«¿Alguna cosa més 'british' que un gelat sota la pluja?»

Entre el pop acústic i el folk, les cançons de Steve Bruce Roberts (Northampton, 1957) parlen del calendari i la pèrdua. Acaba de gravar un disc: The loss and the gain.

–Si tingués un poble, seria Weymouth, a la costa sud d’Anglaterra, on vaig passar la infantesa i la primera adolescència. La nostra casa estava a dalt d’un penya-segat i teníem unes vistes esplèndides sobre la badia. 

–¿Quan va començar amb la música?

–M’ha acompanyat sempre; als 14 anys vaig començar a tocar el baix en bandes, al poble. I el 1977, quan vaig fer els 18, me’n vaig anar a Londres a estudiar Literatura Anglesa.

–Londres als anys 70, ¡quina època!

–El punk estava en ple auge i també allà vaig freqüentar grups. Una bona època, però Londres als anys 70 era molt, molt gris… ¿Recorda la portada de Ziggy Stardust?

–¿El disc de David Bowie? Crec que sí.

–El carreró humit i fosc, la brutícia, la llum del fanal… Tenia el seu encant, però era així, gris i depriment.  

–Una de les cançons del seu disc es titula Eating ice cream in the rain.

–[Riu] ¿Hi ha res més british que menjar-se un gelat sota la pluja? És tan típic, tan essencial... Disfrutar, malgrat tot.

–De la música no en viu.

–No. Al principi, vaig passar molts anys intentant guanyar-me la vida amb l’escriptura i vaig publicar assajos sobre història social, però va ser impossible. Ara segueixo escrivint poesia i una espècie de diari. Compondre cançons també és escriure.

–Un dels seus temes és el pas del temps. 

–Sí, suposo que aquest és el meu món poètic. M’obsessiona el fet que el passat ara només existeix en la teva ment. Quan arribes als 50, ja tens molt temps viscut, però ¿on està? Ja ets història ambulant.

–També parla de la mort.

–Vaig començar a compondre cançons després de la mort del meu germà Andy. Va morir en un accident de trànsit estúpid.

–Ho lamento.

–Va ser un xoc terrible i necessitava dir moltes coses... També toco cançons tradicionals angleses i irlandeses amb una altra formació que es diu Grog.

 

–¿Com va venir a parar aquí?

–Hi vaig estar el 1976 i em va fascinar Barcelona. Hi vaig tornar el 1991 i vaig tenir la sensació que podria viure aquí. Així que hi vaig arribar tres anys després i em vaig posar a fer classes d’anglès.

–Relaxing cup of cafè amb llet...

–[Riu] Em guanyo la vida al voltant de l’anglès, sí; faig classes i faig traduccions. La veritat és que em sento bastant santboià i, quan viatjo al Regne Unit, cada vegada entenc menys el que passa.

–¿Com viu el brexit?

–Sobretot, em produeix tristesa. S’ha dividit completament el país. Un embolic.

–Ja ho pot dir.

–La UE no ha sabut forjar-se una identitat pròpia que fomenti l’adhesió. 

–Ja.

–Ha sigut un muntatge de les elits econòmiques, mentre que la gent corrent sent que no li aporta cap benefici. A més, les lleis de la UE insisteixen en l’austeritat, com si no se’n pogués sortir, i això tampoc sembla gaire democràtic. ¿Com forjar una Europa del poble?

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Pot afectar-lo el brexit?

–Com que soc autònom, podria perjudicar-me, sí. Treballo en altres països, en la formació de professors d’anglès, i m’he de moure per Europa. Per això estic pensant a demanar la nacionalitat espanyola.