L'ombra de la fugida de Sandro Rosell

Avui es compleixen dos anys de la inesperada dimissió del president més votat de la història del Barça

La pressió, la immaduresa i els consells de la família en van motivar la sortida

L'ombra de la fugida de Sandro Rosell

PIERRE-PHILIPPE MARCOU

19
Es llegeix en minuts
EMILIO PÉREZ DE ROZAS / BARCELONA

Avui, exactament avui, 23 de gener, es compleixen dos anys de la sorprenent dimissió de Sandro Rosell Feliu (Barcelona, 6 de març de 1964), el president més votat de la història del Barça: 35.021 vots el 2010. I avui, exactament avui, segueixen en l’aire, o desconegudes, les raons («jo crec que ni tan sols Barto, el seu amic i hereu, coneix els autèntics motius d’aquella estrafolària fugida», diu un dels amics de Sandro), que van impulsar aquest jove, fill de María, argentina, i Jaume, important empresari català i exgerent de l’expresident Agustí Montal Costa, marit de Marta i pare de Joana i Maria, a desaparèixer de la nit al dia, gairebé sense avisar.

La intervenció  del seu pare, que va ser gerent del club amb Agustí Montal, va resultar clau. "Sandro, pleguem", li va dir

    Si parles amb el cercle més pròxim a Rosell, la conclusió més generalitzada és que ho va fer per les seves adorables dones, però empès pel seu pare. Tots diuen que Sandro admira el patriarca dels Rosell («si el meu pare em demana que em tiri per la finestra, m’hi tiro», explica un altre amic que l’hi va dir en aquella època), idolatra la seva mare, estima la seva dona i es torna boig per les seves dues filles.

DENÚNCIES ALS MOSSOS

Tot el que va passar al voltant d’aquelles dates, especialment les diverses amenaces que van rebre ell i la seva família més pròxima, va derivar en la frase del milió de dòlars pronunciada per Jaume Rosell Sanuy: «Sandro, pleguem, ha passat això…» I això era l’amenaça definitiva: a totes les bústies de l’escala on viuen els seus pares, a la Bonanova, va aparèixer un paper en què es podia llegir «matarem el teu fill».

Diuen que aquella va ser la gota que va fer vessar el got i va precipitar la conversa definitiva entre pare i fill, que ja feia temps que dialogaven sobre aquelles amenaces, que no es va saber mai d’on procedien. Abans d’aquell incident, segons ha pogut saber EL PERIÓDICO, Sandro havia presentat tres denúncies a la comissaria de les Corts dels Mossos d’Esquadra, seu policial situada als voltants de casa seva, al carrer de Deu i Mata. La primera va ser amb motiu d’unes pintades que van aparèixer a la façana del seu bloc. No va transcendir què hi havia escrit, però, sens dubte, va ser suficient perquè el president ho interpretés com una amenaça i ho notifiqués a la policia catalana.

va prendre la decisió "en un 90% en clau emocional, per tota la seva família" Els seus amics estan convençuts que el Sandro va prendre la decisió "en un 90% en clau emocional, per tota la seva família"

    La segona, poc després, va ser arran que forcessin el pany de l’entrada principal d’aquell mateix edifici. Aquell intent de violació de domicili a la seva comunitat, després de les pintades, el va inquietar i va trucar novament als Mossos. I la tercera va arribar una mica més tard, durant el Nadal del 2013, quan uns agents van comprovar que els petits forats detectats a la façana de la seva finca eren trets de balins. Aquesta vegada va ser la seva dona qui en va donar part a la policia, que va registrar l’última de les tres denúncies. Segons li consta a aquest diari, els Mossos d’Esquadra van investigar tot el que van poder i més sense arribar a cap conclusió. La lectura final és que és molt probable que es tractés d’ultres aïllats amb ganes d’intimidar.

Aquelles amenaces van provocar la inquietud de Sandro, que, poques setmanes abans del Nadal del 2013, ja va començar a mostrar signes de temor al seu cercle directiu més pròxim, que no va creure mai que fugiria d’aquella manera. És evident que, pel fet de no haver sigut mai verbalitzades, la gent va especular amb altres raons: delicada situació esportiva, tot i que el Barça de Tata Martino era líder empatat a punts (51) amb l’Atlètic; esclat, el 20 de gener del 2014, a mans del jutge Pablo Ruz, del cas Neymar («Sandro estava tranquil perquè havia fet el que havia de fer: impedir que l’hereu de Messi fitxés pel Reial Madrid», explica un íntim); conflicte al Brasil per culpa de Ricardo Teixeira, expresident de la Confederació Brasilera de Futbol («no ha sigut mai cert que no pogués entrar a aquell país», assenyala un altre amic), investigació d’Hisenda (saldada sense problemes); maltractament, segons ell, de part de la premsa «per haver-li pres», va explicar a tots, «un munt de prebendes de les quals disposaven amb Laporta» i la impossibilitat de fer una vida normal, cosa que no devia sorprendre’l sent fill de qui era.

