Green Day, al seu 'chiqui-park' punk

Per costum seguim etiquetant Green Day com a grup punk: a aquest gènere sonen les seves cançons plenes de guitarres bullicioses i tornades urgents. Però, si bé, als seus discos, els californians mantenen, més o menys, aquesta identitat (una mica deformada amb empanades sociopolítiques i òpera rock), en directe es transformen en una altra cosa: una colla d’animadors per a qui les cançons són només un element més d’un xou alimentat amb fogonades i explosions, mangueres que llancen samarretes, paper higiènic o aigua, números de comediant a càrrec de Billie Joe Armstrong i barra lliure de llicències extramusicals.

El problema és que tants numerets trenquen del tot el ritme del concert. Dijous, al Palau Sant Jordi (que va registrar mitja entrada: definitivament, Badalona va marcar, el 2005, el seu sostre d’audiència a Catalunya), Green Day va oferir una sessió trossejada, més atenta a una noció de l’espectacle de festival de final de curs que als fans que esperen una interpretació solvent d’una sèrie de cançons. Els membres del grup ronden els 38 anys, però semblen experimentar un estrany procés de regressió fins a les aules adolescents. Les dues hores i quart de concert incoherent haurien quedat en una hora i mitja si s’haguessin limitat a executar el repertori sense boicotejar-lo constantment tallant les cançons per fer cantar el públic o donar cobertura a Armstrong quan es rebolcava per terra o convidava fans a pujar a cantar peces senceres.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

RITME ENCALLAT / El públic de Green Day s’ha rejovenit des d’American idol (2005), i aquest disc i el seu successor, 21st Century breakdown, van ser les columnes de la nit, que no va començar malament amb cançons com Know your enemy, East Jesus nowhere i Holiday. El seu punk en contacte amb el melodrama a l’estil Queen almenys va resultar fluid. The static age va destapar el seu costat pop i Boulevard of broken dreams va encoratjar un karaoke col·lectiu.

Després la banda va caure en un forat negre i el concert es va encallar: moltes estones mortes, amb el bombo sustentant les cançons mentre Armstrong dutxava el públic o li feia cridar tornades. Quan, després d’un medley amb cites a The Isley Brothers, The Doors i els Stones, Green Day va recuperar el rumb (21 guns, American eulogy) ja era tard. Els bisos, amb American idiot, Jesus of Suburbia i Minority, van ser devorats amb gana acumulada. És normal.