Arrabal torna a l'escena de Barcelona amb 'Fando y Lis'

Diu de broma que l’ha vist representada 5.423 vegades. Aquesta nit, n’hi sumarà una altra. Fando y Lis, una obra de joventut de Fernando Arrabal, s’estrena al Tantarantana, on s’estarà fins a l’1 de novembre, en una versió de la companyia Teatro de Cerca. Escrita el 1955, quan Arrabal tenia 23 anys i estava internat en un sanatori francès amb tuberculosi, recull el drama de Fando (Fernando) i Lis (Luce, la seva dona) de viatge cap a Tar, un món imaginari. Arrabal, autor poc representat a les sales barcelonines, dóna el seu suport a aquesta versió amb la seva presència al teatre de Ciutat Vella, ahir en la presentació i avui en l’estrena.

Va ser el director del muntatge, Quique Culebras, qui va donar les claus de la peça. Quan Arrabal va prendre la paraula va desplegar un imparable discurs, que va derivar aviat cap a un recorregut per la seva biografia i gairebé pel segle XX. Tot davant l’atenta mirada i la complicitat discreta de la seva dona, Luce Moreau, que no sol acompanyar-lo en les seves aparicions púbiques, segons va dir el protagonista. Catedràtica de literatura a la Sorbona, va ser la seva traductora i introductora en el món editorial francès.

Fando és un home brutal, per moments violent, va explicar Culebras. Lis és paralítica, cosa que complica de forma extrema el viatge i la seva relació. «Ella és la part femenina de la seva pròpia persona», va afegir en referència al dramaturg. Fando i Lis són dependents d’una forma de la qual és impossible escapar sense sacrifici. «L’obra no té res de conceptual, és visceral. I no té punts intermedis: anem de la rialla i la patotxada a la violència més desesperada», va comentar Culebras. Aquest sacrifici té a veure amb la mort, va afegir, «que es contempla com una forma de creixement» en el teatre d’Arrabal.

VERSIÓ AL CINE / El dramaturg escoltava sense parpellejar abans que arribés la seva torrencial intervenció. Primer va recordar la llunyania de Fando y Lis. «Ja no sé què vaig escriure, fa més de mig segle, però la veig representada una vegada al mes». El text va tenir també el 1968 una versió cinematogràfica de culte a càrrec del xilè Alejandro Jodorowsky.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

El dramaturg va comentar que la seva escriptura és fruit de la seva vida. Immediatament va recordar la tragèdia del seu pare, un militar que es va negar a recolzar el cop de Franco, que va ser condemnat a mort, després a cadena perpètua i que va desaparèixer en una fuga del penal de Burgos. Així va passar per altres episodis de la seva «intensa biografia», amb èmfasi en la marxa amb la seva mare i dos germans a Ciudad Rodrigo, el seu exili francès, l’estada a la presó de Carabanchel el 1967 i la censura de les seves obres.

A partir d’aquí, va prosseguir imparable en un periple vital relacionat amb grans noms del segle XX com Breton, Beckett, Duchamp, Warhol, Tzara, Kundera... Una llista inacabable. «No sóc ni un geni, ni un surrealista, ni un dramaturg... Sóc una altra cosa», va apuntar en una pausa. «¿Sóc avui massa presumit?», va dir, en un altre moment, mirant la seva dona. Ella va somriure amb timidesa. No semblava sorpresa.