OBSESSIONAT AMB LA PREMSA

Alguns d’aquests punts crítics, que van acabar per acorralar Rosell, tenien matisos tan poc transparents com els que el van empènyer definitivament a la seva renúncia. Per exemple, al Brasil no hi va arribar a anar mai, ni tan sols per veure alguns partits del Mundial del 2014. I moltes de les acusacions sobre les donacions que rebien certs periodistes van ser desmentides per la junta de Barto. Curiosament, Rosell es referia, en molts casos, a informadors que ell havia invitat a dinar i xerrar (ningú parla de conspirar) al seu coquet celleret de Deu i Mata.

Sense descartar l’afartament a què potser va arribar en aquell moment Sandro Rosell, sense obviar les conseqüències del que tots els consultats defineixen com la síndrome de Peter Pan que pateix l’expresident (un nen gran, immadur en certs aspectes psicològics i socials, personalitat narcisista i creença que està més enllà de les lleis de la societat i de les normes establertes) i sent evident la seva incapacitat per crear al voltant seu un grup d’amics que l’haguessin convençut que, malgrat tot, havia de seguir i defensar-se des de dins del club, és evident que Rosell va patir un desgast desmesurat a l’ocupar la presidència del seu estimat Barça.

La seva mare  va ser amenaçada diverses vegades al Mercat Galvany. El seu pare va actuar quan va veure notes a la bústia de casa que deien "matarem el seu fill"

Hi ha qui pensa que, malgrat saber perfectament el que significava el càrrec, és evident que a Sandro li acaba decebent la categoria d’aquesta representació. «Ser president del Barça

–explica un dels exvicepresidents més importants de la història del club– té un cost personal, d’agenda, brutal, molt complicat d’assumir, sobretot si ets algú amb un estatus professional i personal de primera línia que, com en el cas de Sandro Rosell, has fet el que has volgut durant tota la teva vida».

UNA AGENDA MOLT ESCLAVA

«El president del Barça, quan es desperta –continua relatant ’exdirigent--, ja té programada la seva jornada. Sap que, com a màxim, podrà atendre el seu negoci de vuit a deu del matí, i no cada dia. A les onze va al club perquè té una reunió amb el responsable de màrqueting; a les dues té un dinar, a Via Veneto, amb la gent de Qatar; a les quatre es reuneix al club amb els responsables de les seccions; després veurà el mànager de Busquets perquè se li ha de millorar el contracte i, quan acabi, ha de recollir la seva dona per sopar a casa del seu cunyat, que celebra el seu 40 aniversari. Però es lleva i, a les nou, li truquen del club i li diuen –per descomptat que m’ho invento– que ha mort la mare de Michel Platini. ‘¡Carai!, hauré d’anar a l’enterrament a Nyon, perquè Platini és qui mana els àrbitres de la Champions’, pensa correctament, ¿no? Ja no va al seu despatx. Suspèn la reunió de màrqueting, ajorna el dinar amb Qatar, el principal contracte del club, i els diu que soparà amb ells. Truca a la seva dona i li comenta que no podrà acompanyarla en l’aniversari del seu germà. Quan arriba de Nyon, li diuen que la mare del porter del juvenil B ha tingut un accident i és a l’UVI del Clínic. Ha d’anar a veure-la, ¿no? El sopar de Qatar s’endarrereix una hora. Total, arriba a casa a les dues de la matinada i la seva dona li diu: ‘Han vingut uns gamberros, han disparat cinc balins contra la façana de casa, les nenes tenen por i fa cinc hores que no dormen’. Quan et passa això tres vegades seguides, envies a la porra la presidència del Barça».

«¿CREUS QUE VAL LA PENA?»

Pare, mare, la seva dona, les nenes. Els amics no deixen de pensar en les dones de Sandro. «És cert, tot es pot interpretar amb més o menys temor, ¡però que et passi a tu...!», explica un dels millors amics de Rosell. «Els balins són simples balins, sí, ¡però que te’ls disparin a la teva porta...! I, sobretot, que la teva mare estigui fent cua a la peixateria del Mercat Galvany, a Santaló, i se li acosti un senyor poc fiable i li digui a l’orella, no un sinó diversos dies, ‘senyora Rosell, ¿vostè va sola a comprar?, jo de vostè no aniria sola’. I que s’allunyi a pas lleuger...».

