Cara a cara de Juan Villoro i Martín Caparrós davant el primer clàssic de la Lliga 2013-2014

Juan Villoro: Després dels enfrontaments entre Guardiola i Mourinho, que gairebé ens van portar a teràpia intensiva, el clàssic ha quedat una mica en suspens. Tito Vilanova era un magnífic entrenador per aprofitar l'impuls adquirit i perfeccionar la tradició que va contribuir a crear, però la seva especialitat no era planejar partits de vida o mort. El seu Barça va dominar la Lliga però es va convertir en l'equip que no matava el Madrid quan podia fer-ho i acabava perdent en el mà a mà.

En el seu pas per la Casa Blanca del futbol, Mou, el Terrible no va complir les seves expectatives però li va agafar la mida al Barça, encara que ho va fer amb retard, quan ja no era èpic.

Estem davant una situació curiosa: cap dels dos clubs ha desmerescut però arriben al xoc amb menys solidesa que en altres ocasions. En part, això és perquè els equips s'estan retocant. El Barcelona i el Madrid del 2013 són com aquelles actrius superguapes que se sotmeten a cirurgia plàstica sense cap mena de raó. El fitxatge de Gareth Bale és com el bòtox de Nicole Kidman: un recurs cosmètic innecessari. Neymar és un fora de sèrie, però va arribar a un club que el que necessitava era un defensa central.

El més interessant del clàssic és que Cristiano Ronaldo i Messi estan en plena forma. Veurem menys un duel d'estrategs que de cracs. Si el que defineix el crac és que fa l'impensat, el clàssic dependrà d'alguna jugada improbable o, de preferència, miraculosa.

Martín Caparrós: En canvi, jo crec, Juan, que el fitxatge de Bale no és cosmètic sinó central en l'estratègia del Madrid: reafirmar-se com el club més ric del món o, almenys, el més dispendiós, a l'estil dels vells milionaris de caricatura -o els nous de revista setinada, perquè en els últims anys s'han extremat les imatges de cadascun dels dos- que, curiosament, van resultar d'invertir les que acostumaven a tenir. El Madrid ha passat de ser un club seriós, confiat en els seus propis valors i els seus propis jugadors, dominador, consistent, a ser una mena de viuda alegre que se'n va amb homes que no li convenen perquè té massa diners i ganes de gastar-ne ja. Mentre que el Barcelona, que acostumava a ser aquesta viuda i malgastava la seva herència en jugadors que mai aprofitava, ara sembla un club seriós, confiat en els seus propis valors i els seus propis jugadors, dominador, consistent. Aquesta ha sigut la clau de la rivalitat d'aquests anys irrepetibles, els anys Pep-Mourinho: que cadascú mirava de ser l'altre -i en general ho aconseguia-. I tot això es veia molt al terreny de joc, on el club seriós controlava com un senyor i l'altre intentava la punyalada per l'esquena, macarra.

Però s'ha acabat: ara tots dos estan en una època, com deies, una mica híbrida, en què l'equip de Martino vol jugar més directe i el d'Ancelotti, més dominador. És un moment de transició ¿cap enlloc? ¿O potser és que tornaran a intercanviar-se els papers? El Barcelona, per descomptat, no ho voldria; el Madrid, sí. Part -només part- d'aquesta qüestió s'anirà resolent en partits com el d'aquesta tarda.

J. V.: M'agrada que busquis similituds en els enemics íntims, una cosa tan provocadora com dir que en el fons de tot argentí hi ha un brasiler. No els veig tan semblants. Com el tequila i el conyac, el Barça i el Madrid tenen denominació d'origen.

M. C.: Pretens igualar-me a un brasiler; no sé què et dec haver fet per mereixe'm això. Tot i que si vaig néixer ja sé quin pecat he comès: fer-ho en un país que va ser precursor del joc que ara practica gairebé tothom, deixar Mèxic fora dels Mundials. Però parlem de clàssics: d'aquell moment en què el saber comú pretén que cap saber serveix, que tot pot passar més enllà del que hagi estat passant. Són bestieses. He vist, aquests últims dies, partits de tots dos: és innegable que el Madrid té, ara mateix, una intensitat que el Barcelona va abandonar a l'altar de la seva divinitat, quan es va tornar un monument de si mateix.

J. V.: En el cas del barcelonisme, el sentit d'identitat es va accentuar amb Guardiola. Serà impossible que més de 20 jugadors del planter tornin a pujar al primer equip com va passar durant el seu cicle. Per una altra part, el tiqui-taca comença a tornar-se un ball d'època. Tornen els refusos i les passades llargues. Tens raó a dir que Martino ha aportat profunditat. En ocasions, el millor Barça de tots els temps va semblar regir-se pel lema «abans mort que senzill»; una dosi de senzillesa, i fins i tot de vulgaritat, no està malament. Un jugador com Alexis es beneficia d'aquest esquema més simple, que obre espais i juga al contraatac. Sempre he pensat que a Alexis li hauria convingut més anar al futbol anglès. Va costar massa diners i, malgrat la seva entrega, no ha estat gaire rendible. Durant massa temps ha estat digne d'un títol de Marguerite Yourcenar: Alexis o el tractat del combat inútil. Amb Tata ha guanyat espai i ha redescobert la porteria.

