Arturo San Agustín presenta 'La Nena del Leopoldo', una crònica sobre l'històric restaurant del Raval

Rosa Gil, mestressa i senyora del restaurant Casa Leopoldo, habita en un barri, el Raval, que és com la metàfora d’una Barcelona en perill d’extinció. Ella, que no coneix les mitges tintes, diria que en «perill, no, morta i ben morta». Arturo San Agustín, cronista d’aquest diari, que sap que no hi ha res com l’aroma del bon menjar per desfermar el record, ha volgut captar el colorit i les olors d’aquella fonda del llavors Barri Xino que es va acabar convertint en el Camelot d’una bona part dels bohemis i intel·lectuals d’aquesta ciutat i on Manuel Vázquez Montalbán va exercir de rei Artur. Un altre Arturo ho explica a La Nena del Leopoldo. Una crónica de Barcelona (El Aleph).

La vida de Gil, com la de les heroïnes d’aquells serials radiofònics dels anys 50, «temps de gasosa, lletera, bossa de pa i carmanyola», té la seva mica de tristesa amb un final raonablement feliç. A Gil, la Nena, com l’anomena tothom encara que tingui 60 anys i els cabells blancs incendiats de color vermell, l’apassionen els tangos, els boleros, els fados i les coples, que entona amb poder perquè la seva vida ha estat així. San Agustín ho explica a aquest ritme d’associació lliure que tenen les converses, on van i vénen les anècdotes i s’amunteguen els personatges: «El llibre m’ha donat l’oportunitat de parlar amb la gent del carrer del Raval, conèixer personatges meravellosos, excepcionals narradors d’històries que continuen al barri».

Pel llibre es passegen Jean-Claude Carriére –guionista de Buñuel–, Alain Resnais, Georges Lavaudant, Orson Welles o la desapareguda Pina Bausch –a qui és difícil imaginar-se menjant–, però també toreros, com Antonio Ordóñez i Luis Miguel Dominguín, perquè la Nena és filla de torero, el Exquisito li deien i «a qui calia apartar de la caixa perquè si no s’ho hauria gastat tot en corrides». I també és viuda de l’últim torero mort en una plaça de toros de la ciutat. De fet, el relat comença amb una frase que sembla un vers de Quintero, León i Quiroga, però va ser una petició de matrimoni. «No t’estimo però et necessito», li va dir a Gil José Falcón, torero portuguès i rondaire. Es van casar i al cap de poc l’embaràs, i al cap de poc les escapades del nòvio amb dones que no eren la seva i al cap de poc –vuit mesos– ell va morir a la Monumental.

Cuinera d’Elton John

Sentir Gil desgranar la seva vida és un espectacle. De com l’exdictador cubà Fulgencio Batista li va ensenyar a menjar espaguetis, el 1960 tot un exotisme. De com va viure en directe la revolució dels clavells en un abandonament de Falcón i com a revenja li va cantar A ciegas, la mateixa copla de Miguel Poveda a Los abrazos rotos. I Rosa Gil la recorda amb sentiment i generositat. O quan li va cuinar a Londres una paella a Elton John, o amb elegància va blasmar la conducta a una emmurriada Juliette Binoche, i, en canvi, es va fer amiga de Milos Forman sense saber qui era.

San Agustín col·loca el quilòmetre zero de la processó de celebritats del Leopoldo amb l’arribada al local d’Alberto Puig Palau, el Tío Alberto de Serrat, «cosmopolita, una mena de gran burgès bohemi que ja no existeix». Després van arribar els altres a aquell lloc llavors recòndit «on era possible menjar, beure i parlar, tot en excés i sense deixar-se veure». Tot molt discret, molt barceloní.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Oportunitat perduda

Avui, encara que la nova Rambla i l’hotel Barceló hagin insuflat aire fresc al local, Gil, que és també impulsora de l’associació Tot Raval en el seu intent d’elevar la qualitat de vida de la zona, es veu com l’última resistent de Fort Apatxe. «No hi ha hagut ni la més mínima inversió al barri perquè aquí amb la immigració no es guanyen vots. Es va perdre una oportunitat d’or de fer una gran reforma els anys 70. De les celebracions dels Jocs Olímpics no ens en vam ni assabentar i ja no hi ha marxa enrere», diu amb amargura. «Ràbia» és la paraula clau, el sentiment que l’embarga.