"Sense feina, la desigualtat anirà a més"

Rosario Padilla regenta una peixateria al mercat de Trinitat Nova. Va heretar la parada de la seva mare, on va començar a ajudar als 11 anys, «quan els menors ja podien treballar». Són les sis de la tarda i ja no es respira l’enrenou dels matins. Aquest és, potser, l’equipament amb més ambient del barri més pobre de Barcelona. Un home li demana sardines. «Ja és mala sort, tinc de tot menys això». És una dona de 50 anys, simpàtica, com és necessari en aquest negoci en què el 50% ho posa el producte, i l’altre 50%, el somriure i la confiança de qui ven el peix. Té dos fills, de 17 i 13 anys, i està molt preocupada pel seu futur. És ella la que treu el tema, sense que l’hi preguntem, perquè no sap com es guanyaran la vida «si no poden sortir d’aquí».

    Està convençuda que la desigualtat a Barcelona és un fenomen sense solució. I no només això: «Estic segura que anirà a més perquè cada vegada hi ha menys feina al barri, i sense feina, aquí no hi ha res a fer». Es recorda dels veïns que es van ficar en pisos socials i que, amb els anys, els van anar perdent perquè no podien pagar-los. «Això no se soluciona amb vivenda, perquè s’ha de mantenir. Si la gent no es guanya la vida això anirà a pitjor». Per no parlar de la crisi del totxo, de les «famílies que van comprar pisos per 50 milions i ara en valen 10 però ells en segueixen devent 45 al banc».

Gent gran cuidadora

La Rosario atén molta gent gran a la seva peixateria. Potser són els seus millors clients. Per una qüestió demogràfica: el barri envelleix. Explica que molts avis estan mantenint amb les seves pensions els fills, un fet que, està convençuda, a Pedralbes no succeeix. El seu fill de 17 anys treballa amb ella els dissabtes «per guanyar alguns diners». Està estudiant, però no té gens clar el seu futur, ni ella sap com orientar-lo en un barri tan desolat des del punt de vista laboral. «Ara mateix sóc pessimista», admet. La Rosario explica que l’alcaldessa Ada Colau està avui [divendres passat] de visita a Trinitat Nova. Segons sembla, s’ha reunit amb els veïns, a qui deu haver exposat el seu pla de barris. Ella només li demana una cosa: feina.

Notícies relacionades

Al cor de la desigualtat

Viatge a la bretxa social de Barcelona

    Per sota del mercat hi ha una caseta de l’ONCE, tocant a la Via Favència. Al seu interior, Manoli Bou reparteix tota la sort que pot als veïns del barri més desafavorit de Barcelona. Es troba just a la sortida del CAP, i això li va molt bé. «Això sempre ha sigut així: un barri molt marginat», resumeix. Explica que té molts clients grans que comparteixen amb ella el desig de poder ajudar els fills, de poder pagar les hipoteques que els tenen ofegats pels bancs.

    No espera que la desigualtat desaparegui perquè, tal com afirma, seria com esperar que els pobres i els rics desapareguin, i això, assegura, és una cosa que no passarà mai. «No estarem més a prop l’un de l’altre. L’únic que sí que podem fer és deixar de comparar-nos».