Loquillo crida a l'«acció» al Sant Jordi Club

demà, el Palau Sant Jordi acollirà la festa Primavera Pop, de Los 40 Principales. A pocs metres, al Sant Jordi Club, situat al mateix recinte, el rock’n’roll plantarà la seva bandera amb l’actuació de Loquillo. «La coincidència té gràcia. Sempre estem a punt, ficats en l’embolic», aclareix José María Sanz, situat molt lluny del planeta radioformulable, encara que en una època llunyana s’hi va colar. «Però, abans, la gent pensava que si no sonava allà no podia viure, i ara, amb internet, les coses estan canviant. Les radiofórmules hauran de replantejar-s’ho, perquè no estan oferint la realitat del so del país».

Loquillo té el verb a punt i el seu arsenal de teories disposat a ser bolcat sobre el periodista. Però, abans, situem-nos. Liquidats els Trogloditas després de la coronació que van suposar els seus concerts amb els Rolling Stones i The Who, el 2007, la veu de Cadillac solitario disfruta d’una nova era en solitari inaugurada amb Balmoral. Li donen suport un veterà, Jaime Stinus, i un cadell, Igor Paskual, proes d’un grup que inclou, sorpresa, una dona (la baixista argentina Laura Gómez Palma, que «dóna humanitat» al grup) i que, segons el cantant, imprimeix a les cançons un sentit de la cohesió absent en els Trogloditas. «Aquesta banda treballa a favor de l’obra, i en l’altra cadascú anava al seu aire. Aquí, la gent és adulta i respecta la feina de l’altre», destaca. Va presentar el disc al setembre a l’Auditori, però una campanya de firmes per internet, a la web Popes80.com, el va animar a tornar a assaltar Barcelona abans de la campanya estival. Anuncia un concert més llarg, de dues hores i quart, i amb una altra actitud. «El rock’n’roll és energia. El recital de l’Auditori va ser més contingut. Al Sant Jordi Club hi haurà acció», desafia.

A LA TRINXERA // Amb Balmoral diu que es mou en la mateixa franja de vendes que fa una dècada, «entre els 20.000 i els 25.000 discos, que el 1999 era poc i ara és molt». Defensa aquesta idea, compartida amb el seu col·lega Carlos Segarra (Los Rebeldes), segons la qual el rock a Espanya ha tornat a les catacumbes mentre baladistes, ídols llatins i pop lleuger encobert ocupen el mainstream. També hi ha rock al Top 10, però un rock desossat, en la seva opinió. «Són bandes d’entreteniment pur, sense actitud. No provoquen, no criden, no trenquen res. No pot ser que surtin paios vestits de Keith Richard cantant coses pròpies de Pimpinela. Els melòdics incorporen guitarres elèctriques i cada vegada costa més distingir una cosa de l’altra». I remata: «Els nous grups de rock haurien d’escriure lletres com les dels rapers. Em pot agradar o no, però, almenys, el hip-hop està explicant el que passa al carrer».

Al capdavall, Loquillo s’ha habituat a operar en terra de ningú. No és una estrella comercial i no encaixa en l’escena alternativa després que, als 90, l’indie aixequés una frontera amb la generació anterior, com sol succeir. «Però, ¿on és ara El Inquilino Comunista? Queden grups com Los Planetas o Lagartija Nick, o sigui, els que cantaven en castellà. Moltes bandes estaven formades per nois universitaris que, quan van acabar la carrera, van trencar els grups. Això no tenia res a veure amb el rock’n’roll». Alguns ponts s’han refet, no obstant. «J, de Los Planetas, em va dir que va començar tocant les nostres cançons». Per una altra part, el seu refugi hertzià és Radio 3, «mentre que La Oreja de Van Gogh tenen Los 40, i Manolo García, Cadena Dial». I entrem en el gran tema: la noció del rock com a tendència subjecta a les alternances de la moda, i la seva ubicació en un escalafó inferior, en termes de prestigi cultural, a altres gèneres musicals, com la cançó d’autor.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

ROCK’N’ROLL I CANÇÓ // Fa uns dies, Loquillo criticava, en una columna en aquest diari, els fastos al voltant del 50è aniversari de la Nova Cançó davant el silenci d’un altre aniversari, el del rock’n’roll català, sorgit a finals dels 50. «¿Per què uns sí, i altres no? ¿El pop i el rock no es mereixen res?», inquireix. Atribuïa en la seva columna aquesta doble valoració a una qüestió lingüística, però, ¿no disposa la Cançó d’una aura intel·lectual superior al rock’n’roll per altres motius, com la seva estètica musical, els seus referents poètics i compromís polític contra el franquisme? «Sí, però, en tot cas, hi ha una doble discriminació --afirma--. Encara que és cert que el rock’n’roll segueix veient-se com una cultura anglosaxona, sense pensar que la cançó té l’estigma de la cultura francesa, que m’encanta, per cert».

Espera ser convidat per Johnny Hallyday a un dels recitals de la seva gira per França. I està ansiós per posar-se a gravar el seu nou disc, basat en textos de Luis Alberto de Cuenca i que té el títol provisional de Los mundos y los días. ¿Torna el Loquillo més poètic? «Sí, però més elèctric i experimental que a El día por delante i Con elegancia, discos que tenien un so molt clàssic. De Cuenca és un poeta contemporani i es mereix un tractament actual». Compta amb una explosiva parella de còmplices: Jaime Stinus i, atenció, Raül Fernández (Refree), a qui va conèixer quan va participar a The Rockdelux Experience. (2004). «M’agrada ajuntar gent variada. ¡A veure si es fan nòvios!», afegeix.