Instal·lats en la divisió

Perdin tota esperança els que busquin en el resultat del 21-D una solució a la divisió de la societat catalana. Al contrari: les eleccions autonòmiques han servit per perpetuar l’empat entre blocs, amb la particularitat que els electors han premiat les forces de cada costat que amb més afany han combatut la posició del contrari. La victòria de Ciutadans serveix per avisar del vigor dels partidaris de la línia dura contra el procés; el ressorgiment de Carles Puigdemont i la majoria absoluta independentista constaten que el moviment no és conjuntural.

Si dijous va ser un dia excepcional en tots els sentits –votació en un dia feiner, rècord de participació, victòria d’un partit antinacionalista–, Catalunya seguia ahir instal·lada en el garbuix dels últims anys. Els protagonistes de la jornada de ressaca van ser els mateixos que han marcat la política catalana i espanyola dels últims temps: Puigdemont, Mariano Rajoy, el Tribunal Suprem.

Tots els partits es van posar a fer números, però aquesta vegada un acord independentista sembla més fàcil que el 2015. En aquella ocasió, la robustesa dels 10 diputats de la CUP va allargar dos mesos l’agonia i va doblar el braç d’Artur Mas. La participació activa dels antisistema, que s’han quedat amb quatre diputats, no serà aquesta vegada necessària per investir a un president; només caldrà que s’abstinguin a la segona volta.

Una altra cosa és que sigui fàcil trobar candidat. Passada la campanya, Puigdemont haurà d’afrontar amb realisme la situació: contra el que ha dit tots aquests dies, serà detingut tan bon punt posi un peu a Espanya. El problema és que el pensament màgic que no podrien arrestar-lo si guanyava les eleccions li ha donat molts diputats, fins al punt que Junts per Catalunya manté pels pèls (11.000 vots per sobre d’ERC) l’hegemonia en l’àmbit independentista. Els 940.000 catalans que el van recolzar esperen que compleixi la seva promesa, encara que formalment no aconseguís el triomf.

El president deposat, que en circumstàncies normals seria el principal aspirant a la investidura per la impossibilitat que Inés Arrimadas aconsegueixi els suports necessaris, proposa de moment a Rajoy mantenir una trobada fora d’Espanya i no aclareix si acabarà tornant. El president del Govern espanyol li va contestar amb el desdeny habitual: va dir que amb qui hauria de reunir-se és amb Arrimadas, perquè és qui va guanyar les eleccions. Amb les dificultats per trobar un candidat plausible a president –el nou Parlament tindrà de moment 19 imputats–, l’allleujament dels independentistes només s’entén perquè en la campanya van percebre un risc real de perdre la majoria absoluta. 

¿AUTONOMISME? 

Pel que fa a la resta, el 21-D els va deixar amb dos escons menys, amb un percentatge de vot inferior al del 2015 i amb moltes incerteses sobre el futur Executiu. ¿Amb quin programa governaran, ara que la via unilateral sembla esgotada? ¿Es resignaran a capitanejar una legislatura autonomista?

ERC ja ha mogut fitxa per intentar sobreposar-se amb rapidesa a un resultat que no esperaven. Després d’encapçalar les enquestes durant els últims mesos, els republicans van ser tercers el 21-D, encara que els seus 32 diputats i els seus més de 900.000 vots constitueixen les millors xifres de la seva història. Marta Rovira va marcar ahir les directrius del partit: la prioritat és ara el retorn del «Govern legítim». És a dir, que els republicans deixen a Puigdemont la pressió de decidir si torna, com ha promès. I si no ho fa, que expliqui per què. 

Notícies relacionades

Surten a llum els diners que Pedro Sánchez té al banc

Una carta redactada pel president

Rovira és també protagonista en la crònica judicial del dia. La número dos d’Esquerra és un dels nous imputats pel jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena en la causa contra dirigents del procés per rebel·lió, sedició i malversació de cabals públics. Juntament amb ella, s’han afegit als investigats altres membres del comitè estratègic que va assessorar a Puigdemont: Artur Mas, Marta Pascal, Anna Gabriel, Mireia Boya i Neus Lloveras.

Han passat moltes coses en dos mesos. La vida política a Catalunya segueix igual. Les eleccions han polaritzat encra més si és possible les posicions. La campanya s’ha acabat, però el 22-D ha demostrat que la incertesa no era un fenomen passatger. Ara ennuvola també el futur.