Alba Carrillo, a la SER

Els juro que al principi em pensava que era una imitació del gran Raúl Pérez, però no va ser així. El col·laborador Martín Bianchi la va presentar (o més ben dit, la va vendre) com algú que va aprofitar l’èxit de les passarel·les, les seves relacions amb esportistes coneguts i el consegüent seguiment de la premsa rosa, com un inici convenient per tal de trobar una visibilitat pública. Perfecte.

A més, tots van coincidir (i jo també) a emfatitzar la poc afortunada expressió amb què la premsa rosa (i la no tan rosa) qualifica algunes parelles d’esportistes: "La sempre discreta parella del tennista...", assenyalen sovint, com si aquesta discreció afegís valor a la seva presència. Per desgràcia: és el paper que agrada a molts homes, i que algunes dones accepten. Hauríem d’apuntar per tant al mitjà que insereix aquesta expressió i també als protagonistes que ho aproven.

Notícies relacionades

‘El día después’, amor pel futbol

Sarah Santaolalla i els fatxes

Més enllà d’això, els quinze minuts d’entrevista van donar perquè Alba deixés un titular sobre algun comportament masclista d’alguns dels seus exs. A veure: ella sabia perfectament a quina emissora estava i per a qui parlava, així que va sentenciar: "Soc progressista, crec que el món cal canviar-lo, que som cada vegada més a prop de fer passos enrere, que les coses no les tenim per afegiment i cal fer molta força constantment". La cita és textual. Si no l’han entès a la primera, com un servidor, tornin a llegir-la perquè el discurs té ciment.

Vaja, que vaig començar a filar noms i vaig creure que parlava la neta natural de Santiago Carrillo, que havia ressuscitat La Pasionaria i la noia va voler vendre’s gairebé com l’últim bastió de l’esquerra: "A la televisió espanyola em queden a tot estirar un parell d’anys". Sorprenent declaració que em va obligar a revisar si ocupa una cadira en la tertúlia política a Mañaneros de La 1. Però no. A més la setmana passada entrevistava Fati Vázquez, que va passar uns dies de vacances amb el futbolista Lamine Yamal. Això va passar a La familia de la tele. Poca política hi havia, allà.