Sisa, el savi del Poble-sec

A Sisa li costa escriure, o això diu, i no havia sentit mai la necessitat de compartir les seves memòries. Però explicar la seva vida a través d'una sèrie de converses li va semblar una manera «agraïda» de fer-ho. El fruit és el llibre Jaume Sisa, el comptador d'estrelles (Ed. Empúries), reflex d'un minuciós, relaxat i revelador diàleg amb el periodista musical Donat Putx.

El projecte ve de lluny: fa més de 20 anys que Putx li va plantejar les intencions que tenia a Sisa, a qui admirava des que, als 13, va anar a parar a les seves mans l'àlbum Galeta galàctica. «M'agradava tant Sisa que fins i tot m'agradava Ricardo Solfa», ironitza el periodista, en la trobada a tres bandes amb aquest diari, al·ludint aquell incomprès àlter ego. En el llibre, la retòrica promocional salta pels aires i Sisa parla sense embuts del fracàs d'episodis com el de Solfa o La màgia de l'estudiant (1979). «L'èxit funciona com l'escriptura automàtica: no el pots cultivar d'una manera conscient», raona. En canvi, Qualsevol nit pot sortir el sol (1975) tenia aspecte de «cançó de farciment», recorda Sisa, i es va convertir en el seu gran èxit. «Va ser Víctor Jou qui li va dir: aquí hi ha substància», intervé Putx. La successió d'aquells efectes inesperats va alimentar la teoria existencial del cantautor, la galàctica. Primera conclusió: «Tot és molt estrany», sentencia. «Vius la vida com un espectacle, una font de sorpreses permanent. Sempre he procurat conservar aquest punt de vista, la visió galàctica, que és una actitud», explica.

Excèntric però no frívol

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

Aquesta mirada galàctica, «esfèrica, de 360º», ajuda Sisa «a col·locar-se en el món», opina Putx, que la qualifica de «sòlida, construïda», mentre al cantautor se li escapa una mica el riure. ¿Parlem d'un excèntric? «No és una mala manera de definirlo; és una paraula noble. Però la seva excentricitat és familiar, connecta amb l'ànima popular i mai és frívola», apunta el periodista, per a qui Sisa, «el savi del Poble-sec», com l'anomena Roger Mas, té «un món propi dels artistes que perduren».Van ser 20 hores d'entrevistes al llarg de més d'un any, partint de la infància del músic al Poble-sec, en una família de perdedors de la guerra (el pare, el Josep, va ser voluntari a la FAI i va passar any i mig al camp de concentració de Burgo de Osma, Sòria) i seguint amb l'adolescent insegur, d'ulleres i acné, que va veure en les cançons «un salvavides» amb el qual aferrar-se al seu món interior, al paradís fantàstic que la vida aixafava sense pietat. El Sisa artista, que va començar fixant-se en Hank Marvin (The Shadows), que va veure món (a Tunísia va compondre L'home dibuixat) i que va passar d'una estètica a una altra, del Grup de Folk a l'avantguarda de Música Dispersa, i d'aallà al seu canviant rol de trobador galàctic. «Sisa ha fet pop-rock, folk, teatre musical i música experimental; ha cantat boleros i ha intentat ser crooner. I no ha deixat mai de ser ell mateix», estima Putx.

Canvis i ruptures, com quan, el 1986, va iniciar una estada d'una dècada llarga a Madrid, convertit en el bolerista paròdic Solfa i congeniant amb Sabina, Krahe i Aute. «M'ho vaig passar bé, sobretot al principi. La vida sexual va tenir importància, però d'això no en parlem al llibre», diu fent broma. Ressuscitat a partir de l'inspirat Visca la llibertat (2000), fa set anys que no publica cançons noves, tot i que s'entreveuen moviments: té una vintena de peces acabades però molt poques presses. L'objectiu és consumar el seu camí de tornada a la innocència, perquè, com sentencia al llibre, «ser adult no té realment cap interès».