El James Taylor Quartet va bolcar el seu herculi jazz-funk a Luz de Gas

L’acid-jazz va ser un isme de breu cotització en el mercat de valors cool, cap a la primera meitat dels 90. James Taylor (el britànic, no el bostonià, que va actuar fa unes setmanes a Cap Roig) va jugar aquella carta amb certa convicció i aptituds, però, passat el moment, ha tornat a la seva especialitat, que és més tel·lúrica i menys ambiental; més funky que fil musical. El seu orgue Hammond s’alimenta de les lliçons de Brian Auger, i encara que no arriba als seus nivells d’intensitat, és capaç de capitanejar sessions suades, com la de divendres a la nit a Luz de Gas.

L’última de les cites del Mas i Mas Festival-09 en aquesta sala va atraure un bon col·lectiu d’admiradors d’aquest personatge apartat dels corrents de tendències. Una mitja entrada per degustar, sobretot, les prestacions de l’artista amb el teclat, ja que aquest és el leitmotiv de la seva carrera. Encara que en els seus discos hi ha abundants peces pròpies, prevalen la seva inventiva instrumental i la musculosa filiació amb el teclat, a vegades brindada a la salut de composicions alienes, algunes procedents de bandes sonores.

HAMMOND TITÀNIC / En la seva nova visita a Barcelona va entrar en matèria acompanyat per la guitarra d’Al Cherry, el baix d’Andrew McKinney i la bateria d’Adam Betts. Van establir un diàleg robust de signe jazz-funk on el Hammond campava amb llibertat, mantenint una potent presa de terra amb els seus solos impetuosos i físics. Taylor té nou disc, New world, encara que la seva proposta actual mostra un rematat to retro, amb ancoratges als anys 60, i s’assenta en el so herculi amb què es va obrir pas fa dues dècades. Després d’un parell de peces es va sumar al grup el trompetista Smart Nick, que va alleugerir l’equipatge del grup amb gestos de muzak.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

El quartet va operar amb velocitat de creuer, amb una comoditat que va denotar un domini enorme dels elements, però també certa falta d’element sorpresa. Amb material com Don’t mess with Mr. T, el James Taylor Quartet es va mostrar com una maquinària dissenyada per operar, amb notòria eficiència, en una única direcció. Habituat a les versions de clàssics del rock i el soul, aquest cop no va recórrer a Led Zeppelin ni a Carole King, però sí a una cita a Smoke on the water, de Deep Purple, que hauria fet feliç Jon Lord.

Les bandes sonores i sintonies de la tele han estat una font d’alimentació per a Taylor, i hi va haver espai per recordar Starsky y Hutch dintre d’una recta final amb un clímax posat per una revisió poderosa de Green onions, de Booker T. & The M. G.’s., amb espesses fibres soul de l’era de Stax Records. Sí, abundants referències a la màquina del temps.