L'Ítaca d'Homer

L’illa d’Ítaca deu ser l’únic lloc al món en què L’Odissea lidera cada any la llista de llibres més venuts. I si les dues papereries de Vathi, la capital d’aquesta illa grega on viuen unes 2.000 persones, exhibeixen a l’aparador edicions en diversos idiomes de L’Odissea, el long seller d’Homer, és perquè els habitants d’Ítaca són conscients que tenen motius per estar agraïts a Ulisses, el protagonista d’un bonic poema que va viure mil aventures, va trigar 20 anys a poder tornar a la seva terra i és, en definitiva, el responsable que el nom de l’illa soni arreu del món com el d’un paradís anhelat durant molt de temps.

S’ha de reconèixer que, d’acord amb aquest anhel, l’arribada a Ítaca és impressionant: el vaixell maniobra seguint el perfil torturat de l’illa, a l’empara de les muntanyes, fins que encara una badia insospitada que té al final, sorgit de sobte, el port de Vathi. Després del desembarcament, és fàcil descobrir que s’hi està bé, en aquest poble disposat en un amfiteatre natural encarat al mar, amb pocs carrers i cases baixes, en què

els nens juguen a la plaça aliens a la

història i a la literatura mentre els

vells pescadors contemplen el mar amb uns ulls plens de nostàlgia, una

bella paraula amb un copyright que també hauria de posseir Ulisses (del grec: nostos, desig del retorn, i algia, dolor).

Un fort terratrèmol va destruir tres quartes parts de Vathi el 1953, de manera que en queda poca cosa, de l’encant del passat, tret de l’elegant mansió Drakulis, que avui exerceix d’agradable cafè. Però, bé, en el fons no és tan greu; com que es tracta d’Ítaca, sempre els quedarà Ulisses. «Sóc Ulisses, fill de Laertes, famós entre tota la gent / pels meus molts ardits; la meva glòria ha pujat fins al cel. Casa meva és a Ítaca..», llegim amb emoció en el cant IX de L’Odissea, que va ser escrita al segle

VIII abans de Crist.

Els arqueòlegs discuteixen avui sobre si la descripció que fa Homer d’Ítaca –parla d’una terra baixa, quan en realitat és abrupta– es correspon amb l’illa del mateix nom, i especulen amb la probabilitat que les illes d’Ítaca i Cefalònia estiguessin unides en el passat i un terratrèmol les separés. Sigui com sigui, el nom d’Ulisses sempre estarà lligat a Ítaca, encara que és una sort que els fets narrats succeïssin fa tant de temps que no hi ha lloc per a plaques de l’estil «Ulisses va menjar aquí» o «Penèlope cosia sota aquesta olivera». El nom d’Ulisses, això sí, és omnipresent a l’illa, com el dels seus companys d’odissea: hi ha dues tavernes Penèlope, un restaurant Polifem, un cafè Odisseu, uns apartaments Calipso i un colmado Atlàntica. N’hi ha prou per confirmar que, si els descendents d’Homer cobressin drets d’autor, viurien com déus.

Llocs mítics

La millor manera de conèixer Ítaca és llogar una moto per visitar les poques platges de l’illa, els pobles de pescadors de Frike i Kioni i llocs mítics associats a L’Odissea, com ara la Cova de les Nimfes o la Font d’Aretusa, que sorgeixen enmig d’un paisatge homèric, fet d’oliveres i mar, que provoca una forta commoció avalada per segles de literatura.

Després de la sobredosi homèrica, s’imposa degustar un bon peix al costat del mar, mentre va passant la vida, sense grans ostentacions i sempre amb Ulisses o amb el poema de Kavafis al record. «Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca / has de pregar que el camí sigui llarg, / ple d’aventures, ple de coneixences...». És el moment de reafirmar que s’hi està bé, a Ítaca, una illa sense excessos turístics, tot i que la calma es vegi alterada a vegades amb l’arribada d’un creuer d’on desembarquen centenars de visitants per comprar records i fotografiar-ho tot. No és greu, somriuen a Vathi, ja que saben que marxaran al cap d’unes hores deixant uns milers d’euros a l’illa. El viatge dels turistes, en qualsevol cas, és l’altra cara del que va fer Ulisses: quan tornin a casa explicaran que han estat a Ítaca i, com a prova, en lloc d’un catàleg d’aventures, mostraran un botí de samarretes, gorres i fins i tot catifes amb retrats de l’heroi trivialitzat.

Ulisses contemporani

Niko relativitza l’encant d’Ítaca des de la platea del seu restaurant i assegura que l’illa està bé per fer negoci entre abril i octubre, quan s’hi deixen veure els turistes. «Després me’n vaig, perquè els hiverns aquí són durs i solitaris», remata. I com Niko, molts a l’illa, fins al punt que no resulta fàcil trobar algú que visqui tot l’any a Ítaca. Vaig intentar-ho amb els vells pescadors, però no parlaven anglès, com tampoc les àvies vestides de negre. Ja gairebé desistia de trobar un itaquenc a jornada completa quan l’atzar em va portar a un cafè del port, l’Odisseu. ¿Quin altre nom podia tenir? Allà hi havia Dimitri, un home nascut a Ítaca fa 72 anys que em va explicar que havia emigrat a Amèrica als anys 50, quan el terratrèmol va destrossar el poble i alhora les perspectives de futur. Havia hagut de treballar molt, però gràcies a això havia obert un restaurant a Nova York i s’havia guanyat bé la vida.

–Quan em vaig jubilar, fa 10 anys, vaig tornar a Ítaca –va concloure la seva història amb la mirada fixa a l’horitzó–. S’hi està bé aquí.

–¿Què va sentir al tornar?

–Havien passat 40 anys i vaig trobar Ítaca molt canviada. Vaig retrobar els amics de joventut, però de sobte érem vells... ¿Sap una cosa? A Amèrica em van dir quan vaig arribar que Dimitri era un nom estrany i me’l van canviar per Jimmy. Allà sempre havia estat Jimmy, però a Ítaca torno a ser Dimitri.

Quan li vaig comentar que la seva història podria ser la d’un Ulisses contemporani, que decidia tornar a Ítaca després d’haver viscut mil aventures com a emigrant, va esclatar a riure.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

–Vaig llegir L’Odissea fa temps, però no me’n recordo gens –va dir amb mirada escèptica–. Els que veniu de fora associeu Ítaca amb Ulisses, però per a aquells que vam néixer aquí, Ítaca només és la nostra illa. Ítaca és Ítaca. No cal donar-hi més voltes.

Vaig recordar les seves paraules l’endemà, quan el vaixell que em retornava al continent va salpar de l’illa i es va perdre en el mateix mar en què Ulisses havia viscut, molts segles enrere, una infinitat d’aventures que encara avui, gràcies a la literatura, són recordades pels humans. I vaig tornar a recordar Kavafis: «Ítaca t’ha donat el bell viatge. / Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo. / Res més no té que et pugui ja donar. / I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat...».