Sergio Dalma, caliu familiar

El recurs del concert acústic (així s'anunciava el de Sergio Dalma) a vegades grinyola: en realitat volen dir concert íntim, o amb arranjaments renovats, o d'auditoris, o sense esperit de festa major. La guitarra elèctrica, el baix i el sintetitzador que hi va haver dijous sobre l'escenari del Palau durant bona part del recital no funcionen a tracció animal, que se sàpiga. No es tracta de fiscalitzar, però les coses són com són. Acústic o íntim, en fi, el recital va resultar tan exaltat com sempre.

Amb el temps, un parell de coses han canviat al voltant del cantant de Sabadell. El seu públic ja no l'integren noies en edat escolar, sinó fans de trenta anys i, atenció, les mares d'aquelles seguidores que forraven les carpetes amb fotos de l'ídol als 90 i que han acabat afegint-se a la causa (més algun nòvio o marit amb aspecte decaigut). Target ampliat, doncs, però no pas amb les noves generacions, sinó tot al contrari. En canvi, la seva proposta musical depèn menys de la balada sentimental i busca coartades, diguem-ne, modernes. Al Palau, hi va haver més pop amb reflexos de soul i funk que estrofes captivadores a l'estil Bailar pegados o Ave Lucía, tot i que aquestes van ser les que van arrasar.

ANIVERSARI AVANÇAT

Les muses del Palau van quedar amagades per un muntatge que, segons va aventurar Dalma, homenatjava "l'estudi de Toulouse-Lautrec". Teles blanques, cavallets, penjadors, un maniquí i un ambient de golfes bohèmies amb vernís hi-tech (pantalles de plasma amb imatges abstractes). Interiorisme acollidor per emmarcar un 20è aniversari de carrera una mica precipitat, perquè el seu primer disc, Esa chica es mía, va sortir entrat el 1989.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Però a Dalma se'l veu més a gust cantant material recent, amb el qual s'identifica més i que li serveix per exhibir maduresa i temples platejades, i les mencions als seus discos juvenils no van abundar. Entre altres, La mujer de mi vida (que va obrir el recital), Adiós Sofía i èxits com Solo para ti, revisat amb uns arranjaments boirosos que van desdibuixar la melodia en un intent d'actualitzar-la. Tot i que, més enllà del repertori, el ganxo de Dalma és la seva veu trencada italianitzant, que ha guanyat entitat i que, en les arrencades de geni, que n'hi va haver, va causar furor.

Les instrumentacions acústiques van irrompre en cançons com A buena hora, En lo bueno y en lo malo i Nada vale nada. L'estrella va alternar castellà i català no només en els comentaris sinó en els textos d'algunes cançons, i no va parar de recollir rams de flors i obsequis de la platea. Seductor pròxim i tutejable, es va deixar piropejar i estimar en un ambient de complicitat familiar. "Gràcies per tots aquests anys".