entrevista

Andreu Martín, escriptor: «Vaig venir a viure en aquest barri per amor a la ciutat»

Autor de novel·les, còmics i guions de cine, teatre i televisió, Martín és un dels noms clau de la novel·la negra al nostre país.

Andreu Martín.

Andreu Martín.

3
Es llegeix en minuts
RAÚL ARGEMÍ
BARCELONA

–Els veïns establerts a la Vila Olímpica arriben des de tot arreu. ¿D’on va arribar Andreu Martín?

–Hi va haver moltes mudances pel mig, però vaig néixer a l’esquerra de l’Eixample, i hi vaig viure molts anys. Durant un bon temps vaig estar escrivint a la mateixa habitació en què em van parir.

–¿Com va decidir instal·lar-se aquí?

–Per amor a Barcelona. Durant tota la meva infància, per anar a la platja havia d’agafar un tren, així que quan aquí es va obrir la ciutat al mar vaig venir de seguida; em feia il·lusió.

–¿Què és el que més li agrada d’aquest barri? Hi ha qui pensa que sembla molt imper­sonal.

–¡És tot al contrari! És més barri, més poble que molts altres.

–¿Com ho sap? ¿Un escriptor fa vida de barri?

–Jo sí, sempre. (Somriu) El que no sé és si tots els meus veïns saben que sóc escriptor. El que sé és que quan surto al carrer no puc fer tres passos sense que m’aturi algú per parlar d’alguna cosa. Això m’agrada, és molt de poble.

–¿Em diu de debò que els seus veïns no el coneixen?

–Alguns sí. Per exemple, alguns que em pregunten sobre l’últim crim dels diaris, com si jo ho sabés. Però altres em diuen: «¡L’altra nit el vaig veure a la televisió!», sorpresos que pugui estar a la tele.

–¿Com va poder aparèixer un “poble” entre tanta gent que no es coneixia?

–¡Érem germans d’hipoteca! (Riu) És veritat. Quan van acabar els Jocs Olímpics molts van pronosticar una catàstrofe: que aquest barri mai es poblaria, que el que comprés ho perdria tot... Llavors els que ens havíem endeutat vam començar a fer pinya, a fer coses per no sucumbir; com a germans d’hipoteca.

–Un lloc al qual sempre li agrada tornar.

–El restaurant Escribà, a la platja del Bogatell. (Amb cara d’aigua a la boca). Fan un arròs dauradet, que es menja amb la cullera directament de la paella, que és de morir-se.

–L’han vist més d’una vegada pedalejant en les bicicletes vermelles de Bicing. ¿És esportista o està atacat d’esperit olímpic?

–No, no… d’esport, només el just per a la salut. Les bicis em queden més a prop que el metro, i si no vaig lluny prefereixo fer una mica d’exercici.

–¿Pensa que el barri on es viu proveeix un escriptor de personatges, situacions o històries?

–A mi no. Jo m’alimento més de llibres, de cine… Però probablement alguna cosa li dec, perquè en aquest relax de vila de vacances hi puc treballar molt bé. A més, tinc els cines molt a prop i moltes vegades, a l’hora de dinar, miro una pel·lícula i m’arreglo amb un bocata.

–Algú em va dir que en aquest, el seu barri, abans que fos seu, es va inventar una llengua universal, l’esperanto.

–Probablement és una exageració, però és història que aquí hi vivien molts anarquistes i gent que somiava amb una societat diferent, utòpica. Al cap i a la fi per això l’avinguda d’Icària es diu d’aquesta manera, per Ícar i per una societat perfecta que es diria Icària. Ells, els obrers anarquistes, impulsaven des dels seus ateneus formes de vida per buscar la pau, com ser vegetarià o parlar esperanto.

–Vostè diu que aquest és el millor lloc per treballar còmode. ¿En té alguna prova? ¿Què és l’últim que ha produït?

–Per no atabalar-lo en cito només dues:El blues de la ciutat inversemblant, amb CD gravat amb música de Dani Nel·lo, i una tornada als meus orígens més llunyans, el còmic. M’acaben d’editarDimas, una història dura amb un personatge que es diu com el bon lladre de Crist.

Notícies relacionades

–No li preguntaré si es mudaria de la Vila Olímpica perquè sé que es va mudar, i no fa gaire.

–És cert. Em vaig mudar de casa. Vaig travessar el carrer i em vaig mudar de casa. De la Vila Olímpica a la Vila Olímpica. I prou de mudances, per favor. Sempre em semblen la pitjor desgràcia.