La història de la fotografia que va fer la volta al món

El català David Armengou i l'argentina Marcela Miret són dos fotògrafs, que no són fotoperiodistes, però que es volen obrir camí, bé, que ja se l'han obert, en el difícil món de la fotografia en una època tan dura com la del mòbil i les xarxes socials, on la fotografia d'abans, o el que es considerava fotografia, s'ha convertit en la professió de tothom. Tothom és fotògraf al segle XXI. El David i la Marcela treballen junts i firmen els seus treballs amb el segell de David Armengou, indiferentment de qui faci la foto. De fet, la imatge que va ser escollida per la immensa majoria de diaris i mitjans de comunicació de tot el món, no només El Periódico de Catalunya, sobre l'atemptat a la Rambla de Barcelona és obra de la Marcela però, com sempre, la van firmar David Armengou.

A prop del caos i l'horror per casualitat

I va ser una imatge, una instantània, escollida amb amb gran delicadesa, amb dolor i estremiment entre algunes desenes d'imatges gravades a les targetes digitals de les càmeres del David i la Marcela, que van anar a la Rambla des d'un hotel molt pròxim, situat al carrer de Pintor Fortuny, on feien unes proves, ni tan sols era una feina, es tractava d'un experiment per a futurs treballs al voltant de la vida als hotels, el seu interiorisme, la seva gastronomia, la seva arquitectura, la seva imatge.

El David, que té com a primera i única professió la de metal·lista, orfebre de l'acer inoxidable, i la fotografia com la seva passió, el seu amor, la seva devoció, ¡tant de bo el seu futur!, l'herència del seu pare, de quan revelaven junts els rodets de Plus-X de Kodak de blanc i negre a casa seva, assegura que "no sé sortir de casa sense càmera, vagi on vagi i faci el que faci, no la deixo mai a casa". Però aquell dia horrorós, el David i la Marcela van anar a aquell hotel a perfeccionar les seves idees per a futurs reportatges, ja que a tots dos els encanta la fotografia arquitectònica, la geometria i tots dos col·laboren en diverses publicacions i webs.

Metal·lista de professió; fotògraf, per passió

"La fotografia és la meva passió des de petit i ja fa uns quants anys que intento obrir-me camí en aquesta difícil però captivadora professió, lluitant molt i, finalment, crec que deixaré la feina per dedicar-me completament a la imatge”, reconeix el David, que així que va sentir els crits, el dolor, el caos que s'havia produït a la Rambla i va veure la gent fugir corrents pels carrers que desemboquen a la Rambla, entre ells el de Pintor Fortuny, on eren ells, va anar amb la Marcela al lloc de l'horror, del caos, de la desesperació.

“El que ens vam trobar allà va ser terrible, esgarrifós, indescriptible. Els primers guàrdies urbans i policies ja estaven atenent els ferits i també, sí, els primers sanitaris, però pocs. El que sí que hi havia era molta gent intentant exercir de metges, salvant vides. I nosaltres, fotògrafs, allà al mig, veient aquell dolor davant els nostres ulls. Però havíem de fer la nostra feina i ningú sap fins a quin punt va ser de dur, va ser duríssim”, explica el David, que fa dues nits que no dorm, pel que va veure, pel que va gravar a la seva targeta digital i s'ha negat a veure encara, i per les imatges que recorda haver plasmat en la seva càmera i que, immediatament, va esborrar per dures, perquè no les volia tenir o, simplement, perquè la mare que tenia als seus braços el seu fill, al costat del cos ferit, possiblement ja mort, del seu marit, italians tots tres, li va demanar que les esborrés. I el David les va esborrar immediatament, com tantes altres.

David Armengou, que ha corregut perill, molt de perill, que s'ha jugat la vida en determinats moments treballant gratuïtament per a molts, col·labora assíduament amb la Fundació Vicente Ferrer i un munt d'oenagés des de fa anys. El David creu que retindrà durant tota la seva vida, no el que va fotografiar i no ha volgut veure ni utilitzar, sinó la manera com van accedir, enmig del caos, de les carreres i la desesperació al centre de la Rambla.

Una imatge al menys feridora possible

Notícies relacionades

Un helicòpter s’estavella a l’M-40 de Madrid i deixa tres ferits lleus

Una dona en coma i el seu fill de quatre anys ferit després d’incendiar la seva parella la seva vivenda a Tenerife

Ja no pensa en l'exposició que li estan preparant entre Madrid, Barcelona i Còrdova. Ja no pensa en aquella primera empenta, important, fonamental, que la Fundació Antonio Gaudí li va donar a l'oferir-li treballar per a ells al veure les seves fotos a Instagram, només pensa que ell i la Marcela, la Marcela i ell, han intentat plasmar “amb respecte, sense ferir, amb una imatge àmplia, oberta, un pla general, no detallista, ni morbós, o així ho creiem nosaltres i respectem totes les opinions, el que va ser, el que és, la tragèdia que hem viscut a la Rambla”. El David i la Marcela pensen que van fer la seva feina de la manera més decent i menys feridora que van saber, respectant com respecten l'opinió de tothom sobre el seu treball.

El David i la Marcela van trigar molt temps a decidir què feien amb les seves imatges i, insisteixo, ni tan sols les han volgut veure totes. Ni han volgut, ni s'hi han atrevit. Ni les veuran. Però sí que van considerar que, de la mateixa manera que tots els presents feien la seva feina, ells, fotògrafs, també havien de fer la seva. El David i la Marcela creuen que la seva manera d'explicar el que va passar allà és amb la imatge i que, de la mateixa manera que si un reporter, un escriptor, hagués estat allà mirant de plasmar aquell desastre, aquell horror, aquell dolor, això sí amb el màxim tacte possible, però en un text, sens dubte, escruixidor, colpidor, ells en cap moment es van centrar en el morbo, malgrat que les seves targetes digitals el registren. Per això el David i la Marcela van oferir a l'agència Efe, la més generalista de totes, una imatge oberta, un pla general, en què es descriu, tal com ha sigut reconegut per la immensa majoria d'editors gràfics, no només d'Espanya sinó de tot el món, el que va passar a la Rambla.