"El Sandro sempre "El Sandro sempre ha anat a la seva bola", assegura un dels seus amics. "És un peix que se t'esmuny entre els dits"

    La seva mare és intocable per a Sandro. Per això, quan un altre amic li va suggerir, fa un parell de mesos, per què no sortia a la superfície, per què no aspirava a algun càrrec internacional donat el seu «enorme prestigi a l’exterior», Sandro li va dir amb rotunditat: «Mentre la meva mare visqui, jo no tornaré a tenir un càrrec amb repercussió pública. Si algun dia la meva mare mor, que no ho desitjo per res del món, potser m’ho replantejaré». Diuen que, després de l’escena de les bústies a casa dels seus pares, María Dolores, la seva mare, que va ser la més difícil de convèncer perquè acceptés que el seu fill encapçalés una candidatura a la presidència del Barça, li va preguntar un dia: «¿Tu creus, Sandro, que tot això val la pena?».

«La seva mare patia, sí, i molt, com la Marta i com les seves filles, que després de l’escena dels balins se sobresaltaven per qualsevol soroll», explica un altre amic de l’expresident. «Però qui diu ¡prou!, qui diu ‘Sandro, pleguem’, és el seu pare, que li recorda que no pot seguir immers a l’ull de l’huracà, ni posar en joc la tranquil·litat de la família». No és estrany, doncs, que un dels vicepresidents als quals Rosell comunica –no l’hi consulta– la seva decisió, li digui que no veu cap motiu per deixar la presidència. «El que has de fer –li va dir–, és matar el teu pare i treure’t de sobre aquest complex d’Èdip que tens».

Molts afirmen  que pateix la 'síndrome de Peter Pan', és un nen capritxós a qui li costa molt ser adult

Aquell mateix exvicepresident assegura que, un cop passats dos anys «en què Sandro ha desaparegut, primer perquè quan algú desconnecta d’alguna cosa després d’arribar a l’afartament més absolut, desconnecta per a tota la vida sense mirar enrere i, segon, perquè també volia deixar les mans lliures a Bartomeu», llavors ja va advertir al seu amic que ningú entendria la seva fugida. «Jo crec que Sandro va cometre un error estratègic molt important, fruit d’un dels seus típics rampells, quan va creure que, amb la seva desaparició, desapareixerien molts dels assetjaments, entre ells el cas Neymar, que patia el seu estimat Barça. No hi va haver manera de fer-li entendre que allò era contra el Barça i no solament contra ell». El mateix exdirigent considera que «l’absència d’una guàrdia de corps al seu voltant, gent seva, de fiar, va fer impossible convèncer-lo que es replantegés una dimissió que ja ens va venir donada».

    Molts dels seus amics acusen Sandro, sempre amb molt bones paraules, de la seva incapacitat per crear empatia al seu voltant. «Sandro és un tipus volcànic, que avui es lleva i és H, demà es desperta i és I, i demà passat se’n va a dormir i és J», explica una de les persones que va dialogar  més amb ell al llarg d’aquells mesos. «Costa molt que entri en una disciplina de grup, Sandro sempre ha anat a la seva bola», relata una altra font pròxima a Rosell.

CORRENT COM 'FORREST GUMP'

«Sandro és un peix que sempre se t’esmuny entre els dits. El silenci d’aquests dos últims anys és el que el defineix més i millor. ¡Aquest és l’autèntic Sandro! El de l’anonimat. Aquest reportatge no li agradarà gens, perquè el torna al lloc d’on va fugir, del focus mediàtic. Sandro és únic, invencible, en el cos a cos, aquí és el puto amo, et captiva, et convenç, és boníssim. Però, després, li dónes distància, li dónes un micròfon i el mates. Sempre s’ha mogut més bé entre bastidors que no pas sota els focus», assenyala un excompany de junta. «En el fons –afegeix un altre exdirigent assegut al seu costat–, si ho analitzes, era l’únic president que no necessitava estar a l’aparador: era jove, i ja era ric i important».

De la mateixa manera que l’exdirector general del Barça Antoni Rosich és incapaç d’explicar els motius de la fugida de Rosell en el primer consell de direcció que presideix després de la dimissió del president, a qui des d’aquell dia anomenarà Forrest Gump perquè va sortir corrents, tampoc el grapat d’amics a qui, tres mesos després, Sandro cita al restaurant Casa Morán, aconsegueixen arrencar-li una confessió. «Seguim pensant –explica un dels presents en aquella interminable sobretaula–que el 90% de la decisió de Sandro és en clau emocional, en clau familiar. En aquells dies, no hi va haver cap altre tema que l’empenyés a fer el que va fer que no fos la seva família».

