ENTREVISTA

Quim Masferrer: "La 'pickup' taronja era una icona d''El foraster', però l'esperit del programa continua viu»

L'actor explica com van viure la incertesa sobre el possible final del programa de TV-3; què li sembla la versió 'espanyola' de TVE-1, 'El paisano', i de què va el seu espectacle 'Bona gent'

Quim Masferrer: "La 'pickup' taronja era una icona d''El foraster', però l'esperit del programa continua viu»
11
Es llegeix en minuts
Inés Álvarez
Inés Álvarez

Periodista

Especialista en programes de televisió i sèries

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Desprésd’una aturada de sis mesos, en què semblava que, per culpa del vil metall, ‘El foraster’ no podria seguir la seva ruta per poblets de Catalunya ‘El foraster’a la recerca de grans històries humanes, la injecció econòmica d’un patrocinador va tornar a posar a rodar Quim Masferrer. Tot i que aquesta vegada no sigui a cavall de la seva icònica ‘pickup’ taronja. Però ara no toca lamentar-se, sinó mirar cap endavant. Només miraran enrere en l’especial del cinquè aniversari, en què reuniran algunes persones que en aquest temps han engrossit una carpeta d’amics plena a vessar.

A ‘El foraster’

Sí. Quan veus que la direcció de TV-3, l’equip i l’audiència –una cosa molt important– volen més ‘forasters’, i veus que per problemes pressupostaris et diuen que de moment no se sap si n’hi haurà més, és clar que pateixes. Si fallés una de les tres potes: que la direcció digués fins aquí hem arribat, o que l’audiència es cansés dels pobles i de la meva cara, o que l’equip digués que ja n’hi ha prou amb cinc temporades... Però quan veus que tothom té ganes de seguir i la continuïtat perilla pels pressupostos i l’IVA de caràcter retroactiu que demanava Hisenda, et sap molt greu.

¿La gent n’hi demanava més?  

Tot té la seva part positiva i és que em vaig sentir estimat. No havia rebut mai tants whatsaps ni tantes mostres d’afecte. Fins i tot pel carrer. La gent em preguntava què és el que passava. Un senyor gran que em vaig trobar pel carrer a Barcelona em va dir que si el problema era per falta de diners, que com que ell feia vídeos de casaments per a amics i familiars, tot i que no era professional, tenia a casa un estudi on podia editar i una càmera i que ens ho oferia. Jo li vaig dir que no podia ser, perquè els nostres equips són diferents. "Però ho faig amb ordinador, ¿eh?, no és manual", va insistir. I vaig pensar: “¡Que guai!” Va ser un moment complicat. Com mig any d’espera. Però d’aquestes coses en surten experiències molt boniques i molt humanes.

"Un senyor gran em va dir que si l’espai no seguia per culpa dels diners, ell m’oferia el seu estudi i la seva càmera"

No ha de ser fàcil negociar aquests desagradables temes econòmics...  

Jo és que soc molt pragmàtic: com que era un tema que no depenia de mi, me n’oblidava. Perquè són coses que se m’escapen. Quan es tracta de gravar, d’acord, però en el tema dels diners... Li vaig dir a Raimon Maslllorens: "Tio, les negociacions les portes tu". És que, a més, no depenia de mi. Perquè no era només ‘El foraster’ el que perillava, era tota la producció externa de TV-3. I com que una de les meves virtuts, entre els meus molts defectes, és que soc molt pràctic, em deia: "Quim, tu no et preocupis, que hi ha algú que s’ho està currant. Tu dedica’t a les teves coses".

I van poder tornar. Menys la ‘pickup’

Sí, ho vaig lamentar molt. La ‘pickup’ era una icona del programa i l’estimàvem molt. Però a TV-3 ens van dir que podríem continuar i fer una nova temporada si acceptàvem aquest canvi de vehicle. El tema dels patrocinadors els negocia directament la cadena. Nosaltres, malgrat que ens va fer mal, vam creure que el més important era seguir coneixent gent i pobles, els autèntics protagonistes i l’ànima d’‘El foraster’. I el seu esperit, que és conèixer la gent, continua viu.

El patrocini s’està convertint en una cosa habitual, ¿oi?  

Sí, ho diu Vicent Sanchis, director de TV-3: s’està entrant en una manera de fer tele que quan no s’hi arriba pressupostàriament, s’ha d’agafar un patrocinador. Molts programes estan patrocinats.

El format no està esgotat ni vostè cansat, veig.  

Quan jo em noti cansat o vegi que és un xiclet que estem estirant, seré el primer que diré: “Fins aquí hem arribat”. Però, tot i que el format és el mateix, cada programa és una cosa nova, perquè canvien els protagonistes. Jo no estic cansat, al contrari, vull continuar ampliant la meva carpeta d’amics.

