Aquestes són (i així van quedar) totes les cançons d’Espanya a Eurovisió del segle XXI

El Festival d’Eurovisió és, any rere any, una cita ineludible per a milers d’eurofans a tot el continent i, evidentment, Espanya no n’és una excepció. Malgrat les decepcions. Sent un dels països del Big Five (paises ‘històrics’ de la UER que tenen garantida la seva presència a la final del certamen), els resultats no han acabat d’acompanyar. Des d’errors en l’elecció dels temes o en la posada en escena fins a la influència dels sempre discutits vots geoestratègics, cada any alguna circumstància impedeix al representant nacional acabar entre els primers. De fet, en aquest segle XXI, a excepció dels tres anys inicials, Espanya mai ha aconseguit superar el desè lloc.

Davant l’elecció de la cançó participant en aquest 2022 a través del Benidorm Fest, fem un recorregut pel temps amb les actuacions espanyoles al Festival d’Eurovisió, des de l’any 2001 fins als nostres dies. Aquests han sigut els representants nacionals i el lloc en què van quedar:

2001 | David Civera – Dile que la quiero (6è)

La primera actuació espanyola del segle XXI i la que va aconseguir una posició més bona. Un tema que es va convertir en habitual de tots els bars del país, i posteriorment en un clàssic de les orquestres de les festes. En una edició celebrada a Copenhaguen i guanyada per Estònia, el ball del cantant de Terol va fer furor i va ser ben valorat per la resta de països del continent.

2002 | Rosa – Europe’s living a celebration (7a)

Probablement l’actuació més mediàtica que Espanya hagi presentat mai. Després de la primera edició d’‘Operación Triunfo’ i atès l’èxit collit, TVE va enviar a Tallinn les cares més reconeixibles del popular concurs. Rosa com a veu principal, i David Bisbal, David Bustamante, Chenoa, Gisela i Geno als cors. Va ser a més la primera vegada que Espanya introduïa l’anglès a més de l’espanyol en la cançó triada. S’optava al màxim i el setè lloc aconseguit potser va tenir gust de poc. Letònia va guanyar aquesta edició.

2003 | Beth – Dime (8a)

Com que el tema d’‘Operación Triunfo’ no havia sortit del tot malament, RTVE va decidir repetir experiència. No obstant, en aquesta ocasió no es va optar per la guanyadora Ainhoa, sinó per Beth, una jove d’amb prou feines 20 anys que havia acabat tercera en el concurs. El tema va ser acuradament escollit. Una tornada enganxosa, un ball atractiu... A Europa va agradar, però tot i així va empitjorar una posició el resultat de l’any anterior en una edició celebrada a Riga i guanyada per Turquia. És l’última vegada que Espanya ha superat el 10è lloc.

2004 | Ramón – Para llenarme de ti (10è)

Per tercer any consecutiu Espanya va enviar al festival un membre de l’acadèmia d’‘OT’. En aquesta ocasió, l’elegit per anar a Istanbul va ser Ramón, finalista del concurs per darrere de Vicente Seguí. El format començava a mostrar algun símptoma d’esgotament (com mostra el fet que pràcticament cap dels concursants hagi perdurat en el temps al més alt nivell mediàtic) i a Eurovisió es van perdre dos llocs més. Al nostre país el tema sí que va tenir cert impacte immediat, però passat un temps va acabar caient per a molts en l’oblit.

2005 | Son de Sol – Brujería (21es)

Si ets dels que disfruta amb els més estrepitosos fiascos de la delegació espanyola, aquí comença la part bona per a tu. RTVE va fer un cop de volant a la seva estratègia i va organitzar un concurs per elegir el representant que aniria a Kíev, en què aquest trio de germanes sevillanes es va imposar per un estretíssim marge a Las Supremas de Móstoles. En un moment en què la majoria de països optaven per universalitzar les seves propostes (una immensa majoria cantava en anglès), aquests aires tan característics del sud no van convèncer en absolut. Quartes per la cua.

2006 | Las Ketchup – Bloody Mary (21es)

«Aserejé ja dejé dejebe tu dejebere sebi unouba majabi an de bugui an de buididipí». ¿Qui no l’ha cantat en alguna ocasió? Era tota una sensació en aquell moment i continua sent recordat encara avui, malgrat que la seva lletra és impronunciable. Per això, TVE va elegir-ne les responsables, Las Ketchup, per viatjar fins a Atenes. No obstant, les coses com són, l’elecció del tema era millorable. Bloody Mary no va convèncer, ni allà ni aquí, i menys en una edició en què començava a triomfar el que era estrambòtic, amb la victòria dels rockers finlandesos Lordi.

