Els gols no tenen idioma

Vaig veure la victòria del Barça a Trieste, on va viure trist James Joyce i on fins i tot en fa alguns ensenyava el més europeu dels italians, Claudio Magris. Un professor de literatura (Nunzio Ruggiero) que ve de Nàpols i és barcelonista, "perquè no es pot ser altra cosa", em va obrir casa seva per veure de prop el que es jugava a Sevilla.

Un Betis envalentit, amb raó perquè havia golejat els seus íntims enemics la setmana passada, li va obrir les venes als blaugrana de seguida que es va posar en marxa la contesa. I jo em vaig dedicar a buscar poesia al desastre.

Els gols no tenen idioma, així que el primer del Betis em va sonar com una cançó trista del Barça, llançada des de la fondària dels seus desastres. Mentre jo vaig anar mirant d’imaginar com explicaria al meu subconscient la raó de l’atzagaiada que s’estava entreveient, la graderia infinita de La Cartuja va començar a fer del Barça un equip qualsevol.

També em vaig fixar en Pedri. Sempre m’hi fixo. La seva sensibilitat canària està sempre a l’ordre del que necessiti, com a llum o com a joc, l’equip que va ser del seu avi, que és del seu pare i que és seu, mentre la vida li doni el joc que exhibeix per on va.

I va ser Pedri el que va explicar a la davantera que la dificultat no era el Betis, sinó el Barça, que aquest havia de lligar-se a la manera de Pedri. Ferran va ser tan veloç com els gestos del seu company, i el Barça va començar a ser l’equip que es va cansar només en l’últim sospir davant l’estupor recent de l’Atlètic.

Notícies relacionades

El Girona protagonitza una broma de mal gust i cau amb estrèpit contra l’Elx

El Celta ridiculitza el Reial Madrid en la tornada al Bernabéu

Com si el Barça reclamés la seva existència imperiosa sobre la terra, fins i tot els suplents es van adonar que havien de mirar jugar per memoritzar l’avenir de la competició.

Pedri, vaig dir al meu amfitrió, que és doctor en filologia moderna, és un presocràtic que permet que tot flueixi, però que sempre sap on és l’argument de la seva ètica i de la seva estètica en relació amb el futbol. Ell em va dir, en italià, que Pedri és com la neu que cau de la muntanya i ho desconcerta tot. Així és: aquest noi porta el Teide amb ell, i aquest és el poema amb què viatja pels camps que l’aplaudeixen en qualsevol idioma.