’afició blaugrana i va fer néixer al seu voltant un núvol de sospita i desconfiança que ja no s’ha acabat mai de dissipar.

Per a més calamitat, el títol continental se’l va acabar emportant el Reial Madrid, cosa que va minimitzar el valor del doblet domèstic conquerit pels blaugrana després de brodar el futbol a la final de la Copa del Rei davant el Sevilla, que van aixafar (5-0) en una nit màgica d’Andrés Iniesta.

Un ‘remake’ amb pitjors crítiques

L’exhibició del Metropolitano i l’aval públic de Messi van donar crèdit al ‘Txingurri’ per afrontar el curs 2018-2019, malgrat que ja des de la pretemporada va quedar clar que la desfeta de Roma havia convertit la Champions en una cosa semblant a una malsana obsessió. El segon any de Valverde va ser una versió lleugerament destenyida del primer; un ‘remake’ fet amb més pressupost que va tenir un èxit tirant a discret i que va aconseguir crítiques despietades.

Enfrontat a la lesió de Messi, les crisis de malenconia de Coutinho i les indisciplines de Dembélé, el tècnic es va dedicar a apagar incendis de portes endins amb la seva proverbial fermesa, però, més enllà de la il·lusionant tot i que poc sostinguda irrupció d’Arthur, no va trobar fórmules per fer més atractiva la proposta futbolística de l’equip. La pèrdua d’identitat del joc blaugrana, cada vegada més allunyat del model cruyffista, i la disparitat en el tracte dispensat als jugadors, entre els quals es va anar conformant una cosa semblant a una casta d’intocables, van engrossir el deure de l’entrenador. Tot i així, les victòries van continuar arribant i, amb la col·laboració de la desastrosa campanya del Reial Madrid, el campionat de Lliga es va tenyir de blaugrana abans de temps.

‘Dead man walking’

I llavors va arribar Anfield, aquest Vietnam del barcelonisme. Davant d’un Liverpool omplert de reserves, el Barça va incórrer en els mateixos errors que a Roma i Valverde va tornar a quedar retratat per la seva escassa capacitat de reacció. L’eliminació va provocar un sisme al club i va deixar el ‘Txingurri’ a punt de la destitució. Semblava la solució més lògica. I la més senzilla: al cap i a la fi, el tècnic no ha dedicat aquest temps a cultivar un entorn que el protegeixi en moments de crisi. Però els pesos pesants del vestidor van apostar una vegada més per la seva continuïtat i Bartomeu va decidir en l’instant decisiu no quedar-se sense el seu últim fusible.

Des d’aquell moment, Ernesto Valverde ha sigut a Can Barça un condemnat a mort. Un ‘dead man walking’, que diuen els nord-americans. El seu paper en la planificació esportiva d’aquesta temporada ja va ser merament testimonial i l’irregular acompliment de l’equip en la primera meitat del curs el va convertir en el blanc d’uns atacs la inclemència dels quals no s’explica sense els traumes de Roma i Liverpool. Després de l’eliminació de Jiddah, en una escena de pel·lícula de terror melodramàtica, Bartomeu li ha desconnectat la respiració artificial. Valverde deixa el Barça al cap de la Lliga i classificat per a vuitens de la Champions. Gustos futbolístics al marge, ningú parlarà malament d’ell.