Geoff Wilkinson: «La gent encara es torna boja amb 'Cantaloop'»

–US3 ha demostrat que és possible potenciar el jazz clàssic i barrejar-lo amb beats i rap per difondre’l entre els joves. ¿És un visionari?

–Només fusiono els meus estils musicals favorits, però m’adula si creu que això fa de mi un visionari.

–El fenomen global de Cantaloop (Flip Fantasia) va agafar tothom per sorpresa (en realitat, és la reinterpretació del clàssic de Herbie Hancock Cantaloop (Flip Fantasia) Cantaloupe Island

–Ningú va pensar que allò seria un gran èxit a nivell mundial, ni jo ni la discogràfica. ¡I pensar que jo creia que només havia fet un petit tema funky per a clubs! Però no va triomfar de la nit al dia. La primerademo(que gairebé no va canviar) la vam fer el març del 1992 i exactament dos anys més tard va arribar altop ten dels Estats Units. ¡Això és el que en diuen un èxit de combustió lenta! I el que més em sorprèn: 17 anys després, la gent encara es torna boja amb la peça.

–El disc Hand on the torch

–Un dels meus principals objectius des del principi era fer accessible el jazz als joves. I si finalment ells van investigar quin era l’origen dels samplers i d’aquesta manera van descobrir el bon jazz, doncs és això el que em fa feliç.

–Sent com són els padrins de la fusió del jazz i el hip-hop, ¿com veuen el panorama a la Gran Bretanya?

–No em vaig sentir mai de cap lloc en particular, només faig el que m’agrada, com sempre he fet.

–Que els discos d’US3 apareguin tan distanciats en el temps provoca que surtin al carrer quan els corrents musicals més avantguardistes han canviat.¿Influeix això en la seva manera de compondre?

–M’influencien moltes coses diferents, però el principal és la fusió entre el hip-hop i el jazz, gèneres que històricament s’han nodrit d’altres tipus de música i estan constantment mutant, canviant. I és això el que les fa tan emocionants. Crec que ara hi ha tants estils diferents dintre d’aquests dos gèneres que les possibilitats per fusionar-les són il·limitades.

–De fet, quan va aparèixer el seu primer disc, els mitjans assenyalaven l’àlbum com d’acid jazz. L’etiqueta actualment està obsoleta si es tracta d’orientar l’oient. ¿Com definiria el seu estil actual?

–Prefereixo el terme hip-hop jazz, tot i que a cap artista li agraden les etiquetes. Són un invent dels periodistes.

–¿Què aporta el seu últim disc?

–Els dos rapers que estan amb mi, Brook Yung i Sene, són els MC’s més joves que he tingut des dels nois deHand on the torch, i definitivament m’han acostat una mica als límits durs del hip hop.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

–¿I per què el titula amb aquests tres termes: Stop. Think. Run

–Fa referència a les meves experiències mentre componia. L’últim any no vaig publicar res ni vaig girar amb la banda. Vaig traslladar l’estudi perquè estigués més a prop de casa meva, vaig vendre tot el meu vell equip analògic i vaig comprar material nou. Volia parar i pensar sobre el que feia. I realment el procés em va donar noves energies i em va fer canviar la manera de treballar. I ara estic corrent una altra vegada. H