TELEFAUNA

La cogullada

Lloll Bertran.

Lloll Bertran.

2
Es llegeix en minuts

Al corredor verd d’Igualada, aquesta línia de parcs i arbrat que connecten el riu Anoia i la riera de l’Espelt, existeix una rara varietat ornitològica de la família de les alàudides: l’au cogullada (Galerida cristata). Criatura de bec llarg, presenta una cresta al cap, una irisació del seu plomatge, que mou al seu aire, en particular si se sent observada. Dotada d’un innat sentit teatral, a vegades s’aventura a volar fins al passeig de Verdaguer, i allà executa un posturisme molt simpàtic: va aixecant i abatent la cresta i els vianants disfruten del divertit art. No sol emigrar. Encara que a vegades, si nota agressivitat al veïnat, s’amaga al parc de Puigcornet i s’hi pot passar, arraulida, llargues temporades.

Notícies relacionades

La igualadina Lloll Bertran ha desenvolupat una impecable trajectòria teatral en què ha demostrat posseir, a més d’una innata comicitat, el talent de gran actriu dramàtica (de la mà de Flotats, amb El misantrop, Lorenzaccio o Cyrano, per posar casos exemplars). La tele, no obstant, sempre l’ha requerit com a humorista i gran comedianta. Al costat d’Arús (La casa por la ventana, TVE, 1989) i Puyal (El joc del segle, TV-3, 1991), va saber fer de la televisió un lloc entretingut, net, mai cigronaire ni groller, que va cristal·litzar en dos treballs antològics que va emetre TV-3 ininterrompudament durant quatre anys: La Lloll (1993-1996) i El show de la Diana (1997). La seva popularitat es va disparar amb aquests programes. En particular, les seves creacions de Sandra Camaca, Vanessa i Diana al país dels tomàquets. Allà feia d’entrevistadora, de monologuista amb columna grega incorporada, de protagonista de gags teatralitzats, i va brillar recreant icones del món de l’espectacle. Vam disfrutar molt amb les seves Marilyn Monroe i Jane Russell, o quan va interpretar tots, absolutament tots, els monjos cantaires de Santo Domingo de Silos. El seu èxit en aquells anys va ser tan extraordinari que ­TV-3 va arribar a encomanar-li una retransmissió de les campanades de Cap d’Any, enfilada dalt la torre del rellotge de Gràcia. Després, i fins i tot sent Lloll Bertran au reticent a emigrar, va escampar cap a altres paisatges. La vam veure presentant alguna gala a Tele 5, també en programes com ¿Qué apostamos? i Carta de ajuste (TVE-1), exercicis de vol modest, i en algun cas decebedor. D’aquestes escapades només cal ressaltar la seva col·laboració en aquella heterodòxia que de sobte va estrenar Jaume Barberà, l’any 2000, a TVE-1, i que es va dir Cosas que importan. Allà la Lloll intersectava amb el convidat i aconseguia descàrregues. Posem-n’hi una. Hi havia Julio Anguita al plató, i s’hi va acostar la Lloll per deixar-li anar: “¡Ai! Quina il·lusió. No havia tingut mai un comunista tan a prop”. I Anguita va contestar: “Doncs vigili, senyoreta, perquè mossego”. O sigui, un homenatge a Valle-Inclán.

L’any 2003 la Lloll va passar per BTV. Va interpretar una galeria de personatges divertits i extravagants. Tan extravagants que una nit va arribar a matar Joan Clos, llavors alcalde de Barcelona. Va ser un cop de comèdia negra molt disfrutable. En l’actualitat Lloll Bertran ha estat incrustada a aquesta poca-soltada de La Trinca a TV-3 (Buscant La Trinca). Fa de jurat. Un paper forçat. Se la nota incòmoda. És natural: és un refregit, en versió catalana, de l’espasmòdic Tú sí que vales (T-5).