«El seu mateix aspecte posterior malgirbat, ¿el recorda?, amb aquella barba de cinc dies», explica un altre dels presents en aquell dinar, «demostra que havia tancat la tele, apagat la ràdio, deixat de llegir premsa i, en un exercici budista, intentava superar el moment a la seva manera. Sandro va viure grogui, tocat, aquells dies. No va voler saber res de nosaltres i es va escapar a Londres a veure la seva filla gran, que estava estudiant allà. Em temo que la història el va sobrepassar per totes bandes».

NO VA FER CAS

«Li vam demanar temps», narra un altre dirigent de l’època. «Li vam dir que tot estava encarrilat i que no podia deixar-ho d’aquella manera. Li vam proposar que esperés a final de temporada i, fins i tot, que si volia anar-se’n abans, ho fes després de conèixer el resultat del referèndum sobre la reforma del Camp Nou, una de les seves obres. Podia esgrimir l’aprovació de l’anhelat Espai Barça (guanyat, el 5 d’abril del 2014, amb el 72% dels vots escrutats) com l’excusa per retirar-se». No els va fer ni cas.

Els que el coneixen bé diuen que, en aquells dies, a Sandro se li va obrir el cel quan, en una de les moltes converses que va mantenir amb Josep Maria Bartomeu i Xavier Faus, els seus dos favorits, Barto el va tranquil·litzar a l’assegurar-li que, en cas que dimitís, es veia amb coratge d’agafar-li el relleu. Faus, contràriament, no tan sols va lluitar per convèncer el seu amic que no dimitís (hi ha qui assegura que la frase d’«has de matar el teu pare», pronunciada amb el màxim afecte i respecte del món, és de Faus) sinó que li va dir que la seva situació personal i professional li impedia fer un pas endavant en cas que Barto descartés fer-ho.

INCAPAÇ DE PRESTAR ATENCIÓ

Els amics expliquen que el que va patir més en aquells dies per Rosell va ser Xavier Martín, el seu director de comunicació. Martín, que es va enfrontar amb Rosich per defensar el seu cap i va acabar sent acomiadat a l’aparcament del Pans & Company del Camp Nou després que Rosell l’hi comuniqués al hall del Princesa Sofía, va dinar amb Rosell poc temps després de la seva dimissió. Sandro es va atrevir a dir-li: «Mira, Xavi, el Barça és una trituradora, t’ha triturat a tu i m’ha triturat a mi». Martín li va respondre sense dubtar: «No, perdona, tu t’has triturat tot sol i a mi m’has triturat tu».

Aquest és un altre punt clau, diuen, en el sobtat adéu de Sandro Rosell: que difícil que resultava treballar amb ell, formar equip, confiar en ell, compartir, adquirir un punt de complicitat suficient, no només per creure-t’ho, sinó per formar part del seu nucli dur, aquell que, si hagués existit, hauria ajornat aquella fugida inaudita. «Captar l’atenció de Sandro era, sovint, impossible. És tan hiperactiu que no para», explica un dels seus col·laboradors més pròxims, empleat des de fa anys al Barça. Tant és així que, en una ocasió, es va arribar a produir l’esperpèntica escena que un dels seus executius, fart que Rosell es distragués cada vegada que anava a despatxar amb ell, va decidir gravar al seu mòbil el que li volia exposar i, quan va arribar al despatx, va col·locar el telèfon sobre la taula, va prémer play i va demanar a Sandro que, per uns minuts, escoltés el que li havia de dir i que havia gravat. Només així va poder aconseguir que Rosell, el president, li prestés atenció durant deu minuts seguits.

Poc abans de deixar el Barça, Xavier Faus, vicepresident econòmic, va comentar a uns amics, en un sopar al restaurant Nuba, que ser dirigent d’un club de futbol «no s’aprèn enlloc». Faus considera que «el que comporta ser directiu del Barça és massa fort per assimilar-ho amb seny». Per aquest motiu li va semblar incomprensible que Rosell fos incapaç de compartir informació amb els seus vicepresidents. Hi ha qui pensa que Sandro, en lloc de generar amb la seva complicitat aquesta guàrdia pretoriana que l’hauria rescatat del caos, el que feia era dividir, i explicava, sobre un mateix assumpte, una versió diferent de cada vicepresident.

