La porta de l'Hades

Mani, al sud del Peloponès, és una península desolada a l’extrem de la qual els antics grecs situaven l’entrada a l’hades, l’infern mitològic. No obstant, quan hi arribes procedent d’Esparta, després d’haver salvat una llarga carretera de muntanya, apareix més aviat com un paradís oblidat que s’estén en una fra­nja mínima de terra entre la muntanya i el mar, amb oliveres de les quals s’obtenen les famoses olives de Kalamata, platges poc freqüentades i pobles allunyats del mundanal soroll. En un d’aquests pobles, Kardamyli, hi viu l’escriptor de viatges Patrick Leigh Fermor, que als seus 94 anys segueix tan enamorat de Grècia com ho estava als 20, quan hi va arribar després de caminar durant més de dos anys des d’Holanda, tal com ha explicat en dos excel·lents llibres, El tiempo de los regalos i Entre los bosques y el agua (i seguim a l’espera de l’anunciat tercer volum).

A la casa que es va començar a construir el 1964, envoltada d’oliveres i a prop del mar, Fermor es va transformar d’heroi de guer­ra –va lluitar com un valent a Creta– en brillant escriptor. I en aquesta casa va acollir el seu amic Bruce Chatwin perquè escrivís Los trazos de la canción. Tant li agradava a Chatwin aquest paradís grec que després de la seva prematura mort, el 1989, els seus amics van escampar les seves cendres en un camp d’oliveres molt a prop de Kardamyli. Va ser per visitar aquest lloc que em vaig desplaçar fins a Mani.

Al seu llibre Mani (1958), inèdit a Espanya, Fermor escriu que «al mapa, el Peloponès sembla un queixal arrencat, amb tres penínsules sobresortint en direcció sud com arrels punxegudes». Doncs bé, una d’aquestes penínsules, la del mig, és Mani, una terra on els habitants, que es creuen descendents d’antics espartans i bizantins que van arribar fugint dels invasors, tenien fama no fa tant de bandits, pirates i traïdors. En la dècada dels 50, quan va escriure Mani, Fermor es congratulava que aquesta part de Grècia no apareixia a les guies de viatge, però els temps han canviat i ja són molt pocs els llocs que se salven del turisme.

La costa entre Kalamata i Kadamyli encara és un àmbit amable en què predominen el verd i les platges tranquil·les, al peu de la impressionant muntanya Taíget. La primera visió de Kardamyli des de la carretera que transcorre per les altures és espectacular, amb les oliveres i el mar obrint un parèntesi que acull una vila que es fon amb el paisatge. Una vegada a Kardamyli em va sorprendre descobrir la calma d’un poble amb cases amb encant, una car­retera que concentra uns quants comerços i una costa amb hotelets i tavernes on és un plaer asseure’s per contemplar la posta de sol.

No podia faltar en aquesta localitat que enamora artistes i intel·lectuals una llibreria amb obres de Patrick Leigh Fermor en anglès, grec i alemany. Va ser allà on em van indicar com podia arribar fins al lloc on van escampar les cendres de Chatwin: s’havia de pujar fins al poble d’Exohori i preguntar per la capella d’Agios Nicholaos.

El camí cap a la capella

Arribar fins a Exohori va ser fàcil. Una vegada allà em vaig trobar amb un tranquil poble de muntanya amb vistes sobre el mar, cases de pedra, unes quantes esglésies i gairebé ningú a qui preguntar. Després de fer unes quantes voltes, buscant sense sort la capella d’Agios Nicholaos, vaig trobar una dona que parlava un mínim d’anglès. No, l’església no li sonava, però... Al veure que li fallaven les paraules, em va agafar de la mà i em va portar fins a un colmado en què un home que només parlava grec em va indicar per gestos i d’una manera aproximada com arribar fins allà.

No va resultar fàcil, però després de perdre’m un parell de vegades vaig aconseguir arribar a la capella ortodoxa d’Agios Nicholaos. Estava tancada i no hi havia ningú a prop, però era clar que, amb les oliveres del camp de davant i el mar al fons, era el lloc ideal per escampar les cendres de Chatwin.

Em vaig quedar uns moments en silenci davant la capella, admirant la senzillesa de la seva planta i les seves pedres ennegrides pels anys, contemplant el mar d’oliveres i pensant en l’agitada vida d’aquell escriptor viatger mentre em venien al pensament un dels seus títols, ¿Qué hago yo aquí?, i una frase de Fermor: «Tot a Grècia t’absorbeix, tot té recompensa. Gairebé no hi ha cap roca o tor­rent sense una batalla o un mite, un miracle, una anècdota o una superstició».

Tot m’absorbia, era cert, però el viatge havia de continuar. Vaig tornar al cotxe, doncs, i vaig conduir cap a l’extrem de la península de Mani, cap a una hipotètica porta de l’hades que es perd entre coves marines i pobles com Kitta i Nomia, amb altes torres fortificades que parlen de les lluites de clans que hi va haver a Mani fa segles. A mesura que avançava, el paisatge anava perdent atributs fins a convertir-se en un ter­reny agrest que Fermor defineix com «l’abominació de la desolació».

Fermor explica que, en una certa ocasió que recorria el país a peu, la que llavors era la seva dona es va aturar en un bar de poble a escriure una postal. Des de la taula contigua, algú li va apuntar: «Posi que aquí, a Mani, només hi ha pedres». I ella va respondre: «És exactament el que estic escrivint». No és estrany que davant aquest panorama expliquin a la regió una llegenda que assegura que quan Déu va acabar de crear el món, va veure que li havia sobrat un gran sac de pedres, i com que no sabia què fer-ne el va buidar a Mani.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

El recorregut de la carretera que va fins al cap de Matapan, actualment Taínaron –el final de la península de Mani, l’extrem sud de l’Europa continental–, el vaig viure com una llarga progressió cap a una soledat compensada per la visió del blau del mar, cales breus i torres fortificades. No vaig aconseguir trobar l’entrada a l’hades ni vaig topar amb l’espectre d’Hèracles, però vaig poder veure a la llunyania l’illa de Citera, evocada al segle XVIII com un lloc d’alegre vida amorosa, qui sap si per compensar la proverbial soledat de Mani...

Sigui com sigui, és clar que aquella península considerada un temible finisterre ha aconseguit amb els anys desfer-se de la seva condició de lloc límit per convertir-se en un atractiu paisatge que va fascinar Bruce Chatwin i continua fascinant Patrick Leigh Fermor. Mirant al mar em vaig repetir la pregunta chatwiana que ja m’havia fet a Agios Nicholaos i que sorgeix sovint en els viatges: ¿Què hi faig jo aquí? Després vaig girar cua i em vaig disposar a desfer el camí a peu. H.