Paraules de Julia, per Arturo San Agustín

Han passat 10 anys des d’aquell dia en què el telèfon em va interrompre uns molls que es van quedar al plat, però jo encara et penso i et llegeixo, que era, José Agustín, el que t’importava. Han passat 10 anys, inoblidable pirata honest, però quan Paco Ibáñez anuncia que cantaràPalabras para Juliabrota un aplaudiment diferent, més femení, potser perquè tu ets el responsable que el món estigui ple de Julias.

D’arrel forta

No totes les Julias es diuen Julia per culpa teva. I, a més, no t’enfadis, no vas ser tu l’inventor del nom, però sí que és veritat que ­moltes de les Ju­lias que habiten aquest món es diuen així per culpa teva. Jo ­sempre he vist molt sol en el nom de Julia, potser pel calendari, les ­vacances, tot això. Però resulta que sí, que ­Julia vol dird’arrel fortai és, a més, un nom romà que ­Virgili va ­ennoblir situant-lo a ­Troia, aquella història del cavall de ­fusta, ­Helena, Aquil·les, Hèctor, l’espia ­Sinó, etcètera. Virgili i tu, José Agustín, parlant de Julias. Res, res és casual.

Ahir vaig estar parlant amb Julia Goytisolo, la teva filla tan estimada, la que despertaves a vegades a la nit només per dir-li que l’estimaves, la que cada dia rebia la teva visita o la teva trucada telefònica i, diguem-ho tot, la que ha patit molt dignament el teu poema més famós. La teva filla, que ha heretat la teva mirada, la teva veu, la teva ironia té, a més, una força interior, un valor que només posseeixen algunes dones fermes, braves, fortes, que no s’acovardeixen.

Julia, José Agustín, la teva filla tan estimada, a qui sempre li interrompien l’entrepà, el gronxador o la rayuela, que aquí anomenàvemxarranca,per preguntar-li si ella era la Julia del poema, et segueix recordant com vas ser: alegre, divertit, cosa que potser molts ignoren perquè a vegades confonem un sol poema escrit en un moment dur amb tota una vida.

Un poema, Palabras para Julia,que s’hauria d’haver titulatPalabras de Julia,perquè tu, José Agustín, vas escriure el que t’hauria agradat escoltar de llavis de la teva mare, assassinada a Barcelona per l’aviació italiana. La teva mare, que també es deia Julia, nom prohibit en la família Goytisolo durant anys.No puedes olvidarla: murió siendo tú un niño/ y a veces crees verla. Al perder su calor/ siempre pides afecto; siempre aguardas ternura./ Por eso te rodean amigas: más que amigos.

Julia vas posar a la teva filla, destinatària del poema que gairebé ­totes les dones han fet seu, perquè ­creuen que en aquest poema ­parles d’elles i les dones això ho agraeixen molt. O sigui que, a la teva filla, això de l’aullido interminable,ho has de comprendre, li va caure fatal, perquè ella no sentia cap aullido, collons. Però ¿com se’t va poder acudir això de l’audillo interminable? «Jo no em sento identificada amb aquest poema». I això explica per què Julia no va escoltar el poema cançó fins que va fer 45 anys. De manera que no t’estranyis si fa uns dies, quan va coincidir en una festa amb Kiko Veneno, la teva filla va sortir gairebé fugint al témer que si li presentaven el músic aquest acabaria cantantPalabras para Julia.

Ai, José Agustín, sempre de negre i rient, sempre pròxim i lúcid, en un món intel·lectual que és molt més xato del que molts s’imaginen. José Agustín, Pepito Temperamento, que a més de divertit, i de controlar-li els nòvios a la teva filla, només li vas llegir tres poemes un dia de xarampió. I cap dels tres era teu, un fet inaudit en un poeta, en els poetes, gent cruel que sempre martiritza els seus amb les seves coses.

A la teva filla, José Agustín, llop bo, només li vas llegir lesEle­gies de ­Duino, de Rilke,Poeta en Nueva York, de Lorca, i una cosa de Quevedo, aquell ­coix amb ulleres, espasa precisa i molta mala llet, a qui tu li hau­ries dulcificat l’humor. Quevedo i tu al Café Gijón de Madrid o al bar Cristal de Barcelona, amb Carlos Barral i la seva barba de fals mariner i Gil de Biedma veient el futur.

Res és casual, José Agustín. La companya de Paco Ibáñez també es diu Julia. Recordo que m’ho vas anunciar un dia que dinàvem en un restaurant argentí. «Li he buscat una nòvia a Paco que serà la seva salvació». I la vas encertar, brivall, com gairebé sempre.

Macarra d’entreguerres

Han passat 10 anys, però jo encara et penso, et llegeixo, et trobo a faltar i me’n penedeixo, molt, de no haver-te fet cas, de no haver volgut escriure la teva biografia a la meva manera. Em deies: «I l’escrius a la teva manera, que això és el que vull». Han passat 10 anys i mai oblido ni el que em vas donar, ni el que et preocupaven les viudes dels poetes, potser perquè algunes incorren en excessos literaris, incitades per alguns periodistes intel·lectuals a qui Déu confongui o foti.

Han passat 10 anys, però jo fins i tot et penso, et llegeixo, et trobo molt a faltar i torno a somriure quan rellegeixo una de les teves dedicatòries:Para Arturo, que tiene cara de cárcel o de macarra de entreguerras, como yo. Te quiere. José San Agustín.Així vas firmar aquella dedicatòria, amb el meu cognom. Dedicatòria que acaba, per descomptat, triomfalment.Día de los Santos Inocentes, com tú y yo, pecadores conspicuos. Era un 28 de desembre, és clar.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Se m’oblidava, José Agustín. La teva filla em va dir ahir que, quan recorda la seva infància, la seva adolescència, la seva joventut, és incapaç de recordar-se de moments tristos. I això, creu-me, és el millor que se li pot dir a un pare o a una mare. ¿M’escoltes, gat vell?

Des que ens faltes, poeta, tots riem menys, molt menys.