Yellowman defensa el seu tron d'anòmal pioner del dancehall

Ser albí a Jamaica és una doble condemna. El sol et fa la vida impossible i la gent et veu quasi com un empestat social. Però sempre hi ha excepcions. Winston Foster va convertir el seu handicap en el principal al·licient de la seva vida, i va articular la carrera al voltant del color de la pell. Va adoptar el sobrenom Yellowman (home groc) i es va fer un personatge descarat i seductor que deixava el públic bocabadat o mort de riure. Als 53 anys, mig cec i desfigurat per una operació de mandíbula, Yellowman encara defensa la seva condició d’insòlit pioner del dancehall.

Yellowman es va criar en orfenats, però el dia que va agafar un micròfon no el va fer servir per propagar els versos de germandat, respecte i unitat propis del reggae, sinó per anunciar la seva condició de màquina sexual desitjada per totes les femelles. I el contrast entre el seu minvat físic i la seva desaforada xuleria era tan delirant que aviat es va convertir en el principiant més reclamat del país. Al seu blanquíssim cap, el reggae s’estava transformant en dancehall. Les cançons deixaven de transmetre missatges socials o espirituals per, senzillament, entretenir el personal. I en aquest terreny Yellowman es convertiria en una bèstia imbatible.

A principis dels 80, amb Bob Marley acabat d’enterrar, Yellow-

man va donar un cop de volant definitiu a la música jamaicana introduint-hi un llenguatge brut, violent i sexista. Ho feia sense gens de consciència del que és políticament correcte i amb la principal intenció de divertir el públic. Improvisava rimes recorrent a les burles i insults que segurament havia rebut de nen. I la seva actitud serà un referent clau per a la generació de Beenie Man, Buju Banton, Sizzla i Capleton.

La seva imaginació com a rimador era tan gran que no només va ser el primer artista de dancehall a fitxar per un segell estranger i a tenir èxit internacional, sinó que també va ser el primer a publicar un disc en viu gravat en un sound system i generar un mercat negre de gravacions pirates dels seus concerts. I és que va arribar un punt en què així que obria la boca el públic ja l’aplaudia. Zungguzungguguzungguzeng, un dels seus títols més celebrats, demostra que de vegades la lletra d’una cançó és el menys important.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

GROC COM EL FORMATGE / «Ja saps que Yellowman és romàntic, ja saps que Yellowman és fantàstic, ja saps que Yellowman és dinàmic i perfectament dotat. Sóc groc com el formatge i pots tenir-me com i quan vulguis», cantava a Yellow like cheese, cançó que donava títol a un disc a la portada del qual portada apareixia duns d’una capsa de formatgets. Això és sobreposar-se als obstacles rient-se d’un mateix. Però encara més hilarant era veure’l actuar amb el seu xandall groc cridaner.

La seva fràgil salut ha fet témer sovint per la seva vida i costa creure que conservi avui la intensitat i lucidesa dels seus bons temps. De fet, els seus discos cada cop són més esporàdics, però ningú pot negar el que ha fet. És un artista fonamental i irrepetible de la música jamaicana.