“‘El paisano', de TVE-1, ens ha copiat expressament. Ho fa la mateixa productora. I a mi m’agrada molt".

¿I com va ser tornar a rodar? 

El programa de Santa Pau va ser el primer que vam començar a gravar després de l’aturada. A tots ens havia passat pel cap que ‘El foraster’ s’havia acabat, i quan ens van donar llum verda teníem ganes i il·lusió com si fos el primer dia. La primera nit que estàvem tots junts va ser molt maco. I per això crec que aquell va ser un gran programa. També per un tema personal, perquè vam parlar de pagesia, i com que el meu pare és pagès, pensava: “Això és just el que em deia...”

Va començar ben amunt: en globus.  

‘El foraster’ he volat en avioneta, m’he tirat en parapent... M’apunto a un bombardeig. Però és que has d’estar predisposat que passi qualsevol cosa.‘El foraster’ ha de ser una mica temerari. I, sí, aquest vol en globus va ser espectacular. Vam riure i ens vam emocionar.

On imagino que s’emocionaran, i molt, és en la gravació del programa del cinquè aniversari... 

Sí, aquest programa és un especial, com el del barri de la Mina, el de Mercabarna... Però aquesta vegada intentarem que sigui un especial especial. En cinc anys han passat moltes coses, no només a mi, també a la gent que he entrevistat. Una cosa que acostumo a fer és visitar els amics i llavors vaig pensar: “¿Per què no ho fem amb el programa?” Sempre ens preguntem: “¿Què haurà sigut d’aquell nen, d’aquella senyora? ¿Per què no els visitem?” L’esperit del programa és recuperar cinc anys més tard el que ha passat.

Conversant amb la veïna d’un dels pobles visitats. / TVC

Qui segur que no apareix és el Tato, un personatge entranyable que després va rescatar Jesús Calleja i se'l va endur a volar en helicòpter fa poc a ‘Volando voy’

Sí, m’han comentat que va sortir en aquest programa. Doncs, sí, amb el pas del temps i en un programa que dura tantes temporades, passen coses com aquestes. Alguns dels nens que has conegut han crescut i les persones grans ens han deixat. Jo he anat a l’enterrament d’algun personalment. Però el funeral del Tato em va agafar gravant. Si m’ho hagués pogut muntar, hi hauria anat segur.

Era un personatge molt especial...  

Molt. Quan vaig ser a Penelles, el Tato no coneixia el programa, una cosa que m’agrada molt. És molt maco quan preguntes: "¿Com es diu?" i et diuen: "¿I tu qui ets?". Després del monòleg –s’ho va passar tan bé..., feia unes riallades...–, em va dir: "Quim, jo conreo melons i no vull que en compris mai més. Quan en necessitis, m’ho dius". El pobre era molt gran i fa uns mesos ens va deixar. 

En cinc anys han passat moltes coses. En aquell temps ha sigut pare. ¿La seva filla li ha canviat la manera de veure i viure la seva feina?  

És clar, per això fem aquest especial. En cinc anys passen coses que fan que te’n replantegis moltes d’altres. I una és ser pare. Ara la nena té 3 anyets i no li agrada que marxi a gravar. Abans deia a casa: "Me’n vaig. Ens veiem d’aquí quatre dies". Ara ella em diu: "¡Papa, no marxis!". I quan veu pel menjador la maleta que porto a gravar, diu: "¡Oohh, el papa se’n va...!". Em troba molt a faltar. Però quan tornes de gravar i li expliques el que has fet, et pregunta: "¿A qui has conegut?". Aquesta feina té contrapartides, evidentment.

I deu estar orgullosa que el seu pare surti a la tele... 

No cregui, perquè, és clar, com que la seva mare –la meva parella, la Chantal–, també fa coses a la ràdio i a la tele, ella es pensa que tots els pares i les mares surten a la tele. Però, a part de ser pare, tots hem perdut algú proper. Per això fem aquest especial: recordem aquell any 2013, en què anàvem a un poble a veure què passava i no sabíem quina audiència tindria el programa.

Masferrer, en un moment d’'El foraster' / TVC

¿Ha vist l’altre ‘foraster’, el de TVE-1: ‘foraster’, ‘El paisano’

És clar. A mi m’agrada molt, perquè no he pogut veure cap ‘foraster’ bé, ja que tots els he gravat jo, ja els he viscut, i quan estic al sofà penso: “Això ja ho he vist”. En canvi, amb ‘El paisano’ pots veure el que sent el teleespectador verge. Jo, personalment, soc espectador. A més, el programa l’ha fet Brutal Media, que és la mateixa productora d’‘El foraster’. I el veig pensant: “Vinga, descobrirem aquest poble”.

Doncs ja veu l’enrenou que va causar quan el van estrenar. La gent deia a Twitter que era una còpia descarada del programa de TV-3.  

