La majoria

La majoria és el gran valor operatiu de la democràcia. Quan suma més mans, més vots o més veus, obté el poder de decidir, i aquesta és la seva gran força. Però, fora d’aquest mecanisme imprescindible, ¿què significa realment formar-hi part?

Per a molts, si no per a tots, és la primera aspiració vital. De nens i adolescents, encaixar és gairebé un instint, i sovint aquesta necessitat perdura amb els anys, quan encara caminen pel carrer amb les mateixes bambes de moda als peus. Ser de la majoria és la primera forma de pertinença i també la primera protecció. La normalitat ens protegeix, ens fa passar desapercebuts quan tot és susceptible de ser jutjat, quan un no està segur de si podria sobreviure al marge, en la seva raresa. És refugi, una extensa gamma de grisos que ens evita el pes de pensar sols i ens convida a reproduir el que ja està establert. S’hi està bé, és confortable, una excusa perfecta, un encongir-se d’espatlles. Ens quedem perquè és fàcil, perquè hi estem a gust o potser perquè no sempre tenim forces per desafiar-la.

Notícies relacionades

La comunicació amb els fills

L'editorial d'Elisabet Cortiles a 'El segon cafè': Lluitadors invisibles

De vegades, fins i tot els versos lliures la reclamen i l’aclamen. "Curiós, per una vegada en la vida, voler pertànyer a la majoria", va escriure Maria-Mercè Marçal al seu diari personal, en els últims anys de la seva vida, quan ja havia emmalaltit (El senyal de la pèrdua, editorial Empúries). Em sembla que havia fet de la diferència un territori propi, i de sobte desitjava ser comptada entre els molts i no entre els pocs; entre les persones que no senten l’espasa de Dàmocles sobre el cap, no entre els malalts. Fins i tot va desitjar poder tenir fe, alguna fe, poder encomanar-se a uns braços espirituals als quals recolzar-se, com fem tots els incrèduls quan tenim por.

Hi ha en aquest moviment una cosa ben paradoxal. Aquesta necessitat humana d’empara fins i tot quan sabem que es tracta d’una empara precària. Quan el món s’esquerda, la majoria deixa de ser un espai acrític i es transforma en un lloc on sostenir-se. Un territori provisional de normalitat, una bombolla de continuïtat enmig del vertigen. La majoria com a refugi, tot i que només sigui per respirar una mica abans de tornar a habitar la indissoluble minoria.