Falcones narra el final de l'Espanya morisca amb 'La mano de Fátima'

Passions desfermades, dolents molt dolents, batalles cruentes, assassinats gairebé gore –a un pobre nen cristià li arrenquen el cor per l’esquena, sense anar més lluny– xoc de cultures –la cristiana i la morisca– al segle XVI, detallades dosis de sexe i un nou esdeveniment, o dos, en cada capítol durant gairebé 1.000 pàgines perquè La mano de Fátima (Grijalbo), la nova novel·la d’Ildefonso Falcones que avui es posa a la venda amb mig milió d’exemplars al mercat compleixi la regla d’or que aquest advocat de 50 anys reconvertit en escriptor tardà de best-sellers explica amb una gran senzillesa. «Que hi passin moltes coses».

Però la senzillesa no s’adiu amb el llançament d’aquest llibre, que s’ha fet com en les grans ocasions, a Còrdova, on transcorre bona part de la novel·la i on és fàcil que s’institueixi una ruta literària. La ruta principal d’aquesta epopeia popular segueix els passos d’un home fet a si mateix, com el protagonista de L’església del mar, que des dels avencs més profunds de la degradació, que diria la novel·la --és fruit de la violació d’una morisca per part d’un lúbric sacerdot d’ulls blaus– travessa un període històric poc conegut. Tothom té present quan van expulsar els jueus d’Espanya, però no els moriscos, els musulmans que van decidir quedar-se a la Península i a qui els reis Catòlics van prometre respectar religió i cultura en un principi però van obligar a convertir-se després a cop de creu. D’aquesta expulsió es compleixen ara 400 anys.

EL FUTUR A LA MÀ / Còrdova, ahir es va poder comprovar de la mà d’un inescrutable Falcones, manté en bon estat l’empremta de la cultura morisca. De fet, posseeix l’extensió urbana més important declarada Patrimoni Històric de la Humanitat per la Unesco. La comitiva de la premsa va revolucionar el barri del call i els voltants de la mesquita obrint-se pas entre unes gitanes entestades a llegir-li la bonaventura a aquests senyors: «¿Seih modeloh?» interrogaven. Falcones, ulleres de sol, pantalons i camisa de lli, gest estudiat, anava molt mudat. I per això despertava el dubte.

La incipient ruta Mano de Fátima va passar també per l’antiga seu de la Inquisició on és capturada la mare d’Hernando, el protagonista, i es va concentrar en la mesquita, avui en dia catedral cristiana de Còrdova i per això mateix preservada.

A Falcones li agrada particularment aquesta barreja d’estils que inclou el monument perquè simbolitza aquest esperit d’intent de diàleg entre cultures al qual aspira, sense gaire èxit, el protagonista. «És veritat que Obama va parlar de l’esperit de tolerància d’Al-Andalus, cosa que potser s’ha mitificat en excés, però lamentablement tot això es va acabar l’any 1508 amb la intransigència del cardenal Cisneros».

CINQUÈ EVANGELI / La mesquita és l’escenari de diversos episodis crucials de la novel·la, és amagatall d’Hernando davant la Inquisició i el lloc on coneix el pintor italià Cesare Arbasia, que va realitzar un Sant Sopar que es pot contemplar en l’actualitat en aquest lloc. «Fixeu-vos que sant Joan és una dona», explica Falcones en una sortida que l’equipararia a Dan Brown, però no vol continuar per aquesta via encara que el llibre dediqui bona part del seu metratge al relat de com els moriscos il·lustrats van intentar congraciar-se amb els cristians falsificant un cinquè evangeli, el de Bernabé, redactat en àrab. Són els anomenats llibres plumbis. Però aquesta impostura, al contrari de les de Brown, és rigorosament històrica.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Però l’escriptor sí que es presta al joc dels paral·lelismes amb la segregació actual, el missatge enviat als lectors d’avui: «Els emigrants magribins aleshores i ara viuen amuntegats en pisos pasteres. Al segleXVI l’Església i els nobles els sotmetien a una explotació immobiliària ferotge: havien de viure unes 16 famílies entre dues cases cristianes. També se’ls atribuïa una taxa de natalitat elevada, encara que en el passat això no era del tot cert. Morien menys perquè no entraven en les lleves per a l’exèrcit».

La rigorosa documentació per al llibre ha estat ingent, uns 200 volums, entre els quals destaquen les cròniques de Diego Hurtado de Mendoza i la de Luis de Marmol Carvajal, escrites a peu d’obra. Això obliga a preguntar: ¿davant de l’historiador on queda el literat? «Tots dos van agafats de la mà. Els fets han de ser reals, i la trama novel·lesca, entretinguda». També, assegura, no rendir-se a la facilitat. L’abundància de l’erotisme, per exemple: «M’interessava oposar la sensualitat dels àrabs a la concepció pecaminosa dels cristians. Per als musulmans el sexe és una manera d’arribar a la divinitat».