"Res serà igual després de l'1-O"

La frase, ominosa, de José María Aznar sempre penja per damunt de la conversa pública al voltant del procés independentista: «Espanya només es podria trencar si Catalunya patís abans la seva pròpia ruptura com a societat». Les enquestes parlen si no d’una Catalunya trencada, sí d’una Catalunya dividida, punt amunt, punt avall, gairebé partida per la meitat entre partidaris i detractors de la independència. L’aritmètica de les últimes eleccions (el 27-S, plantejades pel sobiranisme com una cita plebiscitària) va dibuixar una majoria independentista al Parlament però no pas una majoria en vots. La foto del Parlament les dues jornades en què van aprovar la llei del referèndum i la llei de transitorietat mostren una societat políticament enfrontada: gairebé la meitat de l’hemicicle buit, les banderes espanyoles retirades. Moltes de les dotzenes de cartes sobre l’1-O rebudes a Entre Tots d’EL PERIÓDICO al llarg de les últimes setmanes parlen d’espirals de silenci, d’amics que prefereixen no conversar sobre el tema, de grups de whatsapp i bars en els quals s’ha prohibit debatre de política. Són molts els que adverteixen amb por i preocupació d’una fractura social; gairebé tots els que ens escriuen en aquests termes es manifesten contraris a la independència. 

 «Jo estic vivint aquests dies cap a l’1-O amb molta il·lusió perquè sempre he somiat amb aquest moment. I aquesta il·lusió no em deixa veure els problemes que sé que hi ha» –explica Camil Bosch, advocat de 65 anys–. «Jo no veig fractura social, jo no tinc cap problema per parlar del tema. Jo tinc un amic que és terriblement contrari a la independència, i discutim, però quan la cosa s’encén li dic: ‘Santiago, però jo t’estimo’. I ja està». El Camil va publicar una carta a Entre Tots en què es dirigeix a Mariano Rajoy: «No tinc por (...) Vostès tenen la raó de la força però nosaltres tenim la força de la raó», va escriure.

Explicar-ho com es viu

'Ells' i 'nosaltres', sens dubte l’eix vertebrador del discurs a Catalunya. El Camil és un dels sis lectors del diari que accedeixen a participar en un debat no tant sobre l’1-O, o la independència (tot i que és inevitable parlar-ne) com de la forma que la situació política es reflecteix en les seves vides. Això no és una enquesta, ni un estudi sociològic (com diu Iván Vega, periodista de 40 anys, cadascú es representa només a si mateix); és, ni més ni menys, una conversa entre ciutadans preocupats pel que està passant. ¿Hi ha fractura social a Catalunya? ¿Hi ha por a parlar en públic del tema? ¿Hi ha un discurs hegemònic independentista i una espiral de silenci dels partidaris de continuar a Espanya? Cadascun ho explica com ho viu.

«A Catalunya s’ha pervertit la democràcia. El que hi ha és 'emocràcia', el poder de les emocions i els sentiments. Catalunya és una societat malalta perquè el procés ens ha fet posar malalts i ens ha dividit, tot ho impregna», opina Jorge Navarro, professor de 55 anys, que afirma que si no s’és independentista en moltes ocasions «és millor callar». Rubén García del Horno, universitari de 20 anys, coincideix amb el Jorge en el dibuix d’una societat ja fracturada, i denuncia la pressió sobre el dubte. «Hi ha una pressió directa però omnipresent. T’has de posicionar entre els dos corrents, i si no ho fas ja ho fan els altres per tu. I si ja estàs posicionat, no pots expressar dubtes, no està ben vist fer-te preguntes», lamenta. Carles Pujol, horticultor, que va publicar una carta titulada 'Soc independentista i votaré ‘no', discrepa: «Es pot parlar sense problemes. De discrepàncies, tantes com vulguis. I els tons poden pujar. Però no percebo fractura». Anna Biosca, jove universitària de 18 anys,  tampoc hi veu fractura: «Tots som conscients d’on venim i a on no volem anar, i que la violència i la ruptura són unes línies que ningú vol travessar». L’Iván, –que resumeix el seu sentiment davant els esdeveniments polítics en la paraula «tristesa»– considera «un fet» que Catalunya ja és «una societat dividida». «Les votacions al Parlament del 6 i el 7 de setembre van fer que molts ens sentíssim allunyats d’una discussió dels nostres representants. Aquesta sensació és un símptoma de fractura social».

Una constatació: els contraris al procés o que s’hi mostren crítics so-len ser els que més parlen de fractura social, senten que l’hegemonia del relat és dels independentistes. Un consens: el procés tot ho impregna, des de l’àmbit privat fins a l’esfera pública.

