Canti Casanovas: «Més enllà del temps, els somnis segueixen endavant»

Amb motiu d’una investigació sobre la producció gràfica de l’anarquisme, L’Observatori de la Vida Quotidiana va reunir el 19 de juliol a La Virreina diverses persones que van viure l’anomenat «brevíssim estiu de l’anarquia», que va sacsejar la Barcelona del 1977. Un d’aquests testimonis va ser el de Canti Casanovas (Barcelona, 1951), que va tocar amb els Ssnifferss en el multitudinari míting de la CNT a Montjuïc i va participar en les Jornades Llibertàries del parc Güell. El convidem a tornar al lloc dels fets. 

–¿D’on ve el seu nom, Canti?

–En realitat em dic Josep Maria. El 1973 vaig editar una revista que es titulava Cantidades i d’aquí ve el pseudònim, amb el qual vaig seguir firmant dibuixos en altres publicacions. 

–¿Quantitats de què?

–Era una revista que no pretenia ser res més que una mena de plasmació d’una experiència lisèrgica a través de dibuixos.

–L’LSD era la droga de l’època.

–No vull fer proselitisme, però l’LSD va tenir un efecte cultural. Presa en comunitat, en determinats àmbits, aquesta substància ens va permetre viure l’experiència de trencar la frontera del temps. Molts joves ens vam adonar que el temps que ens subjecta aquí no existeix realment i això ens va canviar la vida.

–¿En quin sentit?

–Després d’una experiència d’aquest tipus, l’únic sentiment que et queda és l’amor pels altres; l’ego es dissol en el grup, que passa a ser l’important. També podies arribar a aquesta conclusió per altres sistemes, és clar, però veies un retrat tan perfecte de la figura d’un pare autoritari o d’un guàrdia civil o del que fos, que deies: «Jo no penso ser així».

–Aquest va ser un dels ingredients de la revolta juvenil dels anys 60 i 70.

–Joves desclassats ens vèiem pel Gòtic i vam convertir el bar London, la plaça del Rei i algun altre bar en salons de lectura on devoràvem Hesse, Baudelaire, Artaud o García Márquez. Era el començament d’un moviment contracultural autòcton de Barcelona. Crèiem que érem quatre gats, però érem milers. Per primera vegada la joventut tenia consciència com a subjecte polític.

–Des de fa 10 anys reuneix aquestes vivències a La Web Sense Nom (www.lwsn.net).

–La memòria de la nostra joventut no existeix, ha sigut arraconada o reduïda als seus elements més folklòrics. Entre el relat dels fets polítics de l’època i el que la nostàlgia ha pervertit, hi ha tota una vivència humana, microhistòries que no s’expliquen, per això vaig intentar posar els mitjans perquè la gent parlés. Remoure aquests records a vegades fa mal. No podem oblidar que la sida ha matat molta gent.

–¿Quin interès tenen aquestes històries per al públic en general?

–Parlem de quantitat de gent que va voler tenir una experiència total de la vida, que no es va vendre per una feina alienant en una oficina perquè volia fer de la seva vida un fet revolucionari i la revolució comença per un mateix. Aquests joves no van fracassar en totes les seves propostes. Des d’aleshores res ha tornat a ser el mateix: ni la sexualitat, ni la família, ni la religió... 

–¿Què pensa veient el parc Güell convertit en una atracció turística?

–Si li donem un valor monetari a tot no arribarem enlloc. El parc Güell era un espai lliure i no crec que calgui convertir-lo en un negoci. Tinc la sensació que estem vivint en el dia de la marmota: et lleves i tot segueix igual, i cal tornar a començar. Però com diuen els versos de García Lorca: El sueño va sobre el tiempo, flotando como un velero / nadie puede abrir semillas en el corazón del sueño. El temps ens fa esclaus, però més enllà del temps els nostres somnis continuaran endavant.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Vostè mai ha tirat la tovallola.

–M’he reafirmat en la idea fonamental de l’acràcia. El gènere humà pot viure perfectament sense que hi hagi un poder centralitzat i, de fet, la societat no funcionaria si no hi hagués xarxes de solidaritat entre les persones.