M. C.: Martino, pobre, es debat entre la necessitat de canviar i el respecte davant l'heretgia: ¿què pot fer per desfer l'equip que va jugar el millor futbol del món? Però es diria que els contraris li han agafat el tempo. Sovint el Barcelona torna a ser l'equip una mica desesperant dels últims trams de Guardiola i molts de Vilanova: l'amanerament de les 150 passades que van i vénen i vénen i van sense concretar res. La retòrica, els gestos del mim que també podria parlar. I el fan cada vegada més lent, amb menys dosi de sorpresa. Es diria que han elegit el control com una forma del recel: la tinc perquè temo que la tinguis.

Però, malgrat tot, la crisi del Barça s'assembla a l'espanyola vista per un argentí, amb perdó: la decadència d'un equip que té 25 punts de 27 a la Lliga, 7 de 9 a la Champions, que va guanyar la Supercopa i que continua invicte.

El Madrid ataca i es deixa atacar; el Barça estalvia pilota. Si alguna cosa alimenta l'esperança catalana és Benzema, que ha arribat a un nivell mai assolit en el noble art de no fer gols. Però, al seu costat, amb l'ajut de Di María, Cristiano està intractable. I en canvi Messi, com deies, no es troba amb Neymar. Algun dels dos deu ser brasiler.

El Madrid, últimament, és més intens, juga com si s'hi jugués alguna cosa, es busca, per moments es troba, però, ¿caldrà que Cristiano celebri aquest gol que clarament acaba de donar-li Di María assenyalant-se el pit en la seva famosa manera jo jo jo? És una pena. Tan maco com va arribar a ser el seu futbol, poques coses són més maques al Barcelona que les seves celebracions: entre tots, amb somriures i abraçades. A vegades penso que haurien de deixar-los fer gols per alegrar els televidents, per oferir-los l'efecte aeroport: aquell moment tan motivador en què tots s'estimen i es fan petons.

J. V.: Si la celebració donés punts, el Barça tindria les tres competicions assegurades. Dins del camp, no és fàcil que el que acaba d'arribar s'adapti al seu estil, fins i tot a l'estil simplificat que busca Martino. No acabo de veure Neymar com una figura decisiva. La seva qualitat està fora de dubte, però si juga bé de debò, acaba passant d'extrem a fals 9, és a dir, acaba sent Messi. Per adequar-se a l'equip i no destorbar, s'esforça per ser un extrem i res més. Té un punt de geni unplugged, que brilla sense trobar l'endoll. I després hi ha el tema de les faltes. N'hi han fet almenys 40 entre la Lliga i la Champions, més que a cap altre. En principi, això és per aixecar una queixa a Amnistia Internacional. Però el futbol té moltes formes de ser estrany: Neymar és un professional molt castigat, però també exagera les faltes i, el més important, les busca. Hi ha un text formidable del teu paisà Hernán Casciari (que es troba a YouTube, amb imatges al·lusives) sobre l'actitud oposada, la de Messi. El text es diu «Messi és un gos». Casciari el compara amb un cadell que no deixava anar mai una esponja per més que li mosseguessin les orelles. D'una manera semblant, Messi busca la pilota, li fan tres faltes i no es llança, i sembla capaç d'acabar la jugada a terra. En una jugada de Messi, Neymar busca i aconsegueix tres faltes. És una habilitat menor que no encaixa amb el barcelonisme. Com veus, crec en cultures distintives en el futbol.

Mourinho es va recolzar molt en les jugades al límit del reglament, les faltes menors que no li amputen una cama al contrari però n'interrompen l'avanç. Neymar no comet faltes, però les busca i les dramatitza. Té una mica de la picardia negativa de Mou, que creu que les decisions de l'àrbitre són assumpte d'estratègia i poden ser induïdes. Amb Mourinho, Sergio Ramos es va convertir en el jugador més expulsat en la història del club i Pepe va entendre el joc en clau paramilitar. Ancelotti  encara no ha aconseguit un joc espectacular, però treballa amb la noblesa de qui creu que el contrari té drets humans.

M. C.: Falten hores perquè comenci el partit. Nosaltres parlem de futbol. Molts, aquests dies, quan diuen Barcelona versus Madrid estan parlant d'altres coses. Ja veuràs com, als 17 minuts del partit, desenes de milers de culers cantaran alguna cosa per la seva independència. És una espasa de dos talls: no crec que cap d'ells vulgui que aquella dèria els privi d'aquests clàssics.

J. V.: ¿Hi ha res més necessari que un enemic lleial?

M. C.: ¿Un amic en la traïció del qual sí que es pugui confiar?

Aquest argentí de Buenos Aires (1957) és autor de desenes de novel·les, entre elles 'Valfierno', que li va valer el premi Planeta Llatinoamèrica el 2004. Instal·lat des de fa uns mesos a Barcelona, és un habitual

Notícies relacionades

Un Barça de Champions però amb rotacions

Barça-Inter: dos mètodes oposats per anar a Múnic

al Camp Nou. Escriu per al diari 'Olé'.

Nascut a Ciutat de Mèxic el 1956, aquest amant del futbol ha escrit, entre altres llibres, 'Dios es redondo'. Ha cobert els Mundials d'Itàlia 1990, França 1998, Alemanya 2006 i Sud-àfrica 2010. Les seves cròniques li van valer el Vázquez Montalbán.