2007 | D’Nash – I love you, mi vida (20ns)

¿Que triomfen les ‘boy bands’? Doncs hi portem una ’boy band’. Després d’un enrevessat procés (‘Misión Eurovisión’), en què d’una banda s’anaven elegint els artistes i després les cançons, per acabar tots interpretant cada un dels temes, els quatre components de Nash van ser els elegits, i obligats a canviar-se lleugerament el nom per una qüestió de drets. Massa complexitats per a una candidatura que passaria sense pena ni glòria per Hèlsinki. Un sorprenent 12 des d’Albània i el clàssic 8 de Portugal van servir per allunyar-se lleument dels últims llocs.

2008 | Rodolfo Chikilicuatre – Baila el chiki chiki (16è)

En l’era en què internet ja s’havia colat en la majoria de les cases, TVE va apostar per fer un procés democràtic (‘Salvemos Eurovisión’) per elegir el representant nacional. ¿Què podia sortir malament? Les candidatures van ser variades, però va destacar una proposta sortida d’una cadena rival, La Sexta, a través del programa nocturn d’Andreu Buenafuente, que en certa manera va intentar ‘trolejar’ la proposta i va acabar emportant-se el triomf. Amb el còmic David Fernández com a protagonista amb les seves a consciència matusseres ballarines Disco i Gráfica (Sílvia Abril), i una simple guitarra de joguina com a inseparable acompanyament, tot Espanya va aprendre a ballar el ‘brikindans’, el ‘crusaíto’, el ‘maikeljackson’ i el ‘robocop’. Malgrat la simplicitat musical de la proposta, a Europa li va fer gràcia l’originalitat, i Chikilicuatre va acabar per davant de nou països, millorant el resultat dels tres últims anys.

2009 | Soraya – La noche es para mí (24a)

De nou una concursant procedent d’‘Operación Triunfo’, tot i que aquesta vegada no per elecció directa, sinó perquè es va imposar en el concurs ‘Eurovisión 2009: El retorno’ contra rivals com Melody, que va acabar segona. No va sortir bé. Soraya va acabar penúltima (última segons les valoracions del jurat), amb tot just un punt d’avantatge sobre Finlàndia, i es va deslliurar de ser cuera gràcies als 12 punts d’Andorra i els 7 de Portugal. Anys més tard, la mateixa artista va criticar durament TVE pel que va considerar una escassa implicació en la preparació de la candidatura per al festival. «Són uns carques, uns ‘cutres’», va declarar. No hi ha gaire més a dir...

2010 | Daniel Diges – Algo pequeñito (15è)

¿Havia après res RTVE del ‘troleig’ del 2008 amb Rodolfo Chikilicuatre? Bé, potser no gaire. Només dos anys després va tornar a obrir el procés a la participació democràtica a través d’internet, i això va suposar l’impuls a candidatures tan variades com les de Chimo Bayo (que va acabar desqualificat) o John Cobra (que va acabar la seva esperpèntica actuació llançant greus insults al públic). La situació es va reconduir amb l’elecció de Daniel Diges, però definitivament aquest no era l’any d’Espanya, al veure interrompuda la seva actuació a Oslo amb el salt a l’escenari de l’excèntric Jimmy Jump. L’organització va decidir que Diges repetís l’actuació i això va apiadar lleument Europa, que va atorgar-li prou punts per evitar els últims llocs de la taula.

2011 | Lucía Pérez – Que me quiten lo bailao (23a)

Durant gran part del procés de selecció semblava que els favorits eren la ‘boy band’ Auryn, liderada per Blas Cantó. No obstant, la gallega Lucía Pérez va acabar imposant-se amb un nou tema que tampoc va convèncer Europa, i que fins i tot a Espanya va acabar passant sense pena ni glòria. Al final, antepenúltim lloc a Düsseldorf, només per davant d’Estònia i Suïssa, i gràcies als 12 punts de França i Portugal, que van evitar la debacle. L’edició es recordarà pel triomf de l’Azerbaidjan, un país que hi participava per quarta vegada.

2012 | Pastora Soler – Quédate conmigo (10a)

Espanya va reconduir la situació a Bakú després d’uns anys de fiascos continuats i va presentar en aquesta ocasió, per elecció directa de TVE, una proposta moderna, atractiva i amb una veu destacable. El resultat va ser la collita de punts més gran per a la delegació nacional des del 1995, amb una marca de 97 que no ha sigut igualada fins a l’actualitat. Pastora Soler va revelar, anys més tard, que la televisió pública li havia pregat no guanyar el certamen, davant la impossibilitat d’assumir el cost de l’organització l’any següent, a causa de la crisi econòmica. Ja es va encarregar la sueca Loreen amb el seu emblemàtic ‘Euphoria’ que no ho aconseguís.

2013 | El sueño de Morfeo – Contigo hasta el final (25ns)

TVE va buscar el factor mediàtic amb una banda reconeixible i el resultat no hauria pogut ser pitjor. Una posada en escena qüestionable, una barreja de so no gaire treballada, i la mala passada que van jugar els nervis a la cantant, Raquel del Rosario, van ser una barreja que no podia sortir bé. El penúltim lloc a Malmö, només per davant d’Irlanda, va ser la conseqüència esperable. «Una cura d’ego necessària», segons les paraules de la mateixa artista. A la pràctica, aquest fracàs va suposar el final de la trajectòria d’una formació amb 13 anys de carrera.

