Pau

Com a futuròleg no em guanyaré la vida, perquè un servidor estava convençut que al tema d’Eurovisió li quedaven dos telenotícies. Doncs no. Telemadrid, nit de dilluns passat, abans i després de l’informatiu Diario de la noche apareix en pantalla un rètol en aquests termes: "Davant la vulneració dels drets humans, el silenci no és una opció per a aquest programa. Pau a Israel i a Palestina, per als homosexuals i les dones perseguides a l’Iran, amb la repressió, l’exili i el frau electoral a Veneçuela, amb els cristians assassinats a Nigèria. Amb tots. Sempre. No de vegades".

¿Què volen que els digui? Doncs que jo firmaria aquest comunicat. El que està clar és que ja estem immersos en el campionat mundial d’"a veure qui la té més gran" o el campionat europeu del "i tu més". És evident, com ja els vaig apuntar fa dos mesos en aquesta mateixa columna, que la televisió pública no existeix, que tan sols ens queda el títol, perquè si ho fos desapareixerien els comunicats, els posicionaments i les postures.

Per posar més salsa al bacallà, el director d’Eurovisió, Martin Green, va enviar un missatge a Pedro Sánchez que assegurava: "La Unió Europea de Radiodifusió (UER) és una associació d’emissores de servei públic i no de governs". La bufetada a mà oberta encara ressona a la Moncloa, tot i que també crec que el president ja triga a contestar alguna cosa semblant a això: "Fa cinc anys que la UER s’abaixa les calces davant els desitjos del principal patrocinador, que és israelià". Entenc que Sánchez no ha de baixar al fang i parlar d’un festival de música perquè hi ha altres temes i necessitats al país. ¿S’imaginen Donald Trump parlant dels Grammy? Bé: en aquest cas, jo sí.

Notícies relacionades

Una investigació de la UER revela que Israel va utilitzar publicitat institucional per mobilitzar el vot a Eurovisió

La tele en vertical

Per arreglar el festival, aporto dues propostes: la primera és que les teles públiques no opinin a través de cartells; o sigui, que no opinin, que per això són públiques. I de cara a l’any que ve, si continua Eurovisió, que jo tampoc posaria la mà al foc que fos així, fer-ho tot més fàcil: que la cançó guanyadora del festival sigui votada pels mateixos intèrprets, a cara descoberta i des de l’escenari, com a Gran Hermano amb les nominacions.

Tot i que sempre apareixerà algú que sostingui la teoria que un bon cantant li podria donar els 12 punts al pitjor intèrpret possible perquè no li fes ombra en la votació final. Podria passar, podria passar. O no.