Ramon Moscardó i la veritat col·lectiva

Els Moscardó són dos (Josep i Ramon), germans bessons i tots dos pintors. Van néixer junts (Barcelona, 1953), van jugar i van estudiar a la vegada, van exposar al mateix temps i les seves vides particulars van unides, però amb particularitats pròpies. En moltes coses són iguals –distingir-los pel que fa als trets físics és feina per a experts–, però en pintura es van diferenciar aviat i cada vegada són més diferents. Com ha de ser, ja que l’art és qüestió mental i en assumptes de l’ànima cadascú pensa i sent a la seva manera.

Ara Ramon Moscardó exposa a la sala Parés (Petritxol, 5, fins al 17 de novembre) i realitza un verdader esforç com a pintor. Amb els temps que corren, tendents a demanar petits formats per allò de la crisi que rosega els que no volen presumir de diners –d’haver-n’hi, n’hi ha–, presenta juntament amb els formats habituals uns tríptics i un quadríptic que demostren l’amplitud dels seus amors per Barcelona, Cadaqués i Begur. Són obres d’empenta, panoràmiques, vistes des de dalt i amb la voluntat d’abraçar amb el cos sencer –no només amb la vista– uns llocs que ens representen col·lectivament. I això també té els seus riscos; en especial en la nostra actualitat més recent, amb el dubte sobre els valors ètics d’aquells en què sempre havíem cregut –pocs, però incorruptibles al nostre entendre–i que ens defrauden més i més cada dia que passa. Però Ramon Moscardó ens torna la confiança quan veus que juntament amb escenes més detallistes –cafès i cases abarrocades, restaurants buits i vistes serenes sobre el mar– es lliura a la gran obra de descriure’ns Barcelona des del Tibidabo –dono un exemple– amb les atraccions en primer pla i la immensitat de les places, els carrers i les cases que formen el nostre teixit moral. Situats davant d’això, penso que si bé els individus som mortals i podem caure en totes les temptacions, la col·lectivitat és eterna i dóna nous ànims per seguir.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Recordo que el Josep em semblava el més seriós dels dos Moscardó. Ara, vist el que en aquesta ocasió fa Ramon Moscardó, diria que tots dos són igual de lluitadors a favor de la veritat artística. És clar que un i altre saben riure i jugar amb els colors, però en aquesta ocasió Ramon Moscardó es desvela com a pintor que sap anar al fons de les coses igual que el seu germà. Descriu, però també explica que no tot és el moment d’observar, sinó que convé fer l’àmplia síntesi de tot el que s’ha viscut i deixar empremta de cara a la posteritat. I encara que la frase pugui semblar grandiloqüent, la conservo perquè el que queda, enmig de tanta manipulació i mentida del dia a dia, és l’afirmació que el que és col·lectiu no enganya.

Penso que aquesta és una gran exposició i que Ramon Moscardó s’hi afirma.