2014 | Ruth Lorenzo – Dancing in the rain (10a)

Probablement una de les millors propostes que ha portat Espanya al festival els anys recents, i això que l’elecció va ser confusa, amb un empat a punts entre Ruth Lorenzo i Brequette que va ser desempatat amb el recolzament del públic. L’artista murciana es va plantar a Copenhaguen amb una escenografia molt treballada i una veu que va sorprendre tot el continent. Va ser el nou enlairament de la carrera d’una actriu que ja havia destacat al ‘Factor X’ britànic i que des d’aleshores sempre s’ha mantingut lligada al món de la música i els ‘talent shows’ televisius.

2015 | Edurne – Amanecer (21a)

Una altra proposta mediàtica i a més sorgida de l’acadèmia d’‘OT’ (tot i que una dècada abans) que no va sortir com s’esperava. Espanya va apostar per potenciar l’aspecte visual (una impressionant pantalla, uns bons efectes lluminosos, un impactant vestit...), però es va oblidar de buscar la qualitat en la cançó. Edurne va mirar de defensar el tema amb els millors trets del seu repertori vocal, però va ser insuficient. Era una cançó difícil de comprendre per part del públic europeu. El cert és que la seva prolífica carrera musical va continuar sense problemes més enllà d’aquesta ensopegada eurovisiva.

2016 | Barei – Say yay! (22a)

Una carta que podria haver sortit bé, però que va estar massa mal executada. Tant que la mateixa artista es va despatxar durament contra els responsables d’Eurovisió per part de TVE. «No vaig voler muntar un sidral, però va ser molt fort», va declarar, assegurant que ni tan sols s’havia enviat a Europa el PDF amb la planificació de la seva actuació que s’havia elaborat, per això l’organització desconeixia els detalls de la seva posada en escena. Per si tot això fos poc, tampoc va ajudar l’ordre de l’actuació, entre dues de les favorites (Rússia, que va acabar tercera, i Ucraïna, guanyadora).

2017 | Manel Navarro – Do it for your lover (26è)

El fracàs dels fracassos. Un noi jove amb estil surfista i aspecte càndid, una guitarreta a l’esquena, un tema beneit i repetitiu i un estrepitós gall per culminar l’actuació en el seu moment àlgid. L’error en l’afinació va acabar de fer vessar el vas. Manel va ser cuer amb cinc punts, en la pitjor actuació espanyola des del 1999. Ni va estar ben preparat, ni va ser el millor dia de l’artista català. ¿Què més es pot demanar?

2018 | Amaia i Alfred – Tu canción (23ns)

Potser l’error més gran en l’elecció de la candidatura que s’hagi pogut veure en els últims temps. Espanya encara estava embadalida amb el l’exitós retorn d’‘OT’, la irrupció d’Amaia com a guanyadora i la seva incipient i romàntica relació amb el seu company Alfred. Tan de conte era tot que se’ls va preparar un tema que encaixés amb la situació..., que clarament va pecar de suau i embafador. A canvi, es va quedar fora la potent proposta ‘Lo malo’, d’Aitana i Ana Guerra, una cançó que ha continuat sonant amb el pas dels anys i que representava a més un contundent símbol de l’empoderament femení. L’ocasió era perfecta, però als ulls de les puntuacions rebudes, va quedar clarament desaprofitada. Com a epíleg, la ruptura entre els dos artistes acabaria consumant-se tot just dos anys després.

2019 | Miki Núñez – La venda (22è)

Notícies relacionades

‘Adivina qué hago’ torna

‘La maja desnuda’ en un anunci de desodorant

L’últim dels ‘triunfitos’ eurovisius sense grans resultats. La idea, més alegre que la de l’any previ, i realment ben executada, no va tenir l’aprovació del públic europeu. Potser mereixia uns quants més en el certamen que va coronar els Països Baixos a Tel Aviv. Almenys va contribuir a entendre que el format de l’acadèmia tornava a esgotar-se a efectes eurovisius. Un punt de partida per a un necessari canvi de guió.

2021 | Blas Cantó – Voy a quedarme (24è)

L’actuació ‘maleïda’. Blas Cantó ja s’havia quedat a punt de representar Espanya el 2011, en què va quedar segon amb Auryn en la preselecció. Finalment va aconseguir el seu objectiu el 2020, però quan tot estava preparat per al certamen, la pandèmia el va cancel·lar. El 2021, TVE va decidir mantenir-lo, però en aquesta ocasió, la cançó elegida, ‘Voy a quedarme’, clarament va tenir menys ganxo que la prevista en l’edició prèvia, ‘Universo’. El resultat: només sis punts i un antepenúltim lloc, en una edició guanyada per l’arriscada aposta d’Itàlia amb Maneskin. Qui mal comença...