La (bona) mà de Valverde

No semblava una setmana fàcil. Ni ho semblava, ni ho era. Però Ernesto Valverde, aquest entrenador amb aire anònimament tranquil (de vegades sembla que ni està a la banqueta) va acabar una sèrie de tres partits decisius (4-2 al Sevilla, 2-0 a l’Inter i 5-1 al Madrid) erigint-se en l’home clau. Es va notar, tot i que tampoc ho sembli, la seva mà.

Es va notar molt perquè va haver de reorganitzar, i sense marge d’error, el Barça sense Messi dotant-lo d’un equilibri necessari, protegit en el vell sistema del 4-3-3, la Bíblia futbolística del club, omplint el centre del camp de socis per a Busquets. Arthur, el primer, sense oblidar Rakitic, una peça sorprenentment transcendent (i poc valorat) en el joc del Barcelona.

De l’esbroncada a l’elogi

La vida sense Messi és sempre més difícil, però els canvis de l’entrenador, que es va anar reorientant sobre els seus propis plans, l’han fet bastant menys complexa. Leo va caure contra el Sevilla a causa d’una fractura al radi del colze dret i el tècnic va apostar per la velocitat i el desbordament de Dembélé (aquell dia Rafinha no va jugar ni un sol minut), cosa que després li va costar, ja en la segona meitat, fins i tot l’esbroncada del públic per l’entrada d’Arthur. Ni es va immutar. Va entendre que havia obrat bé.

Més encara quan contra l’Inter, i tot i que era l’opció menys esperada, va triar a Rafinha per ocupar el lloc de Leo en l’onze, però amb un rol radicalment diferent perquè havia d’omplir el centre del camp perquè Busquets, Rakitic i el mateix Arthur tingessin més socis per a les passades. ¿I Dembélé? Ni un minut a Europa.

El 'factor Arthur'

A Wembley, amb l’aparició del jove exjugador del Gremio, Valverde va trobar el dibuix que donava estabilitat a l’equip a través de les passades. No només això. També confinava en Coutinho en la posició d’extrem esquerre, on resulta més perillós, per molt que la seva transcendència anés decaient amb el pas dels minuts.

El Barça es va sentir, segons el mateix tècnic, "reconeixible a través de dos factors fonamentals: la pressió, que va ser voraç i anguniosa per al Madrid en la primera part impulsada, curiosament, per Arthur, i les passades. Va tenir, per exemple, matisos ‘valverdians’ perquè aquesta va ser una de les senyes d’identitat que va transmetre el seu primer any per conquerir el doblet, tacat per la tragèdia de l’eliminació europea a Roma.

Aquells murmuris de la llotja

Una tragèdia per la qual va sentir alguna cosa més que murmuris per part de la directiva, començant pel mateix president Josep Maria Bartomeu. Murmuris crítics que ràpidament van arribar al seu despatx de la ciutat esportiva. Murmuris ara oblidats per la junta, però no pel tècnic, amo com és del seu destí, perquè arribat el final de temporada podria decidir executar l’opció de no seguir al Camp Nou.

Mentre arriba aquell dia (o no), el tècnic va potenciar virtuts ja conegudes del seu equip (no s’ha vist mai abans un Jordi Alba tan descomunalment decisiu, tant en atac com en defensa) i va trobar mecanismes nous, com aquesta inesperada inclusió de Rafinha, que va rescatar la poderosa imatge del tradicional Barça dels centrecampistes.

Tampoc resulta gens casual que aquesta millor versió de l’equip, amb Leo jugant a la grada amb Tiago, el seu fill, hagi arribat amb cinc jugadors formats a La Masia en l’onze inicial del clàssic: Sergi Roberto, Piqué, Alba, Busquets i Rafinha. Tots, començant pel mateix Valverde, entenien que havien de donar "un "pas endavant" sense Messi.

Suárez ha sigut el líder al camp del Barça, més enllà dels seus tres gols en el clàssic. I Valverde ha sigut qui ha firmat una silenciosa, però necessària regeneració, en un equip deprimit a la Lliga, en què havia sumat tres punts de 12 de possibles abans de derrotar el Sevilla.

Ajudar Leo

Després de ser criticat per la seva lentitud en els canvis a Mestalla, el ‘Txingurri’ es va posar el xandall d’entrenador, però sense aires de grandesa. Molt al seu estil. Sense aixecar la veu, evitant caure en el pànic que anunciava la lesió del '10’. Va enfortir el Barça (un gol encaixat en els últims 180 minuts) amb una parella poc habitual (Piqué-Lenglet), però molt fiable. Va encertar en els canvis en el clàssic per treure l’equip del conflicte del 2-1. Però no en va presumir.

Notícies relacionades

Valverde dona descans a set titulars en la Copa

El VAR se celebra

I va trobar, sobretot, el triangle de seguretat amb Busi-Rakitic-Arthur i Suárez, per obligació, va deixar de mirar Messi. És Messi qui mira ara tranquil els seus companys. Durant anys i anys, Leo ha sostingut el Barça. Però en una setmana, i no era una setmana qualsevol, va ser el Barça que va ajudar a Messi a somriure