Frustrant final de la ratxa del Barça

El Barça de Luis Enrique va estar gairebé sis mesos invicte. El Barça del trident va estar gairebé sis mesos sentint-se gairebé indestructibe deixant una espectacular ratxa que va néixer després d’una derrota al Sánchez Pizjuán davant el Sevilla (2-1). Amb el mateix resultat, però al Camp Nou el Madrid es va emportar no només un triomf que el revitalitza sinó que també va certificar el cansament dels blaugranes, que van acabar desconsolats. I desconcertats.

    No només per la mala imatge de la segona part en què es va fondre sense saber ni tan sols administrar l’avantatge numèric després de l’expulsió de Sergio Ramos. Ni així el Barça va governar el partit, incapaç de mantenir la jerarquia, acusant, a més a més, el cansament dels seus internacionals, especialment els tres davanters. «No vam saber jugar contra 10», es va lamentar Piqué.

Inusualment vulnerables

El Barça, un equip tradicionalment sòlid, va ser sotmès a una pallissa en els últims minuts del clàssic. Amb 11. I amb 10. «És una dura derrota», va dir Piqué sense buscar cap coartada, descobrint, igual que tots els seus companys, que van ser vulnerables. Inusualment vulnerables i, a més a més, sense el govern del partit que se li suposa a un equip que té un centre del camp integrat per Busquets, Iniesta i Rakitic.

    El centrecampista croat va marxar i, de cop, el Barça va perdre la seva essència. Sembla mentida, però, a vegades, un simple canvi modifica una idea substancial. «No s’ha de caure en una baixada», va suplicar Piqué assumint el que els ve ara mateix a sobre als blaugranes. Just en el moment clau de la temporada, i quan tot estava en el camí adequat, entraran els dubtes. No únicament per l’impacte simbòlic de la derrota amb el Madrid sinó perquè, en realitat, el Barça no va estar a l’altura del que ha de ser el Barça.

    Ja des del clamorós error inicial de Suárez en un remat que era gol o gol com en les disfuncions defensives que va exhibir el conjunt de Luis Enrique. Va ser tan gran la magnitud del problema que el líder, encara té sis punts d’avantatge sobre l’Atlètic i set sobre el Madrid, en els dos casos amb el goal average a favor dels blaugranes. Però al culer li va deixar un regust estrany.

    «S’ha de seguir endavant perquè estem en una posició privilegiada», va implorar, de nou, Piqué, convertit en el portaveu de les bones notícies (el seu cop de cap en el córner que va significar l’1-0) i de les males notícies. Però des del 3 d’octubre no sabia el que era perdre un partit. Va succeir el 2 d’abril quan tocava homenatjar Cruyff de la millor manera possible: o sigui, jugant bé. El pròleg per guanyar els partits. Però el Barça no va fer ni una cosa ni tampoc l’altra.

Notícies relacionades

Barça - Madrid, en directe

Un Barça sense trident

    El que més feia mal a Piqué és descobrir que el Barça no es reconeixia en el seu futbol ni en el seu trident, amb Messi, enredat en pilotes perdudes que no sol perdre, Suárez, més desencertat del que és habitual, i Neymar, estèril en el regat i en el remat. «És la primera derrota a casa. Podíem haver empatat, però el Madrid ha guanyat merescudament», admetia amb humilitat el central blaugrana.

    A cada reflexió que realitzava Piqué intentava trobar una escletxa per llançar un missatge d’optimisme als aficionats. Es va acabar la ratxa de 39 partits, però no s’acaba el món. Ni de bon tros. «Tampoc es pot guanyar sempre», va afirmar el defensa. «S’ha d’acceptar», demanava Piqué, lamentant, com tot el Barça, que en aquell últim quart d’hora final obrissin el partit al territori que més li agrada al Madrid. Espais oberts, laterals que són punyals (Marcelo i Carvajal) i de Sevilla al Camp Nou un llarg viatge de gairebé sis mesos per patir dues derrotes.