", diu un altre amic que va mostrar arran de dimissió és la prova que va acabar grogui", diu un altre amic

En aquest sentit, segons tots els consultats, Rosell té molt pocs amics. Ell, Sandro, sempre parla d’Andreu Ramos, un ramader d’Alàs, a prop de la Seu, com si es tractés d’un pastor savi. D’entre aquests pocs amics hi ha, explica, algun germà, però tampoc gaires. Potser el seu inseparable Pep Colomer, posseïdor d’un preciós resort al Senegal i responsable de tota la moguda futbolística organitzada al voltant de Qatar i l’Àfrica, com l’Acadèmia Aspire, el projecte Football Dreams i la Mediterranean International Cup. Això sí, Sandro té una infinitat de coneguts i saludats.

EL SOMNI COMPLERT

Entre els seus amics hi ha Albert Agustí, president del RCT Barcelona i el primer cap que va tenir Rosell, als 22 anys, quan el va fitxar per a Myrurgia Perfumes. Beto Agustí sol explicar que un dia, poc després d’arribar a l’empresa, li va preguntar al jove Rosell què volia ser de gran, i Sandro va respondre: «President del Barça». En aquest sentit, hi ha qui defensa, privadament, com, per exemple, el mateix Barto, que Sandro «va voler ser president del Barça per poder ser director esportiu, que és el que de debò li agrada».

Els mateixos companys que criticaven internament el seu estil presidencialista es van sentir dolguts en el moment del seu abandonament. «Moltes vegades al llarg d’aquests mesos –assenyala un dels directius actuals--, he pensat en l’entranyable frase que Sandro va pronunciar després de la seva victòria, quan va dir allò de ‘no us fallaré’. I ho he pensat perquè, al final, no només ens va fallar als socis i al club, sinó també als seus companys de junta». En aquest sentit, sí que n’hi ha que pensen que Rosell es va espantar a les primeres de canvi demostrant que estava poc acostumat a ser criticat i a afrontar problemes importants. Tots els que dubten tenen dret a pensar que va abandonar quan van venir mal dades, especialment a l’esclatar el cas Neymar. I, no tan sols això, el mateix Barto ha reflexionat, privadament, amb alguns periodistes, sobre les obsessions que Sandro tenia amb els mitjans de comunicació «i sempre veia un motiu fosc en qualsevol article, comentari o crítica».

"El Barça "El Barça és una trituradora, t'ha triturat a tu i ara em tritura a mi", li va dir al seu 'dircom', a qui havia acomiadat

Rosell segueix ocult i té cura, ara ja amb total dedicació, del seu extraordinari patrimoni immobiliari (cases, pisos, apartaments i pàrquings), disfruta d’una de les seves últimes joguines com és la marca catalana de roba esportiva Grifone, en la qual ha invertit recentment, així com del singular hotelet de només tres habitacions que obrirà a la Cova d’en Rosell, ubicat a sobre de l’ermita de Colobó, a uns 1.300 metres d’altitud al Montsec d’Ares, a Àger, terreny paternal. No cal ni dir que, davant el seu prestigi internacional, Rosell continua sent un cotitzat consultor de firmes dedicades al món del futbol així com clubs, federacions, lligues i governs de tot el món.

Notícies relacionades

El cert és que va ser president del Barça, i el més votat de la història. I va abandonar sense que el poguessin retenir. «Jo vaig viure amb ell una vetllada inexplicable un mes abans que dimitís, al Nadal del 2013», explica un amic que sol tenir contactes, més de negocis que personals, amb ell. «I ja el vaig notar desconcertat, superat per la situació, especialment per les amenaces a la seva família. Molts pensen que Sandro és un fatxenda, un echao palante que pot amb tot. I no és així. En aquells dies et confessava ‘¡tant de bo pogués deixar-ho!’ Se sentia molt maltractat pels mitjans de comunicació, però en cap moment vaig pensar que, poques setmanes després d’aquella trobada, ho deixaria així, de sobte».

AQUELL CASAMENT A GAVÀ

Aquest mateix amic va tornar a coincidir, mesos després, amb Rosell en un casament, a Gavà, al qual també van assistir Barto i Jordi Cardoner. «M’hi vaig trobar un Sandro molt feliç, relaxat, desconnectat de tot allò que li havia fet tant mal mesos abans i, sobretot, molt lluny d’aquell protagonisme que li venia gran o, potser, que tant i tant l’incomodava. Va estar molt discret durant el casament, el banquet i la festa, sempre en un racó, lluny del focus, quan tots els presents sabíem que per la seva simpatia, desimboltura i personalitat, si ho hagués volgut, hauria sigut el nuvi, la núvia i el rei de la festa fins a fer-se fosc». 

Temes:

Sandro Rosell