Un segon consens de la trobada: la conversa pública no és sana, no es basa en fets ni en informació imparcial. «Miro d’estar-ne informada, però és molt difícil. Vaig intentar buscar informació imparcial de les dues posicions per formar-me una opinió sobre la independència i em va resultar impossible», explica l’Anna, que a la carta que va publicar a Entre Tots va escriure: «Saber si una Catalunya independent seria viable econòmicament només depèn del cunyat que tinguis a taula, o el que és el mateix, del diari que llegeixis o del canal que programis». «M’agradaria tenir l’informe definitiu amb el qual pogués convèncer tothom, però no existeix», admet el Camil.

Faules i mentides

I sorgeix així un segon consens, una crítica, ensordidor tant a la taula com a les desenes de cartes que rebem: els mitjans no compleixen amb la seva funció informativa. I la conseqüència és soroll. I el mitjà ideal de divulgació del soroll són les xarxes socials.  «Mires els arguments i el que diu la gent a les xarxes a altres parts d’Espanya i penses que no saben res del que passa aquí», afirma el Rubén. «A les xarxes, sobretot a Twitter, el debat és molt divisiu», opina l’Anna. «Jo he sentit d’algunes converses a Facebook. En general, saps que no convenceràs de res a ningú», explica l’Iván.  «No es pot parlar del tema», conclou el Jorge, que afegeix: «Fins al 2012 hi havia un eix d’esquerra/dreta. El 2003 tots vam sortir al carrer a la manifestació contra la guerra de l’Iraq. Però a partir del 2012 hi ha manipulació per crear un relat que ha trencat la societat catalana». «Estem és un cercle viciós en què cada cosa que fa l’un justifica l’altre, amb molta manipulació, mentides i faules dels dos costats», diagnostica l’Iván. I la seva afirmació també genera consens, tot i que després a l’hora de repartir palles i bigues als respectius ulls, ja no hi hagi acord.

Tot i que, clarament, sí que es pot parlar d’un altre consens a la taula: a (la resta d’) Espanya les faules, les mentides, la manipulació, la desinformació i la incomprensió abunden. Fins a tal punt, que independentistes, no independentistes i equidistants coincideixen que més enllà de l’Ebre es desconeix el que de debò passa a Catalunya. Consens sense fissures. Iván: «Espanya és un bloc monolític. Tots els mitjans i els tertulians diuen el mateix»; Jorge: «A Espanya no saben què hi passa aquí, no ho entenen»; Rubén: «A fora hi ha una falta tremenda de coneixement i de pedagogia del que es viu 

a Catalunya»; Camil: «Quan he intentat explicar a fora el que passa aquí he acabat molt malament amb algun parent»; Anna: «És que a Twitter llegeixes coses com ‘què fan els catalans al carrer, que no treballen’ o que els universitaris catalans hem sigut adoctrinats des de la primera infància... A mi ningú m’ha adoctrinat». Un consens, doncs, revelador de fins a quin punt l’Ebre marca una frontera que va més enllà del terreny polític i la qüestió identitària. El risc, que uns ja veuen aquí i altres minimitzen, és que aquesta frontera s’aixequi dintre mateix de Catalunya. El risc, tancant el cercle del debat, és que Aznar acabi tenint raó.

El risc de violència

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

L’altre dia, al passeig Marítim de Roses, un  grup de persones enganxaven cartells a tots els fanals. Minuts després, un home va arrencar els cartells amb ràbia. No es pot parlar del tema com altres temes, i no es viu aquest tema com altres. Jo no he vist en unes eleccions autonòmiques o municipals arrencar els cartells dels altres», narra el Rubén. El Carles, que explica que va evolucionar d’un «catalanisme amb un profund sentiment de ser espanyol fins a l’independentisme» perquè es va sentir «menyspreat com a català pel PP» diferencia entre el discurs de «personalitats públiques» i la societat. «Les manifestacions de la Diada, per exemple, són un exemple de convivència». El Rubén en part hi està d’acord: «A mi em fan més por els líders que la gent». I l’Iván, més escèptic, alerta: «Crec que en ocasions no som conscients que hi ha una línia molt fina entre la violència i la no-violència. En manifestacions espontànies i multitudinàries les forces de seguretat no poden garantir la seguretat». La violència, sens dubte, és el pitjor escenari possible en la dimensió desconeguda en què es troba Catalunya, això és un consens clamorós.

I un altre més, l’últim, potser el més important, amb el qual es tanca la conversa. Passi el que passi l’1, el 2 i el 3 d’octubre, res ja no tornarà a ser el mateix ni políticament ni socialment a Catalunya. ¿La pregunta és obligada: ¿com serà? Millor (Carles i Camil); Pitjor (Jorge, Iván, Rubén). I tanca l’Anna: «Diferent». H