Les històries de l'In-Edit
La mostra barcelonina aposta per títols en què la música és una excusa per explorar la condició humana
El programa d'aquest any inclou cintes sobre Nirvana, James Brown, Sparks, Rumba 3 i el festival heavy Wacked
Les històries de lIn-Edit_MEDIA_2
El festival de Cine i Documental Musical In-Edit inicia avui una nova edició, la número 13, amb l'estrena de Daft Punk Unchained, una cinta sobre l'emmascarat duo de música electrònica produïda des de la cadena francesa de Canal +. No són les úniques màscares que presenta l'In-Edit, ja que els misteriosos The Residents són objecte del documental Theory of obscurity, mentre Orion: the man who would be king narra la història d'un cantant coetani d'Elvis Presley i amb una veu idèntica, però que, a falta d'èxit propi, va acabar actuant amb màscara i alimentant l'equívoc de si era o no era Elvis.
Un any més, la varietat està garantida a l'In-Edit. Grups de fama universal com Backstreet Boys comparteixen cartell amb artistes de culte com Sparks. I documentals sobre el festival de heavy Wacken Open Air rivalitzen en interès amb altres sobre el sintetitzador Roland 808. I, un any més, The Jam i The Who tenen el seu documental. Els primers, el canònic About the young idea. Els segons, el més interessant Lambert & Stamp, centrat en les figures dels seus primers mànagers, dos paios que tenien l'objectiu de convertir-se en cineastes i van fitxar The Who només per tenir un grup al qual filmar.
Com en qualsevol festival, els noms propis són un inequívoc esquer. I en aquesta edició hi torna a haver cintes sobre els ja molt documentats Beatles, Nirvana, Janis Joplin, James Brown i Nina Simone. També se n'estrenen altres sobre Adam Ant, The Damned, Mavis Staples, John Cage i Yehudi Menuhin. Però més que noms, el que persegueix l'In-Edit són històries. Històries úniques que ajudin a explorar la condició humana a través de la música. Històries com la que va enfrontar dos membres del trio The Fugees per la presidència d'Haití a Sweet Micky for President. Històries com la de Tchindas, popular trans de Cap Verd i motor del carnaval de l'illa. Històries com la de la família Jones, un grup de gòspel elèctric que busca triomfar en el show business. O històries com les de Wilko Johnson i Edwyn Collins, dos prestigiosos músics britànics que van haver d'enfrontar-se a la mort... i a la resurrecció.
RITME I SABER / Una gran part dels documentals del cartell estan rodats pensant en els aficionats a cada gènere musical o artista; així és com el festival ja s'acosta als 33.000 espectadors. Però fins i tot qui es deixi caure per les sales Aribau Multicines o Aribau Club de forma aleatòria pot caure rendit davant les històries que es projecten. Un exemple: és impossible veure We like it like that. The story of latin boogaloo sense moure els peus. I fins i tot els ja introduïts en la matèria poden quedar sorpresos al descobrir que hi va haver un bugalú explícitament posicionat contra la guerra del Vietnam. A l'In-Edit hi conviu el ritme i el saber.
Cada any costa més trobar peces extraordinàries, històries inèdites o formes noves de narrar, però gairebé cada documental aporta anècdotes i imatges impagables. I només a l'In-Edit pots descobrir que Marc Anthony va ser alumne a l'escola del salser Johnny Colon, percebre el dolor amb què el baixista de Nirvana diu «Kurt odiava ser humiliat, ho odiava, ho odiava», veure Adam Ant convertit avui en una barreja de Jack Sparrow i Mario Vaquerizo i assistir a una cruel venjança entre els Backstreet Boys. Hi ha cintes que fins i tot obriran el debat. ¿S'està intentant suggerir a Never turn your back on Sparks que per ser fan dels Sparks s'ha de ser un freak?
LA SECCIÓ NACIONAL / Un efecte de la consolidació del festival In-Edit com a plataforma d'exhibició de documentals musicals podria haver sigut l'augment en la quantitat i la qualitat de propostes nacionals, però aquest any no destaca per la seva collita. Era tan imprescindible documentar el llegat del segell barceloní G3G com ho era reivindicar la carrera de Dusminguet. També hi ha cintes sobre Rumba 3, Miguel Poveda i Bunbury, entre altres, però la majoria es conformen a documentar i reivindicar, sense buscar alguna cosa més. La gran excepció d'aquest any és La muerte en La Alcarria.
