Entrevista a Koeman: "Mai havia pensat que faria tan feliç tanta gent"

«¿Tu veus qui ha marcat? Jo no. Estem molt lluny, no es veu res des d’aquí. Potser ha sigut Boniek», li preguntava un jove i anònim holandès a un amic seu en un calorós estiu del 1982. Allà dalt, «a dalt de tot del Camp Nou», hi havia Ronald Koeman, amb tot just 19 anys, assistint com a aficionat a un partit del Mundial d’Espanya entre Polònia i Bèlgica (3-0). I sí, els tres gols van ser de Boniek. «Vam venir a passar dues setmanes de vacances a Roses, vam fer el trajecte en cotxe des de Groningen. Ens ho vam passar molt bé aquí». Després van conèixer Sarrià, on van assistir al Brasil-Itàlia (2-3), «amb els tres gols de Rossi». Però Koeman, que va atendre a EL PERIÓDICO per rememorar el gol que va canviar la història del Barcelona per sempre, no va tornar al Camp Nou fins a set anys més tard. Va rebre una trucada.

–¿Com va tornar al Camp Nou? A finals del 1988 em truca Cruyff. Quan dic final d’any és així mateix. Era l’últim dia. Sí, la nit de Cap d’Any. Jo era a casa dels sogres. Devien ser pels volts de les 10 de la nit o així. Johan estava concentrat a Madrid amb el Barcelona perquè el dia de Cap d’Any jugaven contra l’Atlètic.  No m’esperava la seva trucada i menys en aquell moment. ‘Ronald, soc Johan. Et vull fitxar, ¿vens?’.

–¿Era el seu primer contacte amb el Barcelona? No. Un any abans, i després d’un partit Utrecht-PSV, vaig rebre la visita de Casaus. A l’acabar, ens vam quedar ell, jo i el meu agent, Gert Lagerdind, a l’hotel Holiday Inn d’Eindhoven. Aquella nit, Casaus em va preguntar: ‘¿Vols venir al Barcelona?’ La meva resposta va ser clara. ‘Gràcies, m’agradaria anar-hi, però prefereixo quedar-me un any al PSV. Encara que si voleu la pròxima, llavors, sí’.

–I així va ser... Sí, però des de la visita de Casaus a la trucada de Johan no vaig saber res més del Barça. A més, tenia altres ofertes, hi havia equips molt importants d’Europa que em volien: Juventus, Milan, Madrid...

"Això no ho sap gaire gent, però el Madrid tenia molt interès per fitxar-me. I va lluitar fins a l'últim moment. Però jo ho tenia molt clar des del començament. Era el Barça, sí o sí"  

–¿El Madrid? Sí, això no ho sap gaire gent, però va tenir molt interès i va lluitar fins a l’últim moment perquè Beenhakker, que n’era l’entrenador llavors, em volia. Però jo ho vaig tenir molt clar des de l’inici.

–¿No va dubtar? No, volia anar al Barça sí o sí. En aquella època es barallaven tots els grans per mi. Però vaig anar al Barça per Johan, a qui havia tingut un any a l’Ajax, i perquè m’agradava el Barcelona.

–Però ho va passar malament, ¿oi? Sí, molt més del que la gent s’imagina. Vaig començar jugant d’interior dret a Valladolid. El dia que també va debutar Lucendo. Però el partit que no oblidaré mai va ser el de Mallorca, a finals d’estiu, amb una calor terrible… Tenia López Rekarte de lateral dret darrere meu. I totes les pilotes em passaven per sobre el cap. Jo li deia: ‘Dona’m la pilota bé, sisplau’. Però no hi havia manera. Van ser moments durs, els tres primers partits fora de casa, van ser tres derrotes: 2-0 contra el Valladolid, un altre 2-0 amb l’Oviedo i l’1-0 del Mallorca. El Barça havia pagat molts diners per mi i les coses no anaven bé. Allò va ser terrible. Ara només te’n recordes de les coses boniques. Però no tot és així en la vida. Com sempre dic, per guanyar la Copa d’Europa també s’han de passar moments difícils com a Kaiserslautern.

–¿Com ho va superar? Pel meu caràcter. Soc molt fort mentalment i, a més, a poc a poc, vaig acabar jugant en la meva posició. A més, tenia 26 anys, no era cap jovenet. No vaig arribar a Barcelona amb una mà al davant i una altra al darrere sinó que tenia experiència, això és molt important.

"Després d'un partit amb el Mallorca, li vaig dir al míster: '¡Hòstia, Johan! ¡Perquè m'has portat si després em poses al centre del camp!"

–Mai va arribar a pensar que s’havia equivocat al fitxar pel Barcelona. Hi va haver moments de tot. I tant que ho vaig pensar. Recordo que després del partit contra el Mallorca, li vaig dir al míster: ‘¡Hòstia, Johan! ¡Perquè m’has portat si després em poses al centre del camp!’. Aquell dia vaig jugar horrible, horrible, horrible…. Fatal. Vam perdre 1-0. I Johan, com sempre, es va inventar alguna cosa en la roda de premsa: ‘El millor del partit ha sigut Ronald’. I jo, pensava: ‘Però si he estat fatal’. El míster, en canvi, va dir: ‘Els altres no saben com li han de passa la bola a Ronald, no entenen el joc de Ronald…’. Em va defensar molt perquè hi havia un munt de crítiques. Crítiques que eren normals perquè el meu partit havia sigut dolentíssim i perquè el Barça havia invertit molts diners, uns 13 milions i mig de florins de llavors (1.000 milions de pessetes, sis milions d’euros).

