Un Papa que, abans que odi, prefereix ateisme

Davant els milers de morts que està causant el virus, davant aquesta absoluta desprotecció de la humanitat en el seu conjunt, Jordi Évole (Lo de Évole, La Sexta) va trucar per Skype al representant de Déu al món. Va ser una trucada oportuna. Li va preguntar: «Davant una situació com aquesta, ¿dubta de l’existència de Déu?». I el Papa va contestar: «¡Evident! Ningú està exempt de les temptacions existencials. En la meva vida he dubtat, sí, alguna vegada, però en aquests moments, no». ¡Ah! Preguntar al Papa si alguna vegada ha caigut en la temptació de l’ateisme és transcendent. Aquest Papa té idees pròpies sobre el sentiment ateu. És admirablement heterodox sobre això. En la primera audiència vaticana de l’any 2019, per exemple, celebrada el 2 de gener, va dir aquesta frase: «Millor ser ateu que anar a l’església amb odi». ¡Ah! L’odi. Que tristament actual és aquesta paraula. Recordo que la caverna s’estirava els cabells al sentir parlar el Papa d’ateisme en aquella audiència. Doncs aplaudim Francesc des d’aquí. En tota la conversa amb Évole no va esmentar la paraula ‘resar’ en cap moment. Ni una sola vegada. No va recórrer al fàcil i pietós recurs: «Tanqueu-vos a casa i reseu el rosari / Només ens queda resar» o coses així. En canvi, ens va parlar dels éssers humans invisibles, «aquells que ara hem descobert» –ens deia–, «quan un guàrdia li diu a un: ‘¡Vagi-se’n a casa!’, i aquest li contesta: ‘¿Quina casa? No tinc casa. Casa meva és el carrer, casa meva és aquí’». I afegia: «Aquesta gent existeix, Jordi, i ara ens n’estem adonant». ¡Ah! Celebro aquesta conversa amb el Papa, que va rematar Évole amb un punt de picardia quan li va comentar: «Bé, que algun cardenal estigui aïllat segur que serà un descans per a vostè», i el Papa va respondre: «¡Que dolent és vostè, Jordi!» i reia amb enorme simpatia.

També va parlar Évole amb la filòsofa Marina Garcés. Va dir una cosa televisivament rellevant: «S’obren pantalles a les cases, ens ensenyen el seu racó de lectura, els seus quadros, el seu confort, com de bé que s’ho munten, els jocs amb els nens...  En aquesta crisi també hi ha classes, Jordi». ¡Ah! Fa diana aquesta filòsofa. Això mateix comentava Joan Coscubiela fa pocs dies en un tuit: «Veiem pisos amplis, motls ordinadors, cuines grans...», i afegia: «Això són les cases de només una part de la ciutadania». Apunt meditable, sí.