Eduardo Aldán: "Sóc un malalt del record i la nostàlgia"

Eduardo Aldán debuta avui com a presentador a Espinete no existe (a TVE-1, 0.05 hores), un nou programa que repassa la història de la televisió a través dels seus moments més brillants i les seves icones immortals. L’humorista i actor basc parla de la seva experiència en aquest espai nostàlgic, que neix d’una obra teatral.

–¿A qui se li va acudir traslladar Espinete no existe a la televisió? 

–Feia 11 anys que feia l’obra en teatres, després va venir un llibre i ara la conseqüència era fer un programa de televisió, perquè crèiem que era un bon format. La idea de recordar amb humor ha funcionat i la tele era un bon espai per fer el mateix. I més TVE, que té un arxiu fantàstic. El programa és realment molt espectacular, però la columna vertebral és el record i la vivència personal dels convidats, que pertanyen a generacions diferents i es van entrellaçant.

–¿Són més importants les entrevistes o les imatges que hi ha d’altres èpoques? 

–Una barreja de totes dues coses. Al record s’hi arriba per la música, les imatges i fins i tots els sabors. Jo ho faig en el meu espectacle: dono una piruleta a cada espectador a l’entrada perquè es posin en situació. A la televisió hi ha moltes eines per evocar el record. És un gran xou en què pots fer de tot. De fet, cada programa és diferent perquè depèn dels convidats d’aquell dia. Aquí s’hi han arribat a ajuntar fins a 35 convidats. El programa és una sèrie de sorpreses, amb cameos de luxe.

–¿Quin entrevistat li ha fet més il·lusió tenir al programa? 

–Amb els que jo vaig créixer: Fofito, Espinete, Don Pimpón, la gent de l’Un, dos tres… Els idolatrava de petit. De sobte, tenir-los aquí, asseguts al meu costat i explicant-me els seus records, és com un somni fet realitat.

–Si vostè estigués en el lloc del convidat, ¿de què li agradaria parlar? 

–Seria el mateix. Encara que sigui l’amfitrió d’aquesta història, en cap moment deixo de jugar amb els convidats. M’agrada participar dels records perquè els tinc igual que ells. Sóc un malalt crònic del record i la nostàlgia. Vaig créixer amb tots els objectes, joguines i imatges que es veuen al xou. I després he alimentat tot aquest record per crear nous productes. Espinete no existe és la culminació de tot això.

–¿Quines coses curioses s’hi veuran?

–N’hi ha de molt sorprenents, com les referències sexuals de Mazinger Z. L’arma letal d’Afrodita eren els pits que llançava com a míssils. Era impactant per a l’època. Avui no es podria fer. Mari Carmen, la dels ninots, tenia un lleó, Rodolfo, que deia coses que avui no es podrien emetre. Com alguns comentaris de Kiko a l’Un, dos tres… i cançons molt masclistes. En l’actualitat, existeixen l’autolimitació i també la censura. Aquesta correcció política és la censura de llavors, però puc assegurar que la correcció política és avui més forta que la censura d’aquells anys.

–¿Quines són les seves icones? 

–El Tente. No el Lego, que era dels nens rics. Jo era proletari. M’agrada el Tente, que era espanyol, perquè amb ell podia construir altres joguines. Cada divendres, veient Un, dos, tres…, que és el programa de la meva vida, construïa joguines diferents i després les desfeia. I entre les sèries, doncs la de dibuixos animats Dragones y masmorras. Hauria matat per haver pujat en aquella atracció de fira que va portar els protagonistes a un món de fantasia.

Notícies relacionades

‘Els Òscars’

Crispetes

–¿Espinete apareixerà al programa encara que no existeixi? 

–Recuperem Espinete. El ninot original, no, perquè té amiant i no es pot entrar en aquell magatzem. Però hem fet una mica de màgia i l’hem fet ressuscitar de forma especial. I no només a ell: Chelo Vivares és a dins. Sorprendrà i emocionarà molt. A mi em van caure les llàgrimes: semblava que havia tornat a néixer. En l’últim capítol de la secció Qué fue de Espinete, descobrim que Espinete sí que existeix.