 

–¿Què li va dir vostè a Cruyff? Mira, Johan: ‘Em poses darrere i tot anirà més bé. No em tornis a posar al centre del camp, que és molt fotut per a mi, ¿entesos?’ Va acabar posant-me al meu lloc i no podem oblidar tampoc que nosaltres jugàvem amb tres defenses. Era una proposta molt arriscada, sobretot als inicis perquè cap estàvem acostumats a aquell sistema. Però hi havia molt talent a l’equip. A més, tampoc és que jo fos el més ràpid, tenia molts espais per defensar, tothom vivia per davant de la pilota… A tots ens va costar molt assumir això. No va ser tan fàcil com es creu. 

"El Pep va fer el millor Barça, però tots som fills de Johan. Mirem el futbol amb els seus ulls, amb ell va començar tot" 

–Després, tot va canviar. I tant. Johan va ser un autèntic revolucionari, ell va ser el primer a canviar realment les coses al Barça. Ell va portar el joc de posició, tocar i tocar la pilota amb calma, els extrems sempre ben oberts, el 10 per darrere del 9 o Michael (Laudrup) fent de nou i baixant a rebre la pilota, mentre que Hristo (Stóitxkov) i Goiko (Goikoetxea) anaven per dins. I aquest sistema, a poc a poc, es va perfeccionant.

–I llavors vostè és realment Koeman després d’aquell complex inici. Així és. Per a mi, Johan va significar molt. Per un costat, com a entrenador, però per l’altre, aquell que no es veia, com a home de família. Danny, la seva dona, ens va ajudar moltíssim quan vam arribar a Barcelona. Les dues famílies vivíem a prop, a Pedralbes, fèiem moltes coses juntes, sempre un al costat de l’altre. Però Johan ha sigut sempre molt dur amb mi, molt exigent. Diria que més dur que altres, segurament sí. A vegades, tenia raó. Però no sempre, ha, ha, ha... Encara recordo el dia que Bartina, la meva dona, estava a punt de donar a llum Tim, el meu fill.

–¿Què va passar? Jugàvem un partit a Sant Sebastià contra la Reial. A més, jo vaig marcar un gol. I sense que ho sabés, Johan havia fet pujar a algú el seu cotxe fins allà. ¿Per què? Doncs per tornar junts tots dos a Barcelona així que s’acabés el partit. L’equip es quedava a dormir allà i, a l’acabar el partit, Johan va agafar el seu cotxe, el seu Mercedes familiar de sempre, i em va dir: ‘Ens en anem cap a Barcelona’. Es va posar a conduir per arribar a temps que pogués veure el naixement de Tim. No oblido, per exemple, aquells revolts que teníem al principi fins a Pamplona. Van ser gairebé set hores al volant per arribar pels volts de les sis del matí. Si no és per ell, no hauria vist néixer Tim. Va ser una cosa impressionant, un gest increïble.

-¿Se sent fill de Johan? Tots som fills de Johan. Mirem el futbol amb els seus ulls. És l’inici del Barça actual. És evident que el Pep ha fet el millor Barcelona que s’ha vist fins avui dia. Amb el Pep, el joc ha sigut fantàstic, molt regular, amb molt nivell. Però amb Johan va començar tot. Aquesta és la veritat.

"Recordo que no vaig poder dormir després de la final. Em despertava a cada hora i deia: ¡Hòstia, que feliç que soc! ¡Hòstia, que feliç que soc!'"

–Wembley va ser l’origen de tot. Els culers no estaven gaire convençuts de guanyar aquella final. ¿I jo? Jo estava molt tranquil, vaig fer la migdiada abans de la final, com si res. És cert que hi havia molt silenci a l’autobús, camí de l’estadi, i que al vestidor tampoc es parlava gaire. Però estava tranquil, coneixia la pressió que comportava jugar aquella final, però jo n’havia guanyat una abans amb el PSV. I l’Eurocopa amb la selecció holandesa.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

–¿Què recorda d’aquell dia? La falta, és clar, el gol, poca cosa més. Només he vist un cop repetida la final per la tele. Recordo que no vaig poder dormir després de la final. Em despertava a cada hora i deia: ‘¡Hòstia, que feliç que soc! ‘¡Hem guanyat la Copa d’Europa! ¡He marcat el gol! ¡Ha guanyat el Barça! Però mai havia pensat que faria tan feliç tanta gent. L’endemà, vaig veure un milió de persones als carrers de Barcelona... Impressionant, increïble. ¿On tinc la samarreta? Penjada en un quadro de la casa que tinc a Portugal. ¿Les botes? Al Museu.