Rajoy avorta la declaració d'independència amb unes eleccions exprés

Res, absolutament res del que va succeir ahir a Catalunya tenia cap semblança amb la jornada més important de la història d’una nació «triomfal» que va tornar a ser «rica i plena», segons el seu himne. El dia que la meitat del Parlament (70 diputats de 135, que representen el 46,4% del sufragi popular en les últimes eleccions) va declarar la independència mitjançant una votació secreta, Catalunya va veure com es fulminava l’autonomia llaurada durant quatre dècades i com un president del Govern d’Espanya convocava des del palau de la Moncloa unes eleccions catalanes. El que el ja expresident Carles Puigdemont no va voler fer dijous quan encara disposava de la facultat ho va fer Mariano Rajoy ahir. Els catalans tornaran a les urnes, aquesta vegada legalment, el 21 de desembre, dijous.

Hi va haver DUI, hi va haver 155 i hi va haver eleccions. A la proclamació de la república la va seguir en qüestió d’hores la decapitació del poder executiu de la Generalitat (amb Carles Puigdemont al capdavant), la dissolució exprés del Parlament ordenada des de Madrid, la plantada de la UE i dels Estats Units cap al suposat nou Estat, l’activació d’una querella per rebel·lió que podria portar a la presó el deposat Govern català i la també fulminada Mesa del Parlament, i una alegria independentista al carrer més que continguda a jutjar pel múscul exhibit en tantes altres jornades històriques.

Jugada audaç

Al jugar 'ipso facto' la carta electoral, Rajoy no solament avortava sense pal·liatius la proclamació de la independència, sinó que foragitava les temptacions d’abusar de les prebendes que li atorga l’article 155 i posar amb això en risc la unitat constitucionalista forjada en els últims mesos amb el PSOE i Ciutadans. Les primeres ordres es van limitar a destituir tot el Consell Executiu. Res d’intervencions que puguin interpretar-se com una purga ideològica, almenys de moment. El Govern central vol tenir les regnes de la Generalitat el mínim temps legal necessari en pro de la «normalitat» i la «tranquil·litat».

Catalunya tornarà a votar entre setmana, com el 2006, i en dia laborable, com el 1980. La convocatòria exprés de Rajoy també aconsegueix enganxar  amb el peu canviat un sector de l’independentisme, que tenia com a probable objectiu uns comicis el 21-D per aconseguir la desitjada majoria absoluta en vots, que no va aconseguir el 2015. Un repte per al qual es necessita la CUP, que no té clar concórrer en unes eleccions autonòmiques forçades des de Madrid. Però és el PDECat la força que surt més mal parada amb aquesta convocatòria: no té ni candidat, i les seves expectatives electorals són funestes. I ERC, que parteix com a favorita, en les enquestes haurà de definir ara un nou full de ruta per a un procés que sembla moribund.

Cinc vertiginosos anys van culminar amb una declaració unilateral forjada després de 48 hores de sainet, que va incloure frustrats intents de mediació, unes eleccions nonades, un intent d’implosió en el secessionisme, un president que va passar la patata calenta al Parlament, una camaleònica resolució i una votació d’amagat per tractar de defugir les responsabilitats penals. L’epicentre del document diu: «Declarem que Catalunya es converteix en un Estat independent en forma de república». I segueix: «Constituïm la república catalana com a Estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social».

L'últim tripijoc

Però l’últim de tants tripijocs del sobiranisme va ser emparedar aquestes solemnes asseveracions en el preàmbul de la resolució, un extracte que jurídicament està mancat de valor i oficialment no es vota. Prou que ho sabien les senyories que componien el Parlament el 2006, quan van veure com el terme nació va viatjar de l’articulat al preàmbul amb l’argument que així es blindava del flagell del Constitucional. Però ni així. 

La mateixa sort correrà aquesta vegada el text de la DUI, al qual el Tribunal Constitucional ja ha agafat per banda i que molt probablement laminarà la setmana que ve. I és que, malgrat aquesta enèsima argúcia, els punts que Junts pel Sí i la CUP sí que van sotmetre a votació desplegaven una llei, la de transitorietat, ja declarada inconstitucional.

Notícies relacionades

Independència de Catalunya i article 155: últimes notícies en directe

Illa reclama reforçar la UE davant les «amenaces» dels aranzels i la guerra a Ucraïna

La votació va ser el colofó a una altra tensa jornada parlamentària, encara que davant del conegut desenllaç es van consumir menys quilovolts que en el ple del 6 i 7 es setembre, quan es van aprovar les lleis de ruptura. Puigdemont tampoc va considerar que el debat fos suficientment transcendent per  posar-se al capdavant del faristol, i així va coartar la paraula a la resta de presidents de grup. La innòcua independència es va declarar amb l’absència de la meitat de grups parlamentaris (Ciutadans, PSC i PP) i amb la petició de vot secret perquè la fiscalia i el Constitucional no puguin identificar els 70 diputats que haurien delinquit, tal com els van advertir per enèsima vegada els lletrats de la mateixa Cambra, predicant de nou en el desert.

Per als amants de les comparacions històriques, la república catalana del 1934 no va arribar a durar 11 hores. La del 2017 va morir en menys de cinc.