És que s’ha copiat intencionadament. Jo, amb Pablo Chiapella, el seu presentador, he arribat a tenir-hi fins i tot reunions.

¿Per donar-li algun consell? 

En realitat li he dit que es mirés els programes de la tercera temporada. I si es podia mirar els de la primera, encara millor. I ell es va mirar molts programes d’‘El Foraster’.  Aconsellar-lo, no, perquè jo no sé donar consells. Però, sí, dir-li cosetes: "Et trobaràs això o això altre". “‘El foraster’ és una feina molt dura, perquè són moltes hores seguides gravant, però t’emocionaràs, perquè és una passada". És que ell ve de sèries com ‘La que se avecina’, que és un tipus de rodatge molt diferent. A mi m’agrada molt ‘El paisano’.

Tot i que ara el presentador serà Edu Soto. ¿Es reuniran?  

Si m’ho demanen, també em reuniré amb ell. Però també és cert que hi ha tantes maneres de fer com forasters. Jo a Pablo li havia dit: "Has de ser tu. No intentis copiar coses, perquè jo tinc els meus tics, els meus vicis i les meves maneres de fer". Però jo estic a disposició de qui sigui. De fet, a Brutal Media s’hi està muntant ‘El foraster’, i a la sala del costat, ‘El paisano’. I Marc Amorós, que és el director d’‘El paisano’, em pregunta coses.

O sigui, que qui veu ‘El paisano’ no està traint els creadors d’‘El paisano’ ‘El foraster’ 

És que a les xarxes hi ha moltes ‘fake news’. S’hi podia llegir fins i tot: “‘El foraster’ no es fa aquí perquè ens l’han robat". Com que va coincidir que aquí estava parat el programa de TV-3 i arrencava just a la tele espanyola ‘El paisano’... I és que hi ha molta gent que la notícia se la fan ells. Però també s’ha de saber prescindir de les xarxes socials.

"El dia que els humoristes sortim atemorits, haurem retrocedit en el temps"

Ara està de gira amb ‘Bona gent’.

És una bogeria. És que jo feia temps que tenia ganes de fer un homenatge al públic. El públic és més important que els que estem a l’escenari. De fet, sempre és gràcies a ell que hi ha un espectacle. Si un músic crea una cançó i ningú se l’escolta, si un pintor fa un quadre i ningú el veu, si un escriptor escriu un llibre i ningú el llegeix... És un homenatge al públic i a partir d’aquí ens tirem a la piscina: vull compartir coses amb la gent que m’ha vingut a veure. En aquest espectacle explico les experiències amb el públic que he tingut al llarg de la carrera. Però, fins ara, jo els coneixia abans o després de la funció. Abans, perquè quan arribes al teatre, hi ha gent comprant l’entrada, i després, perquè m’agrada saludar-los. Però ara coneixes la gent durant l’espectacle i el pots compartir. Cada funció és diferent, no saps què passarà. És com ‘El foraster’ i estan sortint coses que dius: “Que guai que aquesta parella estigui explicant això al públic”. Això és molt bonic. 

És que, com diu, que ja és el seu lema, hi ha molt bona gent, 

És que a partir de les ‘fake news’ avui dia es generen unes boles terribles. És el que li ha passat a Dani Mateo. Era un esquetx, ell és un humorista... Hi ha un retrocés en les llibertats. Però això també està molt alimentat per les xarxes socials. Els detractors de seguida ho abonen, la majoria a cara tapada, i és molt fàcil. Que aquestes coses no ens facin perdre la llibertat dels que ens dediquem a aquesta feina per dir el que ens doni la gana. Perquè el dia que sortim atemorits, haurem retrocedit en el temps. En l’espectacle ‘Temps’, en què criticava els polítics, parlava de Pujol, de Bárcenas..., em deien que insultava la gent del carrer. ¿Com puc insultar un senyor d’Albacete? Ara sí, amb el poder sí que m’hi fico. ¿A Pujol o a qui sigui no li puc dir quatre coses?

Arribarà un moment que els humoristes hauran de demanar la immunitat diplomàtica... O això o, directament, autocensurar-se.  

Notícies relacionades

És que si fos així, ens hauríem perdut pel·lícules com ‘El gran dictador’, de Chaplin. Miri, un dels meus referents són Els Joglars. Ideològicament, amb Albert Boadella estic als antípodes, però jo vaig descobrir el teatre amb Els Joglars, precisament per la seva crítica i el seu sarcasme escènic. I això no ho podem perdre. Per tant, Dani Mateo segueix sent tu i fes el que et doni la gana. Que la gent digui el que vulgui, només faltaria. I els que ens dediquem a l’humor, que ningú ens condicioni, perquè si no socialment ens fem un flac favor, ja que estem anant cap enrere en lloc de cap endavant.