Jeff Beck, guitarra d'elit

Fa dos anys, Bikini va acollir Jeff Beck, que no passava per Barcelona des que, el 1979, va protagonitzar, amb Stanley Clarke, un recordat concert a la Monumental que va comptar ni més ni menys que amb The Weather Report i Camarón. Com que en aquella última visita va deixar gent al carrer i no va satisfer el desig acumulat dels fans, Beck va ser contractat de nou per aportar llinatge guitarrístic al cartell del cicle Els concerts de l’estiu, al Poble Espanyol, escenari d’una altra sessió de virtuosisme despert.

Sense Beck potser no existiri-

en Joe Satriani, John Petrucci, Eric Sardinas o el mateix Gary Moore, cosa que seria una desgràcia o no segons els gustos. Va ser un guitar hero que va marcar època i estil, tot i que, per desgràcia, des de mitjans dels 70, la seva aposta per la fusió jazz-rock el va apartar del format de cançó, que havia practicat amb els blues-rockers The Yardbirds i al Jeff Beck Group. Amb Blow by blow (1975), va iniciar la carrera del perfeccionisme tècnic i des de llavors s’ha mogut entre dues aigües: massa volcànic per als degustadors de jazz, el seu estilisme és aclaparador per a l’actual públic del rock.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Veure un Poble Espanyol ben nodrit de públic per contemplar un músic tan extemporani, abonat a la música instrumental, aliè als circuits dominants i sense cap disc d’estudi recent per promocionar és un cert prodigi. Beck va respondre amb un concert de guitar hero dels d’abans; dependent d’un repertori amb poques innovacions, però més preocupat per estimular i emocionar que per impressionar amb corregudes dactilars. Algunes aberracions perpetrades amb la guitarra en els últims 20 anys són fruit d’una mala interpretació de models com Jeff Beck. Des de la primera peça de la nit, el seu clàssic Beck’s bolero, hi va haver més sensibilitat i inventiva que ganes d’atordir, encara que en alguns moments es va recrear en un paisatgisme funk-rock complaent.

El britànic va refrescar amb elegància el seu catàleg d’aventures jazz-rockeres: You never know, Let boots i el tour de force de Space boogie. Amb ell, tres titans, els mateixos que aquella nit a Bikini, entre ells el gairebé sobrenatural bateria Vinnie Colaiuta. Pulsacions panoràmiques; de l’assalt bèl·lic a les notes subtils, gairebé inaudibles, en els trasts més alts. Beck va fer seva Stratus, de Billy Cobham, amb la base rítmica que Massive Attack va samplejar a Safe from harm; va lluir registres a A day in the life, dels Beatles, i se’n va anar darrere de Peter Gunn, de Henry Mancini. Virtuosisme potser retro, però amb ànima.