Tot sobre Daft Punk

Encara que sembli mentida, Daft Punk unchained, la pel·lícula que inaugura aquesta nit l'In-Edit, és el primer documental sobre un dels projectes musicals més populars i influents de les dues últimes dècades.

En part, se suposa, perquè és millor valorar les coses amb la perspectiva que ofereix el temps. I en part perquè el duo electrònic protegeix el seu llegat costi el que costi: aquesta és la primera vegada que concedeixen permís per usar la seva música i les seves imatges.

Però hi va haver algunes limitacions. «Ens van dir que no es deixarien entrevistar perquè prefereixen no parlar fora de la promoció dels seus treballs», ens explica Hervé Martin-Delpierre, director del film. «No volen ser comentaristes de la seva pròpia carrera. Per la meva part, tampoc volia que la història quedés diluïda per l'impacte d'una entrevista exclusiva amb la banda més reservada del món. Sóc cineasta, no periodista. El que més m'interessa és una bona història».

Daft Punk són una bona història. La de dos amics del col·legi, Thomas Bangalter i Guy-Manuel de Homem-Christo, convertits en estrelles mundials de la música popular sense necessitat de donar la cara. Obsessionats per donar el protagonisme a la seva música, no al seu pentinat ni als seus vestits, en els seus exitosos inicis (¿qui no ha ballat Da funk?) rarament es van deixar fotografiar sense algun tipus de màscara, de Beavis & Butt-head, per exemple. I des del 9 de setembre de 1999 porten uns cascos de robot que només es deuen treure per anar a dormir. O potser ni això.

Posteriorment, artistes com el barceloní John Talabot, Burial o The Knife van apostar també per una identitat sense cara. «N'hi ha molts casos. Sembla que els músics s'han convertit en artistes verdaders amb més ganes de crear que de ser famosos».

CONCEPTE ARTÍSTIC / Els cascos de robot no només són un intent de mantenir la privacitat, sinó també part clau d'un concepte artístic fantasiós que inclou pel·lícules d'animació (anime, per ser precisos: Interstella 5555) i imatge real (Electroma) i peces que són història del videoclip, com la dirigida per Michel Gondry per a Around the world, amb robots (és clar), atletes, nedadores sincronitzades, esquelets i mòmies travessant coreografies al ritme marcat d'aquest clàssic electro-funk.

Notícies relacionades

Les històries de l'In-Edit

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Gondry parla a la pel·lícula, igual que astres com Kanye West, Pharrell Williams (cantant de l'ubic Get lucky) i Skrillex. Aquest últim deu el seu concepte escènic al xou de Daft Punk al festival de Coachella del 2006, que va revolucionar el camp del directe d'electrònica. «No és fàcil aconseguir les estrelles, sobretot si no és per parlar sobre elles mateixes. Però les estrelles volen tenir la seva imatge associada a la marca Daft Punk».

A LA BOCA DEL LLOP / El film passa una mica de puntetes pels dies de Daft Punk com a músics pagats per Disney. Fa cinc anys van posar música a TRON: Legacy, segona part de TRON. Es veu que no va ser un procés senzill i Disney va rebutjar idees; però el documental no s'estén sobre el tema. «Aquesta banda sonora és un exemple molt bo d'independència artística. ¡Ha de parlar amb Joe Trapanese per entendre-ho! Joe va ser l'arranjador de la banda sonora i és amic pròxim de Thomas i Guy-Manuel. També ha sigut el meu compositor per a aquest documental i el pròxim, Game fever, sobre els gamers professionals».