Macba, 20 anys de llums i ombres

El Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) compleix avui 20 anys. Un aniversari de perfil baix –sense fastos institucionals però amb jornada de portes obertes– perquè arriba en mal moment. El 2015 no ha sigut un bon any: al juliol va morir Leopoldo Rodés, impulsor del projecte; i abans, al març, hi va haver crisi, la generada per la retirada, amb rectificació, de la ja famosa escultura del rei Joan Carles sent sodomitzat de l’exposició La bèstia i el sobirà. Mostra que, dit sigui de passada, ha sigut designada com la millor de l’any per l’Associació Internacional de Crítics d’Art. L’amenaça de censura va acabar amb la dimissió de Bartomeu Marí i va impulsar un intens debat al voltant del model del museu i la seva redefinició. I així, en plena discussió, arriba el rodó aniversari.

La crisi i el debat al Macba no són nous, formen part del seu ADN. Només cal mirar l’hemeroteca per recordar que la seva gestació no va ser fàcil. «No tothom apostava per crear un museu d’art contemporani a Barcelona. La situació era molt complexa amb una política molt diversificada i unes institucions amb visions diferents. El sol fet de la seva creació ja va ser una victòria», afirma Daniel Giralt-Miracle, que en va ser el primer director i també primera víctima. Giralt-Miracle no va inaugurar el museu. La discussió sobre quin model havia de seguir el centre va fer que s’emportés un revés.

Però no hi ha rancor: «Fa 20 anys vam posar Barcelona al dia en els corrents internacionals de l’art emergent», sosté. Però per a això es va haver de comptar amb la Fundació Macba, la institució privada creada per Leopoldo Rodés amb la comesa de comprar obres per a la col·lecció del centre. El resultat va ser i és un museu públic –Ajuntament, Generalitat i Govern central– amb una col·lecció privada. I un consorci públic i privat en entredit.

És un model que «ha generat un paràsit que és la fundació, entitat que no pateix cap control per part de les institucions públiques i que el que fa és anar a la seva», denuncia Joan M. Minguet, director de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA). Motiu pel qual d’aquests 20 anys fa «un balanç de llums i ombres. Les ombres són clares quan tres dels quatre directors que ha tingut la institució han sortit per la porta falsa. És un indicador clar d’un problema estructural de base que no s’ha sabut solucionar”. Una al·lusió a l’acusació que s’exerceix sobre la fundació d’ingerència en la governança del museu. Un fet que Marí nega: «Sempre he treballat amb total llibertat». 

Per l’exdirector ara el repte del Macba és un altre: «És un museu amb una extraordinària repercussió internacional i en canvi el seu entorn social encara no l’ha descobert”. Criteri que comparteix i amplia Nora Ancarola, de la Plataforma d’Artistes de Catalunya: «No s’articula ni amb la ciutadania ni amb el sector. No se’ns ha consultat mai, i el teixit artístic no hi té reflex a dins». Minguet va més enllà: «Ha tingut més cura dels de fora que dels de dins sota la idea de fugir del provincianisme, i ha caigut en el màxim provincianisme possible, que és el que tots els de fora són bons i els de dins no tenen nivell». El nou director Ferran Barenblit, amb tan sols set setmanes en el càrrec, evita la polèmica: «El que m’interessa és pensar que el museu és una institució pública al servei del progrés social i capaç de generar pensament crític».

Començar de nou

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

Berta Sureda, la comissionada de cultura de l’Ajuntament, administració de referència del Macba, sí que ha recollit el guant i ha optat per incloure tres representants del sector al Patronat del museu. Encara que afirma que «s’ha d’anar encara més lluny i fer el museu permeable a tothom».

De propostes per a això n’hi ha moltes i variades: l’artista Perejaume reflexiona sobre la possibilitat de «fer el museu més petit per poder tornar a arrencar, a poc a poc, i crear un museu verdaderament públic i creatiu». N’hi ha de més radicals, com el polifacètic Carlos Pazos que proposa «dinamitar-lo per començar de zero. Tancar i pensar si ens fa falta un museu d’art contemporani amb les conseqüències que això comporta per dur-ho a terme. Parlo de llibertat i diners». Són els 20 anys del Macba. «I el millor està per venir, diu Barenblit.