Anton Corbijn: "'Control' és una història d'amor amb música"

–A diferència del que passa a molts biopics

–No crec que Control sigui un biopic, perquè no és una pel·lícula sobre Joy Division. És la història d’un noi que es converteix en cantant d’aquesta banda, així que, inevitablement, hi ha una part de la pel·lícula en què Joy Division hi ha de ser present, però el centre del film és exclusivament Ian Curtis, un noi que va perdre el rumb i va viure un amor realment dramàtic. Per això he integrat els concerts en la seva història personal, i no a l’inrevés.

–¿Per què creu que va acabar suïcidant-se?

–Crec que el principal motiu va ser l’epilèpsia. Patia uns canvis d’humor increïbles a causa dels efectes secundaris de les medicines que s’havia de prendre. A més a més, no parava de beure alcohol. Era conscient que el grup no podria comptar amb ell per als concerts, a causa del risc que pogués patir atacs a l’escenari. Tampoc podia sostenir el seu fill. Tot això li va créixer massa a dins el cap.

–¿Vostè ha intentat dibuixar paral·lelismes visuals entre l’estil interpretatiu de Curtis a l’escenari i la seva epilèpsia?

–Sí, hi ha qui diu que els seus moviments en escena estaven basats en l’epilèpsia. No ho sé, mai he vist ningú de qui ell pogués copiar els moviments. La importància de mostrar Joy Division a la pel·lícula ve donada pel fet que Ian es convertia en algú totalment diferent quan era a l’escenari, i era vital mostrar aquesta part del seu caràcter.

–¿Per què va rodar Control

–El meu record de Joy Division és en blanc i negre. Si un mira les fotografies i altres imatges disponibles de la banda, un 99% són en blanc i negre. Als anys 70 i principis dels 80, les revistes de música s’imprimien en un únic color.

–¿Què va haver de rescatar de la seva experiència personal per rememorar aquesta època?

–Quan era jove era molt melancòlic, en part perquè als anys 70 la música tenia un significat molt diferent. La primera escena de la pel·lícula, en què es veu Ian tornant a casa amb un disc a sota el braç… aquest sóc jo. Estava connectat amb el món a través dels discos, de les seves portades. En l’època del vinil un tenia unes sensacions que amb un cedé no es poden arribar a percebre. La forma com gira el disc, com cruix al fer-ho. És encantador, ple de vida. Els cedés no són vius.

–¿És veritat que inicialment va rebutjar fer aquesta pel·lícula per por de ser encasellat com algú que sempre treballa en relació amb la música?

–Insisteixo que Control no és una pel·lícula de música, sinó una història d’amor que, a més, inclou una mica de música. De la mateixa manera, la meva fotografia no és només musical. Em sento insultat quan la gent m’etiqueta com un fotògraf del món del rock, perquè això defineix únicament el que es veu a la imatge, no com aquesta imatge va ser presa. Tinc retrats de Nelson Mandela, d’Allen Ginsberg, de Miles Davis, de Bono, d’Isabella Rossellini… No és només fotografia musical.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

–¿És estrany per vostè ser ara reconegut mundialment com a cineasta, quan ha estat dirigint vídeos musicals des de fa temps?

–Sí, però els videoclips són gairebé com un passatemps, i el cine, en canvi, és una cosa molt més seriosa. Amb les pel·lícules un pot canviar la percepció que la gent té de les coses, arribar a aconseguir un impacte emocional. Només recordo un vídeo musical que m’hagi impactat d’aquesta manera, i és Hurt, de Johnny Cash.