El futbol total del segle XXI

Marcarà una època el Barça actual? Sense interrogants i en present. Ja l'està marcant. Si al maig guanya una altra Champions, no hi haurà ni debat. En tres anys serien dues finals i una semifinal. ¿N'hi ha prou? Més que això. Sense títol a Wembley, fins i tot sense final, aquest equip ja està fent època en l'aspecte futbolístic. Ja no per quants gols marca i pels pocs que encaixa. Ni tampoc per la col·lecció de marques i rècords que cauen com a conseqüència de tot això. L'autèntica revolució és fer-ho jugant com juga i executar-ho amb aquest perfil de futbolistes que té.

Un altre detall. ¿Petit? Enorme. El dia que guanyes per 3-0 un Atlètic de Madrid, el dia que evites el vell partit de bojos entre aquests dos equips, el dia que cau un rècord històric -aquest sí, majúscul-, aquest dia el teu entrenador veu, es fixa, explica que jugant així no guanyes la final de Copa contra el Madrid. Fantàstica l'estirada d'orelles. Encertada per ben vista i per continuar endollat. Com més elogis de fora, més atenció, sempre, en el que fas malament o no acabes de fer del tot bé.

¿Es pot marcar una època sense guanyar sempre? En dono fe que sí. Trenta i uns quants anys després de perdre la final del Mundial de 1974, aquella Holanda encara és elogiada i recordada. El termefutbol totalve precisament d'aquella selecció que mai va ser campiona del món, en què els defenses també atacaven i els atacants també defensaven. La pilota, per a nosaltres. Nosaltres manem. I ens movem. Jo me'n vaig a la dreta i tu te'n vas a l'esquerra. Amb un 9 fix o amb un 9 fals. Joc de posició i ritme de pilota. I per estalviar esforços, per multiplicar les recuperacions, sempre junts i sempre a prop de l'àrea rival.

Tàctica revolucionària

Trenta i uns quants anys després, aquell futbol total val per a aquest Barça, en què podem veure el 10 jugant de fals 9, el lateral dret jugant ja no d'extrem sinó fins i tot de 9, i el millor del teu equip defensant com si fos lateral esquerre. ¿Futbol total versió segle XXI? A mi em val. Centrals (Piqué, Abidal) que surten amb la pilota més bé que molts centrecampistes, migcampistes d'una tècnica exquisida mida XL (Xavi, Iniesta) que poden jugar perfectament junts, davanters (Pedro, Villa, Messi) que poden actuar de 9, de 7, d'11 i a la vegada ser els primers defenses perquè veuen que això és el que toca fer en aquell moment del partit. Això és revolucionar el futbol. I, de revolucions, en la història del futbol n'hi ha hagut poques.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Amb eldream teamprimer i ambRijkaarddesprés vam fer un pas endavant. El Milan deSacchi va fer un altre pas endavant. Però el Barça deGuardiola ha anat encara més lluny. I no parlo de títols, hi insisteixo. Ni de finals. Em refereixo al fet que només en certs moments, només quan es donen una sèrie de coincidències meravelloses -tècnics, jugadors, idees valentes, estil- es passa de fer un pas endavant a reinventar en certa manera el futbol. I això només s'ha fet (perdó, s'havia fet) dues vegades. Una, ambDi Stéfanoi el Madrid, que va guanyar les cinc primeres Copes d'Europa (més una altra semifinal i una altra final que no va guanyar). L'altra, amb l'Ajax que va guanyar les Copes d'Europa del 1971, el 1972 i el 1973, i que va ser la columna vertebral d'aquella celebrada selecció d'Alemanya-74. Aquell meravellós -perquè ho era- Madrid deDi Stéfano no va tenir una extensió en la selecció nacional. I si la va tenir, amb l'Eurocopa de 1964, va ser de forma tardana, amb vells elements fora i altres de nous dins. Aquell Ajax, en canvi, sí. I el Barça actual, també. Només cal veure l'Eurocopa i el Mundial els últims dos anys.

Una revolució que ha estat possible -i de la qual s'ha beneficiat, ¡i de quina manera!, laRoja- perquè ajunta moltes coses: un equip magnífic, la presència del millor jugador del món, un entrenador avançat i atrevit, i un grup tàcticament i tècnicament brillant. Tant, que qui es pensi que qualsevol pot jugar en aquest equip no pot estar més equivocat. I qui es pensi que pot jugar com aquest equip, està convidat a fer-ho. O, com mínin, a aplicar